BarcelonaImaginem un món -no un país- on no hi ha passions, ni emocions, on la vida discorre sense ensurts, monòtona, on cadascú cobreix les seves necessitats i poc més, on gairebé no es menja carn, on la diversió és un concepte desconegut, on no t'has de preocupar per res perquè t'ho donen tot fet: la feina, l'allotjament, el metge. Tots els dies són iguals i res canvia, i l'essència d'aquest món és que mai canviarà res. És un món on s'hi va de manera voluntària; s'ha de creuar l'aigua (no està clar si és un mar, o una llacuna); s'ha de fer net del passat, com es diu repetidament al llibre: només així es pot abraçar plenament la nova vida. En aquest leibnizià millor món dels possibles (o potser és la mort?), singular, burocratitzat, barreja del Bucarest de Ceausescu i del "món feliç" de Huxley on es parla espanyol i on tots els noms són espanyols, hi arriben un home i un nen. El nen es diu David i l'home Simón. No són els seus noms "originals", que mai sabem, sinó els que els han donat per a la nova existència. No són pare i fill. Durant el viatge, l'home s'ha fet càrrec del nen perquè aquest ha perdut una targeta on portava el nom de la seva mare: l'home l'ajuda a buscar-la, i tot i que no sap qui és, està convençut que la coneixerà quan la vegi. Després d'arribar a Novilla, els concedeixen un pis i allà s'instal·len, preparats per començar aquesta nova vida d'oblit i benaurança, només que...

Només que Simón no acaba d'adaptar-se a la nova vida: encara és humà, és a dir, encara sent les passions de la seva existència anterior; no acaba de comprendre aquest món immòbil on al moll, on treballa d'estibador, encara es traginen els sacs a l'esquena, sense grues; on només existeix la realitat , i es desconeixen conceptes com les notícies i la història (tampoc sembla haver-hi diaris, ni televisió, ni cinema, ni imatges). Però el problema principal serà el nen, perquè David, d'aproximadament cinc anys, no té por; no vol aprendre, sinó saber; no vol raonar, sinó veure. L'únic llibre de lectura que accepta és una versió abreujada per a nens d' El Quixot , una educació en la imaginació. Ell és la veritat, ens diu: "Jo no tinc pare ni mare. Només sóc". Aleshores Simón trobarà la mare (o la dona que ell considera la mare del nen), i tots tres iniciaran una relació tan complexa com la que probablement van mantenir al principi Jesús, Maria i Josep, o almenys més propera a la que trobem en alguns dels evangelis apòcrifs, aparició del Diable -en la forma del senyor Daga i l'instrument del Mal: la televisió- inclosa. La novel·la es titula La infantesa de Jesús , i a molts crítics els ha semblat desconcertant que Jesús no aparegui, de manera evident, enlloc, passant per alt, potser, que tota la novel·la és una revisió del que podria ser l'aparició d'un Messies, o d'un Salvador, o com li vulguem dir, al món modern. ¿Al món modern? Bé, podrà dir algú: el que acabem de descriure no és el món modern, o almenys no el món que estem vivint ara. No, sens dubte. Coetzee ens proposa un món fred, de baix manteniment emocional -un reflex de la seva personalitat, tal com ens la presenta a l'autobiografia-, i fa l'experiment d'habitar-lo; i no només això: mitjançant Simón, David i Inés, la suposada mare de David, ens proposa la seva refutació. Aquest llibre, que comença com una distòpia, aviat passa a ser una novel·la profundament filosòfica, no en un sentit escolàstic (del qual fa befa abundosament), sinó de "la mena que trasbalsa, que et canvia la vida", plantejant les preguntes essencials: per què vivim? Som perquè recordem? ¿La raó ha de suprimir completament la intuïció? ¿La vida consisteix a treballar, complir les nostres obligacions i procurar que no canviï res mai? ¿Hi ha lloc per al plaer, per a la diversió? ¿S'ha de salvar la gent, tot i que no vulgui?

Coetzee planteja preguntes que van al moll de l'os, i ho fa amb una literatura pura , on llegim -gràcies a la traducció de Dolors Udina- Kafka, Bioy Casares, Cervantes, i on ens divertim, pensem, a la manera que ho ha fet sempre la gran literatura: mostrant sense subratllar; preguntant sense respondre; sacsejant els esquemes del nostre pensament. Feia temps que no llegia una novel·la tan estimulant, tan oportuna, tan intel·ligent.