ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim 12/04/2014

El fracàs del Quixot català de Rusiñol

i
Ignasi Aragay
2 min
El fracàs del Quixot català de Rusiñol

Com explicava fa uns dies Toni Soler, l’humor català té una tradició frondosa. El Rusiñol escriptor en forma part amb lletres d’or. A patir del 1909 va dedicar-se amb ironia i esperit crític a analitzar les relacions de Catalunya amb Espanya i, de passada, a repartir llenya als noucentistes. La deliciosa novel·la El català de la Manxa, paròdia del Quixot, forma part d’aquest cicle. L’Avenç recupera ara el llibre en ocasió del centenari de la seva publicació, amb epíleg a càrrec de Margarida Casacuberta. El text no ha perdut la frescor i, gràcies al gir polític actual, ha guanyat un renovat sentit.

El català de la Manxa que s’inventa Rusiñol és un obrer barceloní empatxat de literatura revolucionària que, fugint de la Setmana Tràgica, on malgrat el seu pacifisme se li ha escapat la mà, es refugia amb la dona escarràs i el fill adolescent al poblet manxec de Cantalafuente, polsegós, de color de suro, on l’acull un excompany revolucionari, l’Ignasi, que hi porta temps establert, regenta el cafè i ja li ha passat la febrada utòpica.

L’amic, però, hi arriba imbuït de la fe insubornable en el progrés i la igualtat, en la “ ideia ”, amb la secreta missió de canviar aquella gent sòbria, somorta i resignada, gent del “ Dios dirá ” i del “ ¿pa qué? ”. Encegat i dogmàtic, una estranya digestió de Marx, Proudhon, Kropotkin i companyia -“llibres de cavalleria social”, en diu Rusiñol-, l’han embriagat. No toca de peus a terra. Progrés, Renovació, Alba, Ideals, Esdevenidor. Aquests són els gegants de la seva fantasia. “Sóc determinista i monista. Monista és la religió dels que cerquem per la Raó els tres ideals: Veritat, Formosor i Virtut! És l’única religió comprovada per la ciència”.

S’instal·la, esclar, en un molí per mecanitzar-lo. La seva obsessió de proselitista emancipador d’homes el porta a topar amb tots els homes: amb el culte i ranci Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido, administrador del senyor del poble; amb el capellà socialista; amb en Frascuelo, torero frustrat; fins i tot amb l’amic Ignasi. I el seu fill, en Joanet, aviat passa a ser en Juanillo i s’aficiona a les corrides... Deixem-ho aquí.

El cas és que l’afany modernitzador i regenerador d’aquest Quixot català, metàfora autoparòdica del catalanisme incomprès a les Espanyes, s’estavella amb la realitat d’una Espanya al·lèrgica al canvi, feliç de ser com és i cansada de veure una gent que parla una llengua estranya i no es cansa mai de voler transformar-la. Els sona? ¿Potser estem escrivint avui el final definitiu del llibre de Rusiñol quan, per fi, el Quixot català assumeix la seva derrota?

stats