“La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava.” Aquest és el començament del capítol quart de Solitud, un dels més sensuals de la novel·la, en què la protagonista viu amb intensitat el procés de neteja de l’ermita. Vaig comparar la Mila amb la mare reagrupada de L’últim patriarca precisament per aquests passatges: la mare de la meva protagonista, com l’heroïna de Caterina Albert, es posa a feinejar quan arriba a casa el marit i converteix un lloc caòtic i pudent en un espai més o menys habitable. El paisatge domèstic pateix així un procés de transformació que el converteix en un entorn ordenat, net i agradable, en llar. Per això en començar el següent capítol el narrador diu: “La Mila quasibé tenia acabat l’arranjament de l’ermita i ja no s’hi sentia forastera”. Aquesta modificació de la realitat que implica la neteja va ser llegida pels crítics contemporanis de l’autora i molts de posteriors com a anàleg al procés transformador que porta a terme l’artista, en concret el modernista.
Personalment no m’ha costat acceptar aquesta interpretació perquè entenc l’escriptura com a ordenament d’un món caòtic, absurd i sense sentit que pot adquirir una mica de coherència quan passa per la manipulació de la creació literària, però també és cert que aquesta visió parteix de la necessitat d’encaixar l’obra en el cànon imperant d’aleshores, un cànon evidentment androcèntric. En el magnífic estudi que va fer Francesca Bartrina sobre Víctor Català, La voluptuositat de l’escriptura (Eumo, 2001), hi ha una altra mirada que consisteix a reivindicar-ne la subjectivitat femenina i la càrrega eròtica. Una càrrega ja defensada, segons remet Bartrina, per Gabriel Ferrater, que el 1967 va qualificar Solitud “d’al·lucinació eròtica” pels nombrosos símbols sexuals que hi són presents.
Apropiar-se el lloc netejant
Per a mi aquesta descripció de les tasques de neteja i ordenació dels espais domèstics són alhora una expressió de la sexualitat femenina i una manera d’exercir el poder sobre l’únic món reservat fins no fa gaire a les dones, el món de dins de les cases. Són mestresses, elles, en aquest àmbit i així els treballs que hi porten a terme esdevenen actes conscients d’exercici del seu poder limitat però sovint absolut a dins de la llar. L’acte de netejar no deixa de ser, en aquest sentit, una acció d’apropiació del lloc.
D’altra banda la casa també és un espai refugi. Molt abans de Virginia Woolf i la seva “habitació pròpia”, tal com fa notar la crítica esmentada, Caterina Albert ja parlava del seu niu sota teulada, les golfes on escrivia. Aquest refugi necessari per a la creació literària esdevé contradictori pel fet d’estar situat a dins de l’àmbit domèstic: és el lloc que permet l’exercici de llibertat individual que és l’escriptura, però s’inscriu dins del que ha estat imposat a les dones.
A Teoría psicoanalítica de las neurosis, Otto Fenichel posa exemples de situacions d’ansietat que representen temptacions inconscients i descriu el que és l’origen d’algunes agorafòbies: “La idea que un espai obert és concebut inconscientment, en general, com una oportunitat d’aventures sexuals”. També hi ha una síndrome anomenada de la mestressa de casa més vinculada als trastorns obsessius compulsius en què la persona es dedica de manera exagerada a la neteja. Són coses diferent però qui sap si tenen la mateixa arrel, la por a sortir al món exterior, fora dels límits segurs de la casa, ple de perills i temptacions. No tenim cap notícia que Caterina Albert fos agorafòbica, ni patís cap síndrome semblant a l’esmentada però la manera com l’empordanesa va mantenir-se al marge dels cercles literaris adduint que havia de fer front a les seves obligacions domèstiques farien pensar en aquesta por a sortir al món. L’escàndol que van provocar les seves primeres aparicions sense el pseudònim masculí segur que devia tenir molt a veure amb el seu autoaïllament, però quan les normes socials imposen a les dones la reclusió no hi ha manera d’esbrinar quines d’entre elles no surten per por de si mateixes i la seva sexualitat.
