"Des de fa molts anys s'espera que el gran treball sobre Barcelona sigui en prosa narrativa. L'obsessió de la gran novel·la sobre la capital catalana segueix ben viva", constata Sam Abrams, que a Odes a Barcelona (Ajuntament) ofereix el retrat de la ciutat a partir d'una quarantena de poemes -d'ambicions, tendències i estat d'ànim molt divers- datats entre l'any 1840 i el 2011. "En prosa es dóna el cas que quan es vol escriure una novel·la sobre la ciutat l'escriptor es fixa en un barri o un sector concret: així va passar a La plaça del diamant , de Mercè Rodoreda, i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. El gran treball de síntesi sobre la ciutat l'han fet els poetes, i això no s'accepta. És com si la poesia no fos vàlida per donar una visió global. Una de les coses que demostra aquest llibre és que els poetes han fet una feina molt remarcable a l'hora d'ajudar en aquesta construcció".

En el pròleg del llibre, Abrams recorda aquell article de Gabriel Ferrater, Madame se meurt.. . (1953), en què advertia del perill que la literatura catalana es recolzés massa en la producció lírica: " La poesía es, si se quiere, la culminación de una cultura; pero las montañas no descansan en su cumbre ". "Ferrater parteix d'una concepció triangular de la literatura; la base és la prosa, sobretot la narrativa; a dalt de tot hi ha el pinacle, el parnàs, representat per la poesia", explica Abrams. "Hi ha moltes cultures en què la base és la poesia; Irlanda és un cas obvi: els grans poetes són la base de la seva manera de fer; pesa molt més Seamus Heaney que la seva novel·lista coetània, Julia O'Faolain, una escriptora excel·lent; estic convençut que els grecs viuen més de Giorgos Seferis que de Nikos Kazantzakis; cada cultura té les seves gràcies, i una de les gràcies infinites de la cultura catalana és la seva tradició poètica; qui té un Ramon Llull a la rebotiga? I un Ausiàs March, un Jaume Roig o un Joan Roís de Corella? Podríem continuar així fins a arribar als nostres dies".

De la Renaixença a la modernitat

Odes a Barcelona arrenca amb un poema de Joaquim Rubió i Ors. La primera pedra de la Renaixença motiva autors com Víctor Balaguer i Eusebi Pasqual, que preparen la ciutat -amb elogis i algun retret- per al poema que Jacint Verdaguer li dedicarà a finals del segle XIX. "La poesia estava molt viva i molt connectada a la societat a través de la cançó popular i dels cors", argumenta Abrams. "Joan Maragall es val claríssimament d'aquesta tradició oral i cantada: tradueix novel·les, però no en fa; la tria estètica que fan els escriptors de la Renaixença comença, sense que ells ho puguin preveure, una tradició que arriba fins als nostres dies sense pràcticament cap interrupció". Va ser a partir de l'estudi de l'Oda nova a Barcelona de Maragall que Sam Abrams va començar a estirar el fil, intrigat per conèixer el recorregut previ i posterior dels homenatges lírics a Barcelona. "El poema de Maragall és una de les operacions més tremendes. Durant el Modernisme, Ramon D. Parés va llançar, des de L'Avenç , tot de consignes en contra de les odes: deia que eren casposes, bufades, retòriques, antiquades... Maragall es proposa fer una oda: la primera puntada de peu és per als modernistes! La segona és per a la Renaixença: el seu poema comença en to verdaguerià, per posar en evidència el seu conservadorisme -no hi pot combregar-; també ataca la Barcelona ciutat-jardí que defensaven els noucentistes; la ciutat d'ivori de Guerau de Liost seria pastada amb «pols» i «sang», en el poema de Maragall, que obre el camí a l'oda moderna: vol que la ciutat sigui més real, que es pugui reconèixer". Odes a Barcelona inclou unes quantes aproximacions modernistes: Jeroni Zanné i Apel·les Mestres queden eclipsats per la brutícia torrencial de Rafel Nogueras Oller: "Un cadavre a cada porta;/ una infàmia a cada llit". "Si el lector escolta bé la veu de Nogueras hi trobarà Enric Casasses!", aventura Abrams. "Fins que LaBreu Edicions no va recuperar el llibre Les tenebroses , Nogueras era un personatge molt oblidat; a més del valor del poema, l'aportació de Les tenebroses és important perquè inaugura una nova línia, la de l'oda-llibre, que més endavant serà repescada per Carles Miralles a Ciutat dels plàtans (1995), David Castillo a Game Over (1998) i Joan Margarit a Estació de França (1995)".

Després dels versos rinxolats de Josep Maria López-Picó, Guerau de Liost i Llorenç Riber, és el torn de l'avantguarda. Novíssima oda a Barcelona de Joaquim Cases-Carbó és un bon exemple de "prosa escapçada", rabiosa i reivindicativa: "La llengua catalana perseguida/ esdevé tot temps més perfecta, més admirada./ Tot els surt a l'inrevés als adversaris". Abans d'entrar al desert creatiu de la postguerra -interromput pels poemes d'Agustí Esclasans, Ricard Permanyer i Joan Perucho-, Joan Oliver (Pere Quart) escriu la seva oda. "Si Maragall baixava de l'estratosfera verdagueriana, Oliver retrata una Barcelona immediata i roent", repassa Abrams. "Encara que formés part de la Colla de Sabadell, un grup amb consciència moral i social, Oliver observa els primers mesos de la Guerra Civil i escriu un crit absolutament extraordinari i arriscat".

Els poetes no perden l'esperança

10 odes a Barcelona (Aymà, 1972) i Barcelona. 60 poemes des de la ciutat (Eumo, 2004) són dos dels llibres en què s'ha fixat Sam Abrams: "És la primera vegada que s'inclouen poemes escrits a l'exili, com és el cas del d'Antoni Rovira i Virgili i Pere Guilanyà; també hi ha l'oda que escriu Agustí Bartra després de tres dècades d'exili; finalment hi he volgut afegir la visió de tres poetes nascuts fora de la ciutat, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Anton Carrera". Encara que hi hagi odes desenganyades i alguna en què predomini l'estripada verinosa, fins i tot a l'hora de queixar-se els poetes no poden evitar l'admiració cap a la ciutat: "Pot haver-hi crits de desesperació, però sovint s'acompanyen d'esperança", diu Abrams. "Molts dels poemes busquen connectar Barcelona amb la Mediterrània, Europa i el món; els poetes són conscients de les possibilitats il·limitades de la seva ciutat; no hi ha res perdut: només cal corregir el camí".