Estem de sort. O potser no és atzar, sinó destí. Aquest destí que evoca ara i adés Lluís Solà, i que fa que una llengua, màximament expressada mitjançant la poesia, amb totes les seves virtualitats, hagi fet camí en la història, una història plena de paranys i adversitats. Són sovint els poetes els millors analistes de la poesia, i les idees més lúcides les acaben formulant els que hi reflexionen. Per això cal celebrar que un poeta del calibre de Solà, que parla sempre des de la sinceritat i la saviesa, hagi volgut contribuir amb una obra magna al coneixement d'això que resumeix el títol: la paraula i el món.

Amb la seva prosa cruixent, tibada al màxim per l'energia intel·lectual que desplega, potent i densa, però salpebrada alhora d'il·luminacions i d'imatges, de sonoritats que la fan dúctil i seductora. Un cos de pensament madurat per la reflexió i l'experiència que s'afegeix a la cadena del gran assaig sobre poesia en català, tradició que representen tan bé autors com Carles Riba, Joan Ferraté o Segimon Serrallonga. I és poèticament que Solà sap raonar sobre la poesia i els poetes. Dit això, ens trobem davant d'una obra que va més enllà del mer comentari sobre poetes. Amb la seva habitual i rigorosa radicalitat i distinció discursiva, Solà explora qüestions fonamentals i ens il·lumina sobre fenòmens essencials: el llenguatge que ens conforma, la paraula poètica com a pedra de toc del coneixement de l'home i la seva realitat, la magnitud de la poesia que han creat els poetes de les terres de llengua catalana en els darrers dos segles, i un epíleg clarivident i estimulant sobre l'oralitat avui.

Una peça magistral i única

La capacitat de l'autor per comentar els poetes, en el matís i en la generalitat, per lligar caps i fer veure vasos comunicants, per formular idees fecundes que van més enllà del comentari literari per endinsar-se en terreny filosòfic fa d'aquest llibre una peça magistral i única en el seu gènere. Ja va succeir amb les seves darreres publicacions poètiques, que van merèixer una atenció molt i molt minsa, llevat potser d'algun premi o algun honor, als quals em fa l'efecte que l'autor, sense desdir-ne, no és cosa que l'exciti excessivament. Quina mena de cultura és aquesta que tracta així els seus intel·lectuals més insignes? ¿S'imaginen un George Steiner, un T.S. Eliot, un Yves Bonnefoy, ocultats i ignorats en els seus països respectius? ¿Aquesta és la mena de país que volem construir? El que ens caldria desitjar per a autors d'aquesta vàlua és que fossin respectats, situats en el lloc que es mereixen i, sobretot, que fossin llegits. I si el país no és capaç de crear un teixit que permeti això, és que les coses no s'estan fent bé. Però Solà mateix ens recorda el que succeí amb Jacint Verdaguer, i amb Joan Maragall, i amb tants d'altres.

Tanmateix, la paraula poètica, quan és eficaç, sobreviu les maltempsades constants, i el seu poder és el "d'acréixer i acréixer-nos, el d'alliberar i d'alliberar-nos i el de fer efectiva la possibilitat i la capacitat de la paraula." Solà vol que el públic "escolti", en el sentit més literal i també més metafísic, la paraula dels nostres poetes, per emmirallar-s'hi, per reconèixer-s'hi, i alhora per adonar-se de la seva universalitat. Perquè, tal com ens recorda, "no hi ha llengua [...], només hi ha llengües i [...] són justament aquestes, les llengües, les que han participat d'una manera irrevocable a constituir la universalitat de l'home d'acord amb la diversitat i la pluralitat de la realitat". No és estrany que sigui un poeta de llengua minoritzada, i massa sovint en perill d'extermini, que sigui sensible a aquesta pluralitat. La defensa aferrissada de la poesia feta en català -i no dedica assajos a moltes figures que pertanyen a la colla dels excelsos, que potser reserva per a una segona entrega- no respon, ni molt menys, a motivacions cofoistes merament patriòtiques, sinó a la necessitat de passar comptes amb una realitat espaordidora: la nostra poesia conté "una diversitat, una maduresa i una profunditat dignes d'atenció i d'interrogació". I Solà és un dels pocs -comptem-los amb els dits d'una mà i mitja- capaços de fer-ho amb la dignitat exigida.

Després d'un escrit programàtic i sentenciós, gairebé ontològic, titulat El món i la paraula , Lluís Solà dedica assajos més o menys llargs, tots ells d'una acuïtat i una penetració senzillament magistrals, a Joan Alcover, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Sampere, Jacint Verdaguer i Joan Vinyoli. Per treure's el barret.