Com que ja ha passat Sant Jordi, o com que fa aquesta calor que estavella les pedres, maquino perquè el diari m’accepti el text que qualsevol crític literari somia: la crítica d’un llibre inventat. M’imaginaria un llibre, el millor possible o el més absurd, un que estigués format per un seguit de pròlegs de llibres inexistents. M’imaginaria l’autor, un tipus lúcid i desencantat per les múltiples decepcions que minen el món literari, que s’hauria retirat a escriure només pòrtics de llibres d’altri. Li posaria un nom força corrent, de sonoritat catalana, però tampoc gaire: Ferran Escoda, per exemple. El titularia Els meus millors pròlegs i m’inventaria un nom d’editorial ingenu i inversemblant, com La Temerària. Hi col·locaria vint-i-set pròlegs, que recollirien una varietat riquíssima de gèneres, estils i autors. Uns autors que, òbviament, tindrien els noms lleugerament modificats (sempre de manera molt ocurrent), perquè els connaisseurs poguessin identificar-los amb els personatges que integren el nostre ecosistema literari. Què sé jo: Josep-Maria Espinguet, Jordi Llauneta o l’editor i antòleg Josep-Maria Tortellet, per dir els primers que em vénen al cap. I els títols? Ah, amb els títols faria grans insinuacions.

Tinc tots els autors i llibres pensats: un obscur escriptor albanès el descobriment del qual canviaria el curs de la història literària, un poeta avantguardista, un articulista mal educat i misogin, un novel·lista vigorós que pintaria i follaria sense parar, una poetessa amb petxina, un catàleg de subhastes, un nét rebel de l’alta burgesia catalana, un estudi sobre capelletes literàries, l’obra completa del típic escriptor mallorquí proteic i total, la correspondència entre un poeta prestigiós i un escriptor de novel·la eròtica, un llibre d’autoajuda, un recull de contes escrits per un autor de solapes, un novel·lista “de trama”, un poeta bèl·lic i patriota, un recull de narracions eròtiques, un escriptor que caminaria, un altre prologuista que s’hauria passat a la narrativa (el molt traïdor), un suposat mossèn del segle XVIII, un periodista gonzo que hauria mort en acte de servei, un estudi científic sobre la geodèsia, un llibre de fotografies, un poeta extravagant que arrossegaria carretades de dones assedegades d’ell, un gran prosista que s’hauria disfressat de pagès i s’hauria retirat a un mas, un misantrop orgullós que només aspirés a l’infinit, el dietari d’un escriptor que no escrivís, un poemari escrit per l’únic poeta bo de la famosa antologia Nou nous nouvinguts, un autor de guies gastronòmiques amb síndrome d’intestí irritable, un catedràtic universitari que s’hauria retirat perquè la universitat és un ermot (sí, ho han endevinat, en Jordi Llauneta!) i un llibre que portés un xip incorporat capaç de detectar quins fragments prefereix el lector, perquè els departaments de màrqueting dels grans grups editorials poguessin redactar una novel·la futura que fos encara més comercial.

Se m’acusaria de tenir massa imaginació, de pensar-me que aquest país té un sistema literari robust que permet frivolitats com aquesta. Però jo adduiria el mateix que Carles Cabot (i el cognom no seria cap broma), l’autor d’un llibre sobre llibres perduts de qui el prologuista diria: “Aquestes presències fantasmagòriques que mostren els seus egos colpejats i adolorits tenen la seva perillosa similitud amb alguns dels conspicus habituals de les lletres, però la caricatura mai no arriba a fer sang. Cabot escriu des de la mateixa passió que la d’aquest grapat de desgraciats que van perdent obres mestres pel món”. I, per acabar-me de protegir, m’inventaria un aforisme que diria que els pròlegs són els parallamps que intenten evitar la destrucció del llibre. Ah, quin llibre més fantàstic, higiènic i corrosiu que seria, si existís de veritat!