Com oli i aigua en un mateix got
Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) presenta en la seva última novel·la dues vides paral·leles, que pertanyen a generacions diferents i a estaments diferents -sí, crec que aquest mot de ressonàncies antigues seria la descripció apropiada de les diferències socials en aquest llibre-, de manera que res no indica que puguin entrar mai en contacte.
Un ric i un pobre bé poden caminar pel mateix carrer, però mai creuaran la mirada, excepte que passi algun fet inusual que els obligui a adonar-se de la presència de l'altre. Un crim sí que pot provocar curtcircuits que fan interactuar mons distants, incompatibles. Aquest és pràcticament l'únic recurs que té avui un escriptor quan vol relacionar els cercles de poder amb els baixos fons. Parlar d'un crim és tant com voler analitzar com funciona, de fet, una societat.
Baulenas aprofita al màxim la trama basada en una investigació de fets revulsius, però tanmateix no escriu una novel·la policíaca. Des de les primeres pàgines, l'autor parla d'un ogre. Aquest sobrenom descriu un malfactor capaç literalment de qualsevol cosa mentre li asseguri algun benefici. La proximitat amb el conte popular no és, però, només superficial. Miquel Deogràcies Gambús -l'ogre- és un personatge psicològicament inconsistent. L'home mata, podríem dir, de manera industrial i actua dins d'una bombolla fabulosa d'impunitat. L'ogre de Baulenas és comparable als relats antics sobre els monstres que havien d'expressar des de la impotència més absoluta el mal sistèmic, el podriment de totes les estructures. L'autor afronta aquesta herència enverinada amb un humor punyent. Al final, l'ancià convertit en una pelleringa de pell i ossos mana gràcies a un dispositiu tècnic sofisticat i els seus directius obeeixen com uns ninots el fil de veu que els arriba pràcticament des de la ultratomba.
Un autèntic antiheroi
Per combatre aquesta gerontocràcia tan invencible, Baulenas crea l'antagonista, que és necessàriament un heroi quixotesc. En Carducci és un autèntic antiheroi, un lluitador que no sap ni tan sols què vol aconseguir. Una vida inadaptada, marginal i inconsistent, feta de decisions gens premeditades, viscuda a l'atzar i sense cap resposta definitiva, és tanmateix capaç de canviar els mateixos fonaments del món: no es tracta pas de gestar una revolució que capgiraria la relació de forces, sinó de teixir tota una altra manera de complir amb les expectatives.
La realització personal bé pot ser simplement tenir un sou que doni just per cobrir les necessitats, procurar actuar sense enverinar els gestos més quotidians o trobar un amic que mai falti a la cita sense necessitat d'acordar-ho amb promeses grandiloqüents. No sembla un currículum gens trencador, però el protagonista de cop s'adona que des de sempre actua com un pirata, que el seu vaixell solca a contravent i que per això s'entrebanca amb tanta freqüència.
Al final, el pols entre la grandesa i la marginalitat es concentra en una ferotge disputa pel sentit de l'art. Aparentment guanyen uns dibuixos prehistòrics protegits per murs de ciment, amb guarda-roba, cafeteria i il·luminació tamisada. Però la vertiginosa sensació de tocar el fons del temps no es pot ni comprar ni posseir. Per això, el mural amb bèsties banyudes i fletxes alades ens ha de recordar que allà fora, al carrer de casa, hi ha tot un món que espera ser vist. Els homes compartim sobretot la fragilitat de la condició humana, impossible de reduir a un sol denominador comú.
