“La falta de respecte a la realitat catalana va ser un error. O un parany”

Antoni Bassas conversa amb Gabriel Magalhães, professor de literatura, assagista, escriptor i poeta portuguès

Entrevista d'Antoni Bassas a Gabriel Magalhães Zoom

Com veuen a Portugal les eleccions espanyoles?

A Portugal hi ha inquietud, sobretot per l’extrema dreta. Ara a Espanya hi ha com un fantasma que es mou per la realitat i que és possible que, si les coses no es fan bé, es transformi en un monstre que pot devorar el país. Em sembla espantosa l’aparició d’un partit amb aquesta potència i amb aquest discurs. Ara bé, trobo molt saludable que s’obligui la societat a mirar-se al mirall, per molt que la cara que hi vegem pugui no agradar-nos.

¿El decep que Espanya hagi agafat aquest camí?

Sí, és preocupant. Josep Maria Gironella ja va explicar a Los cipreses creen en Dios que aquests monstres apareixen en la societat espanyola. I el passat no és tan lluny com creiem. Se sol dir que l’espanyola és una democràcia assentada, i jo crec que ha passat poc temps perquè puguem parlar d’una democràcia assentada. Si parlem del Regne Unit, d’acord. Però no de Portugal o Espanya.

Tenen por d’algun contagi?

Miri, el Regne Unit està profundament dividit. Itàlia està en una fase de ruptura, i Espanya, si les coses no s’estabilitzen, serà un motiu més d’inestabilitat a Europa. Tinc un gran afecte per les societats catalana i espanyola, i crec que l’essencial és entrar en una via de diàleg en la vida peninsular. Perquè Vox, no en tinguem cap dubte, s’alimenta molt del que passa a Catalunya. No els estic dient ni de bon tros que deixin de ser catalans, però em va sorprendre l’explosió de l’independentisme, pel que tenia d’hispànic. Em recordaven versos de Fuenteovejuna, aquell popular i irreductible orgull nacional. Crec que els catalans, quan trien un camí més subtil (que sincerament veig més català) descol·loquen completament el sistema espanyol i Catalunya i la seva identitat s’afirma més.

El sistema espanyol no ha sabut què fer amb la reclamació catalana. ETA sabien com combatre-la perquè matava, però més de dos milions de persones que volen votar també són una forma de subtilitat.

És veritat. Vostè té raó. La falta de respecte i de consideració per al conjunt de la realitat catalana va ser un error enorme. Falta saber si va ser un error o bé un parany. Perquè és increïble que hagin passat tants anys sense que hi hagués la necessitat de crear un diàleg i d’escoltar el desig d’una part de la població.

Un parany en quin sentit?

Prefereixo pensar que se m’ha acudit com a analista, i que només ha faltat comunicació, però si el sobiranisme s’extrema estarà caient en un parany. Ara em sembla evident. Li puc explicar el meu recorregut personal. Em vaig interessar pel català i vaig descobrir que, si jo fos espanyol, sentiria molt orgull que aquesta llengua existís al meu territori. A Espanya hauria de ser obligatori que qualsevol alumne estudiés una altra llengua del país: gallec, basc, català. Això crearia una intimitat cultural que seria el fonament d’aquesta Espanya plurinacional de la qual parlem. Ho he dit públicament en llocs com Extremadura, en una conferència, i la reacció no va ser negativa.

¿S’atreveix a fer un pronòstic per a avui?

No. Hi ha molta gent a Espanya que està mastegant silenciosament i espiritualment tota mena de records i no sabem què farà aquest 40% de gent indecisa. Ho dic amb compte perquè soc estranger, però atenció, perquè l’extrema dreta no treballa només per a aquestes eleccions sinó perquè, si ara no arriba al poder, dos o tres anys de confusió política li permetin obtenir el que vol. Aquests dos o tres anys seran claus per a la supervivència de la democràcia espanyola.

Què vol dir quan diu confusió política?

A l’esquerra hi ha debat sobre monarquia o república, i Vox és pura exageració, però comparteix punts amb PP i Ciutadans. Això pot generar una confusió política si els líders no estan a l’altura del moment. I el sobiranisme català ha de tenir un paper fonamental. Un és col·laborar per a un projecte d’Espanya plurinacional que respecti la realitat catalana. Crec que això provocaria canvis molt positius a Espanya i a Catalunya. I l’altre pot ser pensar el projecte independentista amb un enfocament més llarg. Quan es parla de la independència, preguntem-nos quanta independència volem.

Doncs hi ha un rodolí conegut que contesta: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”.

Doncs miri, la fase en què vam ser més independents va ser la fase de Salazar, en què vam ser profundament desgraciats. Perquè Salazar i el seu règim decidien tot el que passava a Portugal, i avui dia som molt més feliços dins la Unió Europea i amb una independència mitigada.

Això és el que volen molts catalans per a Catalunya.

Sí, i si el poble català camina en aquesta direcció caldrà respectar-ho, però jo no desitjaria una independència del meu país amb el 52% dels vots, perquè podria ser una fractura tràgica de la meva nació. Tampoc no admetria que la realitat espanyola em menyspreï, o la situació dels líders polítics que estan en presó preventiva, que és inacceptable. Una Catalunya independent pel 52% seria el mateix que tots els altres països europeus. No tindria res de nou. Una societat multicultural amb el català de llengua majoritària, això sí que seria una contribució molt original per a Europa. El 2009 jo deia que els europeus havien de venir a Catalunya per aprendre a ser europeus. Ara ja no podria dir el mateix, perquè es trobarien amb les mateixes banderes nacionals exasperades, que són les que ells ja tenen.

L’entenc, però ¿deixaria de ser portuguès per contribuir a Europa?

Espanya hauria de tenir molta consideració per aquesta necessitat que els catalans tenen de sentir respecte per la resta d’Espanya. Comprenc perfectament el que vostès senten.

¿Sap una altra cosa que es diu, de Portugal? Que vostès sí que van trencar amb la dictadura.

És veritat. Però què va passar després del 25 d’abril del 1974? Que el ciutadà va triar l’esquerra moderada i un líder socialista, Mario Soares. Vam deixar del tot enrere la dictadura, però amb una pràctica moderada. Avui mateix tenim els dos partits d’esquerra més radical, el Bloc d’Esquerra i el Partit Comunista, recolzant un govern en solitari del socialista Antonio Costa. L’esquerra moderada ha permès tallar amb la dictadura sense extremismes. A Espanya aquest tall encara està per fer, sobretot en l’aspecte íntim, en l’aspecte mental. Deslliurar-se dels fantasmes del passat i ser capaç de demanar perdó pel que s’ha fet malament. La dreta encara no ho ha fet, i l’esquerra tampoc. Les dues parts tenen una espècie d’espectre de Hamlet al seu interior que encara no han resolt.

Com veuen Catalunya des de Portugal?

El referèndum va despertar un enorme interès en la societat portuguesa. Després el tema s’ha apagat bastant i el judici no se segueix amb la mateixa passió. Tothom a Europa va quedar en xoc amb la intervenció tan basta de les forces de l’estat espanyol, un quadre de les pintures negres a cops de brotxa, confusos, i al mateix temps amb impacte a la televisió. Però, mirant el referèndum amb la fredor d’un estranger, les regles del joc no eren compartides per tota la societat, i per tant no es pot reconèixer com una consulta vinculant. S’ha instal·lat en alguns països, a Portugal també, la idea que és un moviment una mica líric al qual li falta estabilitat i coherència. Hi ha simpatia per Catalunya i, al mateix temps, no se sap ben bé per on va.

Vostè ha definit Catalunya com a “laica, milionària i elegantment postmoderna”. Expliqui-m’ho.

Jo dic als meus amics portuguesos i espanyols: “Oi que diríeu que la Sagrada Família no és només un monument català sinó que és universal? Doncs amb la llengua catalana hauríeu de considerar el mateix, que és un monument tan universal com la Sagrada Família”. M’he adonat que la societat catalana és reflexiva, dialogant, i em sento molt bé a Catalunya. Fins i tot avui dia amb tots els problemes que hi ha, amb aquesta espècie de joc d’escacs de banderes a les finestres, jo encara noto una gran llibertat de pensament a Catalunya. Que és única. Aquí entra la part postmoderna de l’obertura. Barcelona és una ciutat de la globalització. Ahir passejava pel Port Vell i era impressionant el resum de la globalització que hi vaig veure: gent de l’Àfrica venent al top manta, el blanc europeu passejant, i després els iots dels grans senyors feudals de la globalització amarrats, sense que puguis veure ningú a coberta, que és com actua el poder. Barcelona és la part milionària de Catalunya. A Girona em va passar el mateix que a Barcelona: que jo intentava parlar català i la gent contestava en castellà per respecte. A Girona! Em sorprèn que Catalunya sigui tan hispànica. Recordo les declaracions d’una dirigent l’1 d’Octubre, que deia “seguirem fins al final”. Em va impressionar molt aquest sintagma, “fins al final”. I ho deia gairebé plorant, amb llàgrimes als ulls. Llavors em vaig adonar d’aquest sentit sacrificial de la cultura catalana i em vaig dir a mi mateix: qui podrà intentar discutir que la catalanitat encara té una via de pau i de felicitat que es pot complir?

¿Amb què ha gaudit més de la literatura catalana?

La primera impressió és Ramon Llull. El Llibre d’Evast e Blanquerna em va semblar una obra mestra de la literatura europea. Va ser una meravella descobrir Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i Pla, Espriu, Maragall, que per a mi és un nom fonamental. Crec que Catalunya està a punt d’arribar a la seva primera novel·la d’èxit mundial. Està a punt d’arribar el primer Flaubert català. Vida privada ja té una mica d’això. I demano perdó en cas que m’hagi deixat llibres. Incerta glòria, per exemple, Montserrat Roig amb El temps de les cireres, La plaça del Diamant, Jaume Cabré, poetes com Joan Margarit, Àlex Susanna, David Jou. Joves autors com Sebastià Bennassar. Quan els espanyols parlen del sentit comú català, sempre diuen seni. Jo també ho vaig dir. El dia que els espanyols sàpiguen dir seny, tindrem el problema d’Espanya resolt.