Petros Màrkaris: "Grècia ha viscut 30 anys del dopatge"
Des que l'any 1995 va publicar la primera novel·la amb el comissari Kostas Kharitos com a protagonista, Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) s'ha convertit en un dels referents de la novel·la negra europea. Ha guanyat la setena edició del premi Pepe Carvalho
Amb l'aigua fins al coll (Tusquets, 2011) té com a cita inicial una frase de Bertolt Brecht: "Què és l'atracament d'un banc, comparat amb la seva fundació?"
Brecht ha estat un escriptor molt important per a mi durant tota la meva trajectòria. No només perquè el vaig estudiar durant anys i perquè n'he traduït un nombre considerable d'obres al grec, sinó sobretot perquè em va ensenyar dues tècniques que m'han estat fonamentals: que sempre cal mantenir certa distància i ser un bon observador, i que, fins i tot en els moments més tràgics, sempre hi pot haver un punt d'humor que interfereixi amb la seriositat.
A les cinc novel·les del comissari Kharitos aquests moments d'humor hi abunden. Encara que hi hagi assassinats brutals, com passa en aquest últims lliuraments -en què diverses personalitats relacionades amb el món financer apareixen decapitades-, Kharitos sempre viu situacions un pèl còmiques.
Durant la investigació dels crims, Kharitos ha d'anar fins als barris d'immigrants i per mitjà de l'humor es pot entendre com de malament ho estan passant aquests col·lectius: un venedor diu al comissari que aviat no podrà pagar el lloguer i que haurà de fer-se un negoci portàtil, és a dir, col·locar tots els productes al damunt d'una manta, i marxar corrents si ve la policia. "Si deixo de fumar, potser podré escapar-me de la policia fins als 60 anys", li diu... Els grecs, tot i trobar-se en una situació extrema, no se solidaritzen amb la immigració: prefereixen fer una mica de jogging i creure que així s'assemblen més als europeus, encara que sigui mentida.
Amb l'aigua fins al coll s'apropa als primers moments de la crisi econòmica grega. Està ambientada a l'estiu del 2010.
El problema va ser que ens crèiem taurons, però érem porcs. I els porcs, a diferència dels taurons, no saben nedar. En aquesta novel·la es veu com Grècia comença a ofegar-se: la meva idea és escriure dues novel·les més, que ressegueixin les diverses fases de la crisi. Ja he acabat la segona, que és molt més fosca que Amb l'aigua fins al coll. La situació ha empitjorat: comença amb el suïcidi de quatre ancianes. A Grècia, en aquest últim any ha augmentat un 25% el nombre de suïcidis.
Les retallades de salaris, la pròrroga de l'edat de jubilació i les manifestacions massives es combinen amb les actuacions de l'assassí de banquers.
Durant el 2010, la gent encara tenia forces per fer broma. Des de fa uns mesos, això s'ha acabat. A mesura que la novel·la avança, el clima es va fent més tens i les esperances comencen a perdre's.
Gràcies al personatge de la filla del comissari veiem que la generació que ara té entre 20 i 30 anys ho té molt difícil.
Hi ha un 40% d'atur entre els joves, a Grècia. El problema, però, és el mateix a tot Europa: quan han hagut de retallar, el primer que han liquidat les empreses han estat els joves.
Igual que a Espanya, a Grècia ha calgut que l'estat rescatés alguns bancs.
Volia explicar als lectors que el que ha passat els últims 30 anys a Grècia era un fenomen molt semblant al del dopatge. Els bancs proporcionaven targetes de crèdit, préstecs i tota mena d'avantatges per fer creure als ciutadans que eren rics. Però no ho eren, perquè aquests diners no els tenien, en realitat. A Grècia li ha tocat llevar-se de cop, i el que ha vist és el desastre: el dopatge pot portar-te a un èxit molt ràpid, però al mateix temps et destrueix el cos. Això és el que li ha passat al meu país, que té una salut molt i molt precària.
El comissari Kharitos tampoc té una salut de ferro. Encara no s'ha acabat de recuperar del tot de l'últim infart. Llegint Amb l'aigua fins al coll es nota com de còmode s'hi sent, amb el seu personatge. Tinc entès que no sempre ha estat així.
La meva orientació política sempre ha estat d'esquerres, i al principi se'm feia impossible pensar en un policia agradable. No va ser fins al cap d'un any d'estar escrivint Noticias de la noche que em vaig adonar que el personatge de Kharitos representava el ciutadà mig burgès i que compartia moltes característiques amb els meus propis pares.
Des que es va plantejar escriure novel·les negres va tenir clar que havien de ser un mirall de la societat.
Sens dubte. Els problemes polítics i socials eren la meva principal motivació: la novel·la negra ha substituït la novel·la social que es va escriure fins abans de la Segona Guerra Mundial. Penso en Andrea Camilleri, Leonardo Sciascia, Jean-Claude Izzo o Arne Dahl.
Això no ha passat als Estats Units, oi?
Exacte. Només ha passat a Europa. La novel·la negra americana no té res a veure amb Dashiell Hammet, Raymond Chandler o Ross MacDonald. L'efecte de les pel·lícules de gènere ha estat devastador.