L'Adrià Ardèvol és un nen nascut als anys quaranta a l'Eixample barceloní que, com molts fills únics, és sensible i imaginatiu, i creix atemorit per uns pares excessivament severs que volen construir el fill ideal, fer-ne un gran humanista i un violinista perfecte. L'única font de tendresa per al noi l'encarnen el xèrif Carson i l'indi Àguila Negra, dos ninots de plàstic que l'acompanyen arreu on va i l'aconsellen. La novel·la ressegueix l'itinerari vital de l'Adrià i empra el violí que va aconseguir el seu pare -antiquari de professió- de manera fraudulenta, com a element que relliga, amb naturalitat i ofici, les múltiples trames que s'hi entrecreuen, i que ens porten des de l'Holanda medieval fins al Congo belga, des dels monestirs del Pallars fins als camps d'extermini de la Segona Guerra Mundial. Hi ha trames que funcionen molt bé: la dels fills del Mureda de Pardàc, els llenyataires que, al s. XVIII, talen els avets que serviran de base per a l'elaboració del violí, i la dels frares dels monestirs de Santa Maria de Gerri i Sant Pere del Burgal, que culmina en un dels millors finals de llibre que hem llegit darrerament. I també brilla amb llum pròpia la història de l'alemany Franz Grübbe, un soldat que aconsegueix ser heroi i traïdor al mateix temps, en un relat d'ambigüitat calculada que posa en relleu la injustícia de qualsevol guerra.

Cabré equipara els inquisidors de l'Edat Mitjana amb els nazis d'Auschwitz mitjançant una argúcia tècnica: una frase que comença en boca d'un monjo que talla llengües de blasfems acaba sent pronunciada per un metge nazi que secciona ròtules de nens. Episodis com aquests, o com el d'una lapidació brutal a Damasc, o el relat d'un pare que és l'únic supervivent de tota una família jueva, compleixen l'objectiu d'estremir i sacsejar el lector.

En canvi, a la trama amorosa, els personatges esdevenen una mica massa plans i, a les escenes de passió, el nivell de sucre traspassa alguna línia vermella. El llibre també s'acosta a les grans novel·les d'idees: l'Adrià Ardèvol, que vol convertir-se en el gran intel·lectual europeu que li fa falta al país, es doctora a Alemanya i torna a Barcelona per ensenyar a la universitat. Publica una sèrie d'assajos sobre la gran història europea i sobre la naturalesa del Mal, l'element que la recorre de dalt a baix (com el violí), viatjant d'època en època i reencarnant-se de persona en persona. En una de les conclusions més descoratjadores del llibre, aprenem que el Mal no té antídot: ni la venjança ni el perdó funcionen de debò.

Què ens queda, doncs? Buscar la bellesa, mirar de ser perfectes en la creació, posar-hi l'ànima, l' élan , que donarà sentit a la nostra existència. Això és el que intenta el Bernat, company d'escola, i de vida, de l'Adrià, i el personatge que li fa de contrapunt: un violinista notable, però no sublim, que en el fons sempre ha volgut ser escriptor. "Hi poses massa filtres", li retreu l'Adrià, quan mira d'explicar-li per què els seus llibres no triomfen entre el públic.

En canvi, irònicament, les notes desordenades de l'Adrià, que configuren la confessió que dóna títol a la novel·la, sí que tindran prou nivell literari perquè el Bernat es decideixi a publicar-les quan el seu amic malalt ja no hi sigui. Aquí Cabré ens dóna una pista: és perquè han estat escrites amb el cor a la mà, a raig, sense intermediaris i sense filtres. Tenen l'ànima que l'obra del Bernat mai no ha tingut. "Procurem entrar a la mort amb els ulls oberts", deia l'inoblidable emperador que va dibuixar Marguerite Yourcenar a les seves Memòries d'Adrià . El nostre Adrià, després de mirar enrere i fer balanç de la vida, també sap que s'encara a la pròpia mort i és en aquest moment que sent la màxima lucidesa. La novel·la es clou amb elegància, però ens deixa un regust de dubte al paladar: segur, que l'hem sentida, l'ànima del violí d'Auschwitz?