Crítica
JOAN GARÍ

Un relat profundament utòpic

'False friends' de Salvador Company. Més llibres. 400 pàg. / 20,95 €

Salvador Company (València, 1970) és un escriptor i traductor que ha consolidat, en poc més de tres lustres, una sòlida trajectòria literària, amb fites com Valeriana (Premi Documenta 2002), Silenci de plom (Premi Joanot Martorell 2008 i de la Crítica dels Escriptors Valencians) i Sense fi (Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler 2015). El seu prestigi -un concepte sempre sota sospita en una cultura tan precària com la catalana, massa desdenyosament poc atenta als seus valors perifèrics- ve donat per la qualitat de la seua prosa, que es vehicula en les seues històries amb un estil dens i treballat, farcit de digressions, jocs de paraules i períodes llargs i substanciosos.

És agradable, en aquest sentit, llegir un autor autènticament familiaritzat amb els clàssics universals, fins al punt que tota matèria estrictament intertextual es converteix en una companyonia de vegades sàviament paròdica: “Més que d’un honest Iago o d’un rei de Dinamarca -llegim a False Friends -, es tractava d’un Faust disfressat de Mefistòfil a les ordres d’una Lady Macbeth de tres parells, sense taques de sang ni instints suïcides, impertèrritament conservada en alcohol. Perquè, seguint amb The Scottish Play, quan el catedràtic del departament de teoria del text i l’espectacle de la Universitat Autònoma de València a Benborser va descobrir que l’antic bosc de l’antic Cervelló, metafòricament i terrible, pujava pel turonet del campus, aleshores ja era massa tard”.

Explorar la trampa del món

Benborser és una mítica població valenciana on Company es complau a situar bona cosa dels seus relats ( Ben és un prefix àrab que vol dir els fills de, tan present en moltes localitats reals del País Valencià). A False Friends tot comença amb una introducció en clau d’autoficció que no ens ha de marejar. Aquest és un llibre que s’ha de llegir com volia Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser : “Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en què s’ha convertit el món”.

En el context universitari valencià, de seguida apareixeran un seguit de personatges que no ens deixaran indiferents, en un joc de nines russes amb pinzellades sarcàstiques de bona llei, mentre l’autor juga a fer-nos creure que les línies que anem resseguint estan en realitat traduïdes de l’anglès.

Al final tot s’aclareix amb una oportuna cita de Maurice Blanchot: “ Ce que nous appelons réalité est une utopie ”. I és que aquest, tinguem-ho clar, és un llibre profundament utòpic.