La darrera novel·la de Lluís Maria Todó és, sobretot, una curiosa reivindicació de la família: no de la família en un sentit carrincló, sinó com un espai on intentem perllongar la nostra experiència com a fills -si ha estat positiva- o esmenar-la, en cas que no ho hagi estat tant. Responent a la frase d’André Gide “Famílies, us odio”, el narrador repassa el que ha estat la seva vida com “un seguit d’intents de refer les famílies trencades, reconstruir-ne de noves una i una altra vegada. Famílies homo o heterosexuals, mono o poliparentals, clàssiques o modernes, però famílies en definitiva”. I si abans he qualificat de “curiosa” aquesta reivindicació és perquè a la generació de Todó, els que van néixer al voltant de la dècada dels 50 i van arribar a la maduresa en el trencament de valors dels 70 -també anomenat per alguns “empanada mental”-, el concepte de família fou un dels primers que va esclatar, i s’ha trigat molts anys a fundar-ne una nova idea amb què tothom se senti a gust, si és que tal cosa ha passat.

Todó, professor de literatura i de traducció durant molts anys, novel·lista lent i meticulós i magnífic traductor -qui no la tingui que compri la seva traducció dels Tres contes de Flaubert-, ha volgut combinar aquestes dues darreres vocacions por oferir-nos un relat protagonitzat per un traductor, un personatge contingut i reflexiu, amb poca tendència a les efusions, que ha arribat a una situació vital que en podríem dir d’estabilitat resignada. Separat de la mare del seu fill, i supervivent d’una relació amb una infidel compulsiva, es veu en el pas d’haver d’ajudar el seu fill a superar “l’últim mono” de l’heroïna. Ja n’ha passat dos: un en una granja de rehabilitació i l’altra a Mallorca, amb la mare, que ara conviu amb una dona, na Tònia.

Però aquesta vegada el narrador és l’única crossa del fill, i durant els dies de convivència iniciarà una llarga reflexió/narració en què, lliurant-se a la seva passió per l’escriptura -de notes personals, no per ser publicades-, acabarà enfilant, gairebé sense voler, aquesta novel·la eminentment generacional, on van surant a la superfície tots els tics, les pors, les inexperiències i frustracions d’una quinta que intuïa que no havia de repetir el model dels seus pares, però que encara no tenia gaire clar per quin altre substituir-lo.

El narrador vol evitar que li passi el que ens diu Pascal en un dels seus Pensaments : “Se m’ha escapat un pensament, volia escriure’l; en comptes d’això, escric que se m’ha escapat”. De sobte, convivint amb el fill i amb aquest infiltrat que vol abandonar -la “droga”- comprèn que al llarg de la seva vida se li han escapat moltes coses, que ha viscut moltes “el·lipsis” i que en molts moments no ha sabut seguir l’argument dels dies.

En el recorregut de la seva vida, els de certa edat reviurem la nostàlgia d’una Barcelona desapareguda on hi havia moltes nits interminables i molta més barreja social, els assaigs d’emparellar-se, la gosadia de tenir fills, el descobrir que t’agradava un sexe diferent del que havies triat al principi. I els que no ho hagin viscut trobaran un retrat precís de l’època, on la crònica -amb la seva banda sonora de Lou Reed, Dylan, Leonard Cohen o Pink Floyd- va perfectament cosida a la peripècia vital i evocadora del narrador i on s’hi aporta més comprensió que agror.

El gran encert de Todó ha estat aplicar a l’escena esbojarrada dels 70, al món terrible de la drogoaddicció, una prosa serena, mesurada, molt francesa i reflexiva, que crea una distància pertinent que permet al narrador enfrontar-se amb el passat, superar el mono d’entendre la vida i seguir fent el que més li agrada: “Traduir, perquè traduir significa escriure, i escriure significa copiar, és a dir traduir, és a dir escriure, és a dir copiar, copiar, copiar”.