Llegim 04/06/2016

Periodisme de transició

quan volien silenciar-me wifredo espina pagès editors 306 pàg. / 18 €

i
Jaume Claret
2 min

La informació és una palanca cobejada en qualsevol context polític, fins i tot en moments convulsos com el tardofranquisme i la Transició. Bona part de les memòries de Wifredo Espina es dediquen, precisament, a retratar un moment d’especial efervescència periodística, quan la dictadura no acabava de desaparèixer i la democràcia de néixer. Un període en què calia “escriure entre línies perquè et llegissin també entre línies”, segons recorden amb nostàlgia -i un cert acriticisme- els seus protagonistes.

Eren els anys daurats d’ El Correo Catalán, quan, de la mà d’Andreu Roselló i Manuel Ibáñez Escofet, aquell periòdic centenari, tradicionalista i conservador va mutar fins a convertir-se en el segon diari de Catalunya, amb una redacció compromesa i un creixent biaix pro oposició. Aquest prestigi atrauria l’atenció del govern -en forma de censura i sancions- i d’alguns actors de l’antifranquisme com Jordi Pujol, amb una trajectòria com a editor (també a la revista Destino ) caracteritzada per l’intervencionisme extrem i el fracàs empresarial.

Oficialment, el dirigent nacionalista entraria a l’accionariat el 1974 per sortir-ne en accedir a la Generalitat. Però, en realitat i per persones interposades, la seva entrada ja s’havia produït abans i es perllongaria -il·legalment i amoralment- fins al seu segon mandat com a president. No és l’únic encàrrec d’Espina contra el duet Prenafeta-Pujol. També sobre ells fa recaure la desaparició del pioner Centre d’Investigació de la Comunicació per la seva excessiva independència.

Quan volien silenciar-me és un llibre de memòries personals, anècdotes diverses i notes disperses, no sempre ben jerarquitzades però gairebé sempre interessants. Per exemple, Espina fa una sentida reconstrucció de la infantesa en un Vic de postguerra. L’autobiografia ressegueix les seves vicissituds professionals com a advocat novell, com a periodista a Madrid i com a ajudant a la càtedra del mític Manuel Jiménez de Parga; abans no va desembarcar al periodisme d’opinió del Correu, primer, i La Vanguardia Española, després.

El caràcter íntim es recupera a la part final, arran del terrible accident que té el 1971. Aquí, el relat sobre les seqüeles es combina amb la petita història de la professió: de la regulació del secret professional i la clàusula de consciència des de l’Associació de la Premsa fins a la desaparició de la Hoja del Lunes el 19 d’abril del 1982. Aquell fet marca la cesura imaginària entre el vell periodisme i els nous mèdia.

stats