"Aquest és un llibre obert a l'esperança, a l'esperança de la gent honesta i de la joventut", comença La pell de brau , de Salvador Espriu, carta en forma de 54 poemes a Sepharad-Espanya que conté asseveracions vigents com "alhora víctima, botxí,/ odi, amor, lament i rialla,/ sota la closa eternitat del cel" o aquell "cal fer-ne vida/ del foc que venç per sempre/ l'hivern de Sepharad".

"A banda de ser una de les obres més conegudes i llegides de les lletres catalanes, s'acabà convertint, especialment a la dècada dels 60 i 70, en un veritable pou d'inspiració d'un gran nombre d'emblemes de caire polític i civil -escriu Olívia Gassol i Bellet a La pell de brau de Salvador Espriu, o el mite de la salvació (PAM, 2003). Una mica més endavant, afegeix que la dimensió pública "acabà consolidant un tipus de lectura que en alguns moments arribà a distanciar-se prou considerablement dels objectius i intencions tant literaris com ideològics que s'hi havia plantejat Salvador Espriu". Gassol dedica tot un assaig a repassar els mèrits d'un dels llibres més contundents de l'autor. Més enllà de les invectives polítiques, el poemari conserva un bon grapat d'imatges d'un expressionisme sinistre.