Quan el 1969 Graham Greene va publicar Viatges amb la tieta, Anglaterra ja no era un idíl·lic país de camps verds, te a les cinc i music-hall, sinó que els nois portaven els cabells llargs, les noies minifaldilla i tots escoltaven una música cridanera i elèctrica que seria coneguda com a pop. Greene, que ja tenia 65 anys i res per demostrar (literàriament parlant), va dir que era “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”, i, vist el resultat, l’hi hem de agrair.

És evident que, tal com podem imaginar, Graham Greene difícilment feia res només per divertir-se. El protagonista de la novel·la, Henry Pulling, és un home que viu tranquil·lament jubilat a l’Anglaterra del 1969, però l’esperit del país encara és el d’haver sobreviscut a dues guerres i dues postguerres realment terribles. És un anglès com cal: “He estat feliç, però m’he avorrit tant durant tant de temps!”, diu al final del llibre, en una reflexió que tants dels seus compatriotes podrien subscriure. Però per adonar-se’n haurà de sortir al món, i ho farà de bracet de la seva tieta Augusta, a qui després de molts anys de no veure, es torna a trobar al funeral de la seva mare.

Confrontar-se amb la tieta

L’Augusta viu modestament en concubinat amb un tros d’home africà a qui anomena Wordsworth, i que és aficionat a fumar herba, que serà un dels mecanismes que posaran en marxa la trama en una de les escenes més hilarants de la novel·la, que, resumint, portarà el Henry, en companyia de la seva tieta, a fer un periple per Turquia i després per Sud-amèrica, on podrà comprovar com ha canviat el món durant els anys en què treballava en un banc i cultivava dàlies, la seva única dèria. El motor de la novel·la és el contrast amb l’Augusta, una persona totalment oposada a ell, relativista moral i amant dels plaers, en un estil tan poc anglès que moltes vegades escandalitza el seu nebot Henry. Junts formen una parella tremendament còmica, una mena de Don Quixot i Sancho Panza, en què l’Augusta és el cavaller que s’enfronta a les circumstàncies en els termes que exigeixen mentre el seu nebot ho contempla tot des d’una barrera que gairebé mai gosarà saltar. La trama serà doblement iniciàtica per al Henry: no solament descobrirà la vida -l’herba, la psicodèlia, les vagues que van enfonsar la indústria anglesa, personatges de moralitat dubtosa, com el senyor Visconti, i esbojarrats empresaris perduts al riu Paranà-, sinó que també arribarà a descobrir un secret relacionat amb el seu pare -un home del qual només recorda que es quedava adormit per tot arreu-, que li farà comprendre que, en el fons, no eren gaire diferents l’un de l’altre.

Un argument àgil i que fa pensar

De vegades s’ha dit de Greene que els seus protagonistes, en comptes de personatges, són vehicles que fan rodar l’argument, i que la seva economia narrativa i la seva capacitat visual han perjudicat la recepció de la seva obra. Pel que fa a la primera acusació, l’encant que vessen el Harry i l’Augusta en aquestes pàgines ho desmenteix totalment, i la seva economia narrativa és d’agrair en una època en què els seus compatriotes recargolen l’expressió fins a límits difícils de tolerar. Llegir avui Viatges amb la tieta -que ha traduït Dolors Udina- és reviure una època en què moltes coses van canviar, i viure-les amb un autor d’una intel·ligència i una sagacitat que sempre donen com a resultat un sentit del humor que no ens convida a evadir-nos, sinó a pensar.