En l'areny de les llengües hi ha vestigis de tota mena que ens parlen de la història i relacions amb llengües veïnes més o menys llunyanes. Activitats i maneres de fer pretèrites, de les quals només en resten aquests detritus, com fòssils de segles passats. Mots que els parlants van intercanviar, com monedes, amb altres comunitats lingüístiques. Paraules que conformen estrats d'una arqueologia lingüística que ens informa dels fets històrics, socials i antropològics d'una col·lectivitat. Indagar l'etimologia dels manlleus, és a dir, del lèxic rebut al llarg del temps o en una determinada època, significa pouar en el passat d'un poble, establir-ne els lligams amb altres societats, copsar-ne els interessos i, fins i tot, fotografiar-ne l'ànima en un moment precís del decurs històric. Si poguéssim tenir un diccionari per cada una de les llengües de les quals un idioma ha manllevat lèxic i maneres de dir, n'obtindríem un veritable mapa històric. Els arabismes, posem per cas, que entrats d'ençà dels primers contactes amb el món àrab i les primeres traduccions, ocupen un volum gens menyspreable del lèxic fonamental de les llengües romàniques, català inclòs: camàlic ( hammal ), nuca ( nuxa ), elixir ( al-iksir ), magatzem ( maxzan ), safrà ( za'faran ), llimona ( limun ), carxofa ( xarsuf ) i un llarg etcètera. El lingüista, com un arqueòleg, reconstrueix pas a pas, estrat a estrat, el passat a partir d'aquestes runes. Això és la tasca fascinant de l'estudiós que percaça i estudia els préstecs d'una determinada llengua, com és el cas de Yorick Gomez Gane i del seu llibre Gli italianismi nel catalano. Dizionarioi storico-etimologico (2012), on cada mot és un capítol de la rica història de les relacions lingüístico-materials dels catalans amb els veïns de les ribes itàliques de la Mediterrània.

Gomez Gane, doctor en filologia clàssica i italiana, ha redactat aquest primer diccionari exhaustiu dels manlleus italians o itàlics (és a dir, de les moltes llengües de la península o allò que els seus habitants en diuen dialectes ) del català, partint dels grans monuments lexicogràfics de la llengua catalana (l'Alcover-Moll, els etimològics d'en Joan Coromines i d'en Jordi Bruguera i el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans).

L'autor organitza el material en diversos àmbits semàntics, en què destaquen, per volum, la música i els termes marítims, militars i gastronòmics. A més, totes les paraules (la provinença de les quals en molts casos no és transparent) porten la data d'entrada aproximada en l'àmbit lingüístic català per ajudar-nos a recrear els diversos àmbits sociolingüístics en què la nostra llengua les va rebre: pasquinada (1559, derivada d'un mur de marbre de plaça Navona on es penjaven les difamacions anònimes), esgrafiar (1578), palangre (1300), pòlissa (1458), xaveta (1642), regatxo (1308), carícia (1460), poltró (1647) i, òbviament, bravata (1696), fiasco (1879), confetti (1903), casino (1879), etc. En aquest sentit, i per acabar d'arrodonir la microhistòria que cada mot representa, no hauria estat desencertat posar-los en un context sintàctic de l'època, per fotografiar-los en l'estrat corresponent: "que als cavalls amb penatxos que menen els regatxos amb guetes i escarcella els sien donats els soperxos de minestra i pastitxo", per exemple.