Crítica
MARIA ÀNGELS CABRÉ

L’huracà Lispector

'Por qué este mundo' de Benjamin Moser

L’huracà Lispector / WIKIPEDIA Zoom

Ara que se celebra el quarantè aniversari de la mort de Clarice Lispector (1920-1977), potser la definició que millor li escau és que s’assemblava a Marlene Dietrich i escrivia com Virginia Woolf. Aquí va començar a traduir-se al castellà a partir de la data de la seva mort i al català una mica més tard, a finals dels 80. Alguns vam quedar directament subjugats quan vam descobrir aquesta autora que era capaç de començar una novel·la amb una coma ( Aprendizaje o El libro de los placeres, 1969) o escriure un conte com El huevo y la gallina, que ella mateixa no va entendre mai. I a partir de llavors el club de lectors de Lispector no va parar de créixer entre nosaltres, tot i que a hores d’ara ignoro si el club el formem molts o pocs.

També em pregunto què deu provocar en els curiosos que passegen per les llibreries i no n’han sentit a parlar mai quan topen amb els seus títols entre poètics i inquietants: La manzana en la oscuridad (1961), La passió segons G.H. (1964)... La realitat és que molta gent la llegeix i no l’entén, perquè no és plat per a tothom i perquè per connectar amb l’univers Lispector cal sintonitzar de bon començament amb alguns aspectes com l’interès per la condició femenina i una notable predisposició a la irracionalitat. La literatura brasilera no tenia res semblant a ella quan l’any 1943 -tenia 23 anys- va veure la llum la seva primera novel·la, Cerca del corazón salvaje : tothom en parlava, d’aquesta noia d’aparença exòtica, de la seva originalitat i de la seva riquesa verbal. Més tard, La passió segons G.H. va resultar també un abans i un després i la panerola que hi apareix es va fer gairebé tan famosa com la de Kafka.

Ara ens arriba la biografia que ha fet un dels seus traductors, Benjamin Moser (Houston, 1976), Por qué este mundo. Cal advertir que a un personatge com Clarice Lispector li escau més una vida novel·lada que una biografia anglosaxona d’aquestes que descobreixen secrets inconfessables i revelen mil detalls innecessaris, cosa que no obsta perquè aquesta feinada d’entrevistes i arxius convidi a marcar amb llapis un munt de revelacions, com ara que davant la lectura estructuralista que es feia de la seva obra confessés que no sabia de què li parlaven. L’escriptora Nélida Piñón recordava Lispector aixecant-se indignada d’una conferència que analitzava la seva obra.

Va fer de la literatura el seu exorcisme personal, i es va convertir en un exemplar únic en aquesta fauna ja per ella mateixa singular que són els escriptors. Saber-la diferent m’ha semblat sempre la millor manera de gaudir-la. Filla d’un matrimoni que va fugir de la persecució a Ucraïna, on Clarice va néixer, la mort prematura de la mare li va provocar un sentiment agut d’orfandat. Després d’estudiar dret moguda per la voluntat d’ajudar els altres, va contraure matrimoni amb un diplomàtic. De les seves anades i vingudes per països com Suïssa, Itàlia i els Estats Units es deriva un tedium vitae que la fa refugiar-se encara més en la creació, fet que no va evitar que sempre se sentís estrangera, fins i tot quan ja divorciada torna al seu país i s’instal·la al barri de Leme. La poeta nord-americana Elizabeth Bishop, que va viure els seus anys més feliços al Brasil, escriu l’any 1962 en una carta: “He trobat una contemporània que m’agrada i que viu al final del nostre carrer a Rio. Vaig posposar la seva lectura perquè pensava que no m’agradaria, i ara em trobo que no només m’agraden molt els seus contes, sinó que ella també m’agrada. Té un nom meravellós: Clarice Lispector”. Bishop l’acabaria traduint.

Es nota que Moser sent una immensa admiració per Lispector i que ha volgut furgar en tots els racons on podia fer-ho. Se’n va als seus orígens familiars com si fos un arqueòleg i explora totes i cadascuna de les obres fins a deixar-les en el moll de l’os. Parla en detall de les seves depressions, de les psicoteràpies que va seguir, de les rareses que empenyien molts a fugir de la seva companyia. A diferència d’altres biògrafs que feien de la seva condició jueva un element més, tot i que rellevant, la teoria de Moser, pel que s’entén també jueu, és que l’hermetisme de Lispector n’és conseqüència directa. El biògraf diposita grans esperances en la capacitat que tenen les religions en la formació d’un caràcter, i més en un caràcter tan singular com el de Lispector. Tanmateix, encara que hi ha algunes tendències màgiques i mistèriques en l’autora que sí que responen a l’educació jueva, la resta sembla un pèl exagerat, com dir que la seva peripècia familiar li va conferir “un to psicològic semblant al dels jueus de tots els temps”. Sincerament, Lispector sembla més aviat fruit d’aquest assemblatge de personalitat i trajectòria vital que som tots. I és que, parafrasejant Beauvoir, podríem dir que no es neix Lispector, una Lispector es fa.

Al taxi que va marcar l’inici del seu final, va dir a la seva ajudant: “Fingim que no anem a l’hospital, que no estic malalta i que anem a París”. Tenia només 56 anys i el càncer la rosegava per dins.