Joan Sellent va quedar-se sol amb Shakespeare, per primera vegada, el 1998. Després d’un temps traduint el Bard a quatre mans amb Ferran Toutain, Sellent va acceptar el repte de traslladar Hamlet al català per a un muntatge que dirigia Lluís Homar i que es va estrenar el 1999 al festival Grec. Aquella primera cita a soles entre el traductor i la tragèdia del príncep de Dinamarca va ser l’inici d’una relació que s’allarga fins avui i que ha derivat, de moment, en 10 obres de Shakespeare traduïdes al català.

Les traduccions de Sellent estan intrínsecament lligades als escenaris. “Són fruit d’encàrrecs dels directors teatrals. S’han representat totes excepte Ricard III, que s’estrenarà al maig al Teatre Nacional de Catalunya”, explica el traductor. Després que la majoria hagi passat pel sedàs de la representació, ara les obres s’apleguen, per primera vegada, en un únic volum titulat Shakespeare. Versions a peu d’obra. És el primer llibre en paper editat pel digital de cultura Núvol i consta de les 10 traduccions fetes per Sellent d’obres senceres de Shakespeare al llarg d’aquests 18 anys: Hamlet, Coriolà, El rei Lear, Ricard II, Nit de Reis, Conte d’hivern, El mercader de Venècia, El somni d’una nit d’estiu, Ricard III i Venus i Adonis.

Un llenguatge atemporal

Aquell Hamlet de finals del segle XX va sembrar les bases d’unes traduccions caracteritzades per l’oralitat, la riquesa lingüística i la naturalitat. “Amb Lluís Homar va haver-hi molt bona sintonia. Tots dos volíem el mateix: un Shakespeare que s’entengués sense entrebancs”, recorda Sellent. Director i traductor es van marcar els reptes de “potenciar al màxim la claredat del text”, “que el llenguatge fos perfectament actual” i que l’espectador “l’identifiqués com a propi”, tres trets que Sellent ha mantingut en les traduccions posteriors.

En aquest sentit, una de les seves finalitats a l’hora de traduir és utilitzar “un llenguatge que produeixi la il·lusió de l’atemporalitat” i, per tant, que es mogui “entre els arcaismes i les expressions de moda sense fer servir ni els uns ni els altres”, assenyala. Les seves traduccions combinen prosa amb versos d’extensió diversa amb el predomini dels decasíl·labs. “Shakespeare feia servir un esquema mètric basat en els versos alexandrins”, precisa Sellent, que defensa que la polimetria de les seves traduccions “no elimina la cadència rítmica de l’obra ni la música subjacent”.

La feina de Sellent comença amb l’original de l’obra en anglès, però no acaba quan entrega el text en català al director del muntatge. “M’agrada formar part del procés teatral durant la posada en escena i vincular-me així a la gestació de l’obra”, afirma. Aquesta implicació li permet estar en contacte amb els actors i sentir-los pronunciar unes paraules amb les quals, fins aleshores, només ha treballat per escrit i en solitari. “Durant el procés de traducció a vegades llegeixes el text en veu alta, però no és el mateix que sentir-lo pronunciat pels actors”, admet el traductor, que subratlla la importància de ser present durant la posada en escena per incorporar canvis al text quan és necessari. Sallent opina que cap de les obres de Shakespeare li ha resultat especialment difícil de traduir, però sí que hi ha un element que l’ha obligat a trencar-se el cap: l’humor. “Les bromes i els jocs de paraules de fa 400 anys difícilment segueixen funcionant avui dia”, reconeix el traductor. Per resoldre aquesta qüestió, considera que cal distanciar-se de la literalitat, detectar els recursos de l’autor i aplicar-los a la traducció.

Ho exemplifica de la següent manera: “Un dels recursos més habituals de Shakespeare per fer riure era idear personatges ignorants que es creuen cultes i fan servir paraules distorsionades. Jo he utilitzat el mateix recurs, però no sempre en els mateixos versos”. Ara per ara, Sellent no es planteja traslladar al català tota l’obra de Shakespeare. “Tradueixo en funció dels encàrrecs que em fan. Em faria il·lusió treballar amb Romeu i Julieta, però sóc conscient que és difícil que me la proposin”, reconeix el traductor. De moment, manté la porta oberta a nous muntatges per seguir donant veu catalana al clàssic britànic.