Nando Cruz (Barcelona, 1968) ha fet el que no acostumen a fer ni els periodistes ni els escriptors: cedir totes les paraules a altres. Així és Pequeño circo. Historia oral del indie en España (Contra), un llibre que construeix el relat de la música indie espanyola dels anys 90 des del record que en tenen dues dècades després els seus protagonistes. Cruz, col·laborador d’ El Periódico i Time Out Barcelona, només es reserva per a la seva veu el pròleg, cinc pàgines en què exposa el propòsit del llibre i llança unes preguntes les respostes de les quals les trobarà el lector llegint el que diuen músics, periodistes, promotors de concerts i impulsors de segells discogràfics.

La primera pregunta que planteja Cruz és què explica l’indie del seu entorn. “Molt poca cosa”, diu l’autor, que entre el 1993 i el 2013 va col·laborar a Rockdelux, una de les revistes que va seguir l’evolució d’aquella escena. “Per omissió potser expliquen una època en què tots vivíem bé, o semblava que vivíem bé, per la qual cosa crèiem que no valia la pena parlar de l’entorn social o polític”, afegeix. També es demana quin era el posicionament social de l’ indie. La resposta de Cruz: “Allò de dir «A mi no m’interessa la política», que és un posicionament polític claríssim. Hi havia un desinterès respecte al que passava”. El que passava és que entre el 1988 i el 1998, l’arc temporal del llibre, l’atur espanyol oscil·lava entre el 16% i el 23%, el més alt de la Unió Europea. També van esclatar els casos de corrupció que van acabar amb el govern socialista el 1996 i l’activitat d’ETA continuava sent intensa.

Tanmateix, Cruz distingeix entre el que oferia aquella música i el posicionament individual d’alguns músics. “Per exemple, a l’escena de Gijón hi havia gent que al matí anava a una manifestació per demanar l’alliberament d’un insubmís i a la tarda es posava a cantar en un idioma inventat [que imitava l’anglès] i no feia cap mena de referència als problemes que havia tingut aquell matí a la manifestació. Això no vol dir que no estiguessin polititzats, però consideraven que la música era un espai en què la política no s’havia de tocar de cap manera”, diu.

És a dir, l’estètica es va imposar al contingut polític en comptes d’acompanyar-lo com havia passat amb la Nova Cançó i el rock radical basc. A més, era una estètica que buscava assimilar la de grups anglosaxons com Sonic Youth i The Jesus and Mary Chain, i, per tant, diferent de la del pop espanyol dels 80. En una primera etapa l’opció era bàsicament el mimetisme, com passa en totes les manifestacions culturals construïdes amb codis procedents d’àmbits culturals que no els són propis. La diferència respecte a la Cançó o al rock basc, que també van néixer d’influències culturals externes com la cançó francesa i el punk anglès, és que bona part dels grups indies no van descodificar ni la llengua i van decidir cantar en anglès, tal com feien els grups que escoltaven. O, dit d’una altra manera, van posar bastons a les seves pròpies rodes. En general, diu Cruz, era “música sense vocació popular”. “Els grups tocaven mirant a terra i cantaven en un idioma que el 80% del país no entenia, i la gent percebia clarament que aquella música no estava feta per a ells”, argumenta.

Un dels grups més populars de l’ indie, Los Planetas, sí que cantava en castellà, però en directe no comunicaven el que cantaven i, com reconeix el mateix líder de la banda, encriptaven el seu missatge fins a fer-lo indesxifrable. I Dover, el grup que va sentenciar l’ indie venent més de 800.000 còpies del disc Devil came to me (1997), va triomfar cantant en anglès, però amb un discurs musical que Nirvana i el grunge havien contribuït a fer popular i que no tenia res a veure amb l’evolució de l’ indie espanyol cap al pop.

Tot i així, aquella escena va néixer des de postulats pròxims a l’autogestió, però més per inexperiència empresarial que per convicció. Per tant, es pregunta Cruz, “¿fins a quin punt l’ indie fomenta o qüestiona les dinàmiques més cruels del capitalisme?” En el llibre hi ha opinions de tota mena. La de l’autor és que “venir d’una família que viu més o menys bé, tenir uns estalvis i decidir muntar un segell discogràfic no et converteix necessàriament en un activista cultural, sinó en un petit empresari, i la diferència és substancial”. “Si, a més, el discurs que desprèn la música no té cap mena d’implicació social o política, pot tenir valor estètic però no té valor polític perquè no qüestiona l’estat de cap manera. No era una escena amb una intenció política, sinó amb una intenció estètica, amb la idea de fer una música més xula que la d’abans”, diu Cruz, que reconeix que això no fa diferent l’ indie d’altres escenes musicals anteriors i posteriors. Quin és, doncs, el tret diferencial? “Que a l’ indie els diners van entrar molt ràpid. A partir del 1993-1994 comencen a entrar grans quantitats de diners sobretot a través de l’editorial Warner Chappell, i l’escena comença a créixer, però no a nivell de públic”, explica. És l’hora dels fitxatges. Segons Cruz, s’esvaeix qualsevol possibilitat de treballar en “iniciatives col·lectives” que al cap i a la fi són les que generen teixit cultural, i tot plegat esdevé un “que triomfi qui pugui”.

L’ indie va ser una escena descentralitzada, i així ho reflecteix Cruz dedicant capítols al que passava a Granada, Sevilla, Albacete, Gijón, Bilbao, Sant Sebastià, Mallorca... amb Radio 3 com a constructora d’un relat, “el decàleg de com havia de ser l’indie ”, que va prioritzar les bandes “més suaus” en detriment d’una primera fornada basca, grups com Los Clavos i Los Bichos, que eren “més verinosos o perillosos”.

També va haver-hi indie a Barcelona, tot i que l’aportació musical de la capital catalana va ser més aviat discreta. “Era el moment més potent del rock català”, recorda Cruz. En canvi, sí que va ser important el paper de la premsa especialitzada barcelonina i la irrupció de promotors que van acabar organitzant festivals com el Primavera Sound.

Per tant, quin va ser el llegat de l’ indie? “Com a llegat cultural, poca cosa: vuit o deu discos. L’únic llegat que ha deixat és la nova indústria que s’ha creat, i una premsa musical que ha fet que no hàgim superat els anys 90: vas al Primavera Sound i tot és música dels 90, i les cròniques les fem gent d’aquella època”, assegura Cruz.

300 hores d’entrevistes per retratar una escena

Nando Cruz no s’hi posa per poc. L’editorial Contra va encarregar-li una història oral, i coral, de l’indie a Espanya. El model era Por favor, mátame: la historia oral del punk, de Legs McNeil i Gillian McCain. Cruz va decidir titular-lo Pequeño circo, com un EP del grup Sr. Chinarro, i construir el relat a partir dels testimonis d’un centenar de protagonistes de l’indie, però sense tirar d’hemeroteca: totes les declaracions són fruit de més de 300 hores d’entrevistes fetes expressament per al llibre, tret d’algunes que havia obtingut durant l’elaboració de La historia del disco que casi acaba con Los Planetas (2011). “Fer un llibre sobre l’indie 20 anys després de la seva època d’esplendor facilita la recollida d’informació. Hi ha gent que no té memòria, però sobretot el que no tenen és pèls a la llengua”, diu Cruz.