LA DOLÇA CRIDA DE HOLLYWOOD

Les tradicionals distincions que es fan a Europa entre novel·listes, dramaturgs o guionistes als Estats Units pràcticament no existeixen. Tots són gent que es dedica a crear històries, les quals poden saltar d'un gènere a l'altre amb total facilitat. Normalment, el pas és de la literatura al cinema, per raons òbvies. Hi ha excepcions. Ara mateix recordem El tercer home , la famosa pel·lícula amb guió de Graham Greene, dirigida per Carol Reed i interpretada, entre d'altres, per Joseph Cotten i Orson Welles. Tenint en compte l'èxit de la pel·lícula, el mateix Graham Greene no va tenir cap problema a publicar-ne la novel·la poc temps després.

La indústria del cinema tan sols necessita arguments -atenció, arguments, no pas literatura- per tal que els guionistes els converteixin en films. De nou les diferències de concepció entre els Estats Units i Europa: la contradicció entre l'aventura creadora de l'artista (el director) i la mentalitat de qui no vol veure perillar la seva inversió a casa nostra és dramàtica, mentre que als Estats Units és normal. Un productor de cinema nord-americà, en general, veu l'escriptor tan sols com una peça més de l'engranatge del món de l'entreteniment... al seu servei. La qüestió creativa tenen tendència a considerar-la com una sofisticació de l'Europa decadent. Per això, els grans estudis sempre han tingut escriptors en nòmina, produint sense parar. Escriptors que, molt sovint, ni tan sols cal que es dediquin a proporcionar històries, sinó tan sols a tenir idees. Grans escriptors nord-americans, en un moment o altre, s'han dedicat a escriure guions. No cal furgar gaire: Capote, Fante, Hemingway, Faulkner, Chandler. Aquest últim el 1942 va anar-se'n a Hollywood a fer de guionista atret pels grans salaris que oferia la Paramount. Per cert, The big sleep (1946), novel·la de Chandler, va veure la participació de Faulkner en el guió de la pel·lícula de Howard Hawks. I encara més, la conegudíssima To have and have not (1944), del mateix Hawks, també està basada en un guió del mateix Faulkner, a partir d'una novel·la de Hemingway. ¿Algú pot imaginar-se dos futurs premis Nobel de literatura, colze a colze, treballant plegats quan ja eren molt coneguts... amb la finalitat de fer una pel·lícula? Aquest maridatge només pot donar-se als Estats Units. Per pintar un quadre, cal un capital reduït. Per fer una novel·la, encara menys. Per realitzar una pel·lícula cal una fortuna i mobilitzar una legió de professionals. Però això no impedirà que la relació tan fructífera entre la novel·la i el cinema no s'acabi mai.

LA LLEI TÉ LÍMITS; JACK REACHER, NO

Una de les últimes incursions de la cinematografia americana en la novel·la ha estat Jack Reacher ( 2012), basada en la novel·la Un disparo (RBA, 2011), de Lee Child. La pel·lícula és molt fidel a la novel·la original, una història amb un protagonista molt particular i interessant, i relativament nou en la literatura nord-americana criminal: els nous herois no són més violents que els pares o els avis, però sí que són molt més sanguinaris. És la gran novetat: si cal matar es mata. Sense problema. I en Jack Reacher, per raons sovint personals (culte a l'amistat, als vells companys de l'exèrcit que se l'han jugada amb ell, etc.), no dubta a fer-ho. Un protagonista a qui no li costa disparar, o amb força a les mans per torçar el coll a algú, sense que aquesta acció sigui imprescindible, és una línia roja que ha costat molt que passessin els autors de novel·la criminal.

Per posar-ne un exemple curiós: Michael Collins (pseudònim de Dennis Lynds) s'inventa Dan Fortune a finals dels 80, una mena de Marlowe finisecular amb una particularitat: li falta un braç. Això li obre tota una gamma de possibilitats, tant pel que fa a la psicologia del personatge com pel que fa a la seva manera d'enfrontar-se amb la feina. Com en Reacher, també prové de l'exèrcit. I com en Reacher, no dubta a disparar primer i liquidar qui calgui si veu clar que, si no ho fa, serà ell el mort. Cap problema. En Reacher, campió del segle XXI, veterà de les guerres de l'Orient Mitjà, va molt més enllà: per a ell, assassinar no és un fet excepcional. La guerra li ha ensenyat a considerar-ho una opció més. És a dir, pot ser que no calgui matar, però si fent-ho s'escurça el trajecte per aconseguir l'objectiu, es fa. I encara va enllà: si l'han fet enfadar de debò, fins i tot és capaç d'acarnissar-se amb l'enemic mort (mort per ell, s'entén).

Vet aquí la nova nissaga d'herois nord-americans, fills dels desequilibris provocats per la Guerra del Golf i per l'atac a les Torres Bessones. D'aquí el gran interès d'en Reacher, aquest gran perdedor, decebut de l'exèrcit i de la pàtria, que vagareja amunt i avall, descregut, com cal, però disposat a tot per emprenyar un món ple de poderosos sense escrúpols. Si els agrada la literatura criminal, val la pena coneixe'l. En aquest cas, la pel·lícula poden deixar-la per a un altre dia.