Llegim 09/11/2013

El món serà vençut per les tenebres

Pere Antoni Pons
3 min

El sermó de la caiguda de Roma , de Jérome Ferrari, guanyadora del premi Goncourt 2012, conta la història de dos joves amics, el Libero i el Matthieu, que abandonen els seus estudis de filosofia a París i tornen a Còrsega per fer-se càrrec d'un bar. Un dels elements centrals de la novel·la és el xoc que es produeix entre dos mons antagònics. Si la capital francesa representa la contenció, l'estudi, la raó i la cultura, l'illa és la passió deixada anar, la festa i també la violència, la sensorialitat, la voluptuositat mediterrània, els caràcters antropològics i el primitivisme de la natura. Amb tot, Ferrari va molt més enllà d'aquesta dicotomia i munta un relat, pessimista però alhora vital, sobre la felicitat sempre perible i la fragilitat de tots els paradisos.

El títol remet a les ensenyances de sant Agustí d'Hipona, que quan va saber que Roma havia estat arrasada pels visigots d'Alaric (410), va intentar consolar els fidels cristians proclamant que, si la ciutat havia caigut, no era perquè hagués renunciat als déus pagans, sinó perquè tots els regnes de la Terra estan condemnats a desaparèixer, ja que l'únic regne perdurable és el celestial. Si algú pensa que la combinació d'uns elements tan dispars com són una parella de joves regentant un bar modern -música estrident, alcohol a dojo, disbauxes diverses- i els sermons consoladors de sant Agustí per força han de fer un efecte estrany, no va gens errat. El fan.

No és una estranyesa incòmoda, però, ni perjudicial per a l'efectivitat de l'obra. Més aviat al contrari. Al principi costa una mica d'entrar-hi i assumir-la, però a mesura que el lector va entenent quin és el joc de l'autor, resulta francament atractiva. Vull dir que inserir referències a la història antiga enmig d'escenes que transcorren en l'ambient festiu d'un bar actual és una manera eficaç -un pèl òbvia, també- d'expressar una línia de continuïtat entre el passat i el present i entre dues èpoques que aparentment no tenen res a veure. Així mateix, les incomptables expressions de caire religiós o teològic que puntegen el text -"harmonia celestial", "puresa eterna", "dolça redempció", "eternitat de quietud i de bellesa"- emfatitzen el sentit de l'obra i la idea força sobre la qual la veu narradora no para de fer voltes obsessivament. Aquesta idea: tot el que té a veure amb la felicitat mundana -imperis, negocis, amistats, famílies, amors…- està destinat a no durar.

També és cert que, en ocasions, la novel·la és redundant, tan orgullosa de la seva proposta arriscada que no és capaç d'executar-la amb naturalitat. En aquest sentit, la història d'Aurélie, la germana de Matthieu, que fa excavacions arqueològiques al nord d'Àfrica, a l'antiga Hipona, és un subratllat agustinià superflu. En canvi, l'altra trama secundària de pes, la història de l'avi Marcel, funciona molt bé. A més de representar cruament la decadència de la França posterior a la Segona Guerra Mundial -un altre imperi desaparegut-, ens mostra un home atrapat pels records d'un passat feliç però perdut i irrecuperable.

Escrit en una prosa sumptuosa i de ressonàncies mítiques, que fa pensar -gairebé no té punts i a part- en una llarga i virtuosa voluta, El sermó de la caiguda de Roma pot semblar d'un pessimisme esgarrifós. Perquè ens avisa, amb sant Agustí, que "si estimes el món, moriràs amb ell". Molt pessimista, sí. Però amb matisos. Perquè, amb les seves escenes jovials, plenes d'una beatitud eixelebrada, també ens està convidant a, malgrat tot, estimar-lo.

stats