És sabut que Billy Wilder tenia enganxat un cartell al despatx amb la pregunta “Com ho faria Lubitsch?” que li servia d’estímul per millorar gags, personatges o diàlegs. ¿Des de quin punt de vista hauria narrat l’escena el mestre? Quin angle hauria fet que el personatge sorprengués més? Un consell per a escriptors que vulguin escriure bona comèdia és que se n’enganxin un on digui “Com ho faria Vonnegut?”, i l’imitin sense manies. Que provin d’escriure aquests diàlegs aparentment intranscendents, plens de “Ah, sí”, “Hum” i “Ja ho veurem” però amb un contingut que és una càrrega de profunditat contra els tòpics i les bones intencions, o que creïn personatges tan improbables com el xofer negre racista del reverend líder d’un moviment neonazi. Que tibin la corda. Descobriran que no només es pot escriure un diàleg entre un propagandista nazi i el temible Eichmann sobre la conveniència o no de tenir agent literari, sinó que és molt divertit.

“La meva dona mai no va saber que jo era un espia”: no ho hem explicat encara, però Mare nit és una novel·la d’espies. A la seva manera. I una novel·la d’amor, també. Els temes prefiguren els de la famosa sàtira sobre els camps de presoners Escorxador 5, que convertiria Vonnegut en una estrella del món contracultural nord-americà de la dècada dels 60, però aquí no hi ha ni un gram de ciència-ficció i sí, en canvi, quilograms de política-ficció. Hi ha un desgraciat a qui un dia un militar nord-americà ofereix la possibilitat de ser espia. Ho té molt fàcil: viu a Berlín, està casat amb una alemanya i coneix la crème de la crème del Tercer Reich. A més, i això sí que és veritablement important, és escriptor. Dramaturg, per ser més exactes. Això vol dir que sap mentir, posar-se una màscara i fer veure que és una altra persona. No descobrirem ara que ser escriptor és una forma de ser espia, això ja fa molts anys que se sap: la qüestió és que el desgraciat accepta, i que és tan bon escriptor que es converteix en el millor locutor de ràdio de l’Alemanya nazi. Anys després, tancat en una presó israeliana acusat de crims de guerra contra la humanitat, no es penedeix de cap de les bestieses que va dir contra els jueus, els negres o els gitanos. No se’n penedeix, perquè sap que una vegada has començat a fingir perds la innocència i series capaç de convertir-te en qualsevol monstre.

La podridura de l’ésser humà

Vonnegut és dels que creuen que no hi ha esperança per a la raça humana, que estem podrits per dins, però que no cal posar-se dramàtics per això: és refumudament divertit veure com un coronel nord-americà que es pensava que seria un heroi perquè detindria el criminal nazi més famós del món passa quinze anys carregant camions de gelats. Ell carrega camions de gelats, d’altres formen part dels Sonderkommando dels camps d’extermini, i d’altres són caps de governs suposadament lliures que d’amagat negocien amb els nazis: miserables tots, tant com el desgraciat del protagonista, que és capaç d’escoltar amb paciència la lletania del seu millor amic sobre una moto que s’estima més que la seva dona i l’endemà robar-l’hi perquè ha d’anar a casa dels sogres.

Llegir Kurt Vonnegut és entrar dins d’un cap del tot imprevisible, un cervell que, si fos un paisatge, estaria ple d’explosions, descensos per rius d’aigües braves, carreteres de revolts tancadíssims i precipicis al fons dels quals hi ha la nostra cara quan siguem vells, que ens mira i riu: “No hi trobes cap sentit, oi, a tot plegat? És que no en té”. I aquesta prosa tallant i estripada -perfectament adaptada al català per Martí Sales-és la forma ideal per emprendre-hi un viatge intens i descarat. No se’l perdin.