El periodisme que juga amb els recursos de la ficció excepte un

Leila Guerriero (Junín, Buenos Aires, 1967) és una periodista que escriu com vol. Valora tant el què com el com, i no creu que el periodisme sigui una escriptura de baix voltatge ni un entrenament per arribar a escriure ficció. El seu compromís amb l’ofici i amb les paraules es tradueix en uns textos que desperten -em desperten- una admiració profunda, sincera i motivadora.

El llibre Zona de obras, publicat per Círculo de Tiza, recull articles i conferències de Leila Guerriero a l’entorn del seu ofici, que és el meu. I, creieu-me: te’l fa estimar com mai abans. L’autora reflexiona en primera persona sobre el periodisme literari o periodisme narratiu, el que es cou a foc lent, el que pot jugar amb tots els recursos de la ficció excepte un: el d’inventar. Un periodisme que s’aprèn -o això sospita Guerriero- llegint novel·les de John Irving i contes de Lorrie Moore. Llegint Paul Auster, Richard Ford, Juan Rulfo, Franz Kafka, Alice Munro, Martin Amis, Cesare Pavese. Etcètera.

Col·legues periodistes del món: llegiu Zona de obras. Feu-vos aquest regal. En sortireu agraïts per la recomanació -de res- i amb l’autoencàrrec d’escriure millor. La lectura potser també us servirà per fer vostres alguns dels assenyadíssims consells de Guerriero, una dona atea que, si no ho fos, demanaria a Déu que la salvés d’estar pendent del que diuen d’ella, o preocupada pel que deixen de dir, o horroritzada quan no en diuen res. A un Déu hipotètic li demanaria també que li impedís pensar que té dret a “dir qualsevol cosa, defensar qualsevol cosa, ofendre qui sigui”.

Segur que avui tothom pot escriure una bona crònica?

M’he enamorat de la prosa, les idees i la mirada de Leila Guerriero. Per extensió, m’he reconciliat amb el periodisme. “Investigar una vacuna contra el dengue deu ser més difícil, d’acord, però tots podem ser periodistes? -es pregunta l’argentina-. Jo faig la vora d’uns pantalons i ningú em diu dissenyadora de modes”. Ella no troba gens fàcil escriure una crònica que trasbalsi els lectors, que els deixi “el rastre que també deixen la por o l’amor, una malaltia o una catàstrofe”. Que s’hagi estès l’accés a eines utilitzades pels periodistes (avui tothom té mòbil, càmera, perfil a les xarxes) no hauria de voler dir que tothom pot ser periodista. “Equival a dir que tots podem ser filòsofs. Que jo sàpiga, per ser filòsof no fa falta res més que un cervell”.

Ja fa 24 anys que trobem a faltar la veu de Montserrat Roig

A la llibreria de Sevilla on compro Zona de obras fullejo la traducció al castellà d’un llibre que em va encantar: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis. Una escriptora que fa uns anys va viure una temporada precisament a l’Argentina, cercant-hi oportunitats professionals i nous aires. L’edició de Libros del Asteroide té com a valor afegit un pròleg de José Carlos Llop que m’empasso a peu dret. Llop recorda el dia que la Llucia li va llegir uns contes per telèfon. Diu que en aquell moment va saber que “a l’altra banda del cable hi havia una escriptora i que aquesta escriptora és la que estan buscant a Catalunya, sense trobar-la, des que va morir Montserrat Roig”. Un elogi dels que, si els reps, espanten. Per la por de no estar-hi a l’altura.

Aquest 10 de novembre ha fet 24 anys de la mort de Montserrat Roig. Quanta vida robada i quanta literatura avortada, tant de ficció com periodística. “Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero”, admetia Roig. I afirmava: “Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”.