Encara recordo el 23 d’abril del 1999, diada de Sant Jordi, quan va morir Maria Àngels Anglada a Figueres, on residia. No dec ser l’únic que la recorda perquè l’editorial L’Avenç acaba de recuperar la novel·la Sandàlies d’escuma (1985), narració que li va valer el premi Lletra d’Or i el Premio Nacional de la crítica.

Sandàlies d’escuma no és la seva novel·la més coneguda, fins i tot diria que no és tan bona com Artemísia (1989), que també ha quedat sepultada, com d’altres, per l’èxit fabulós d’ El violí d’Auschwitz (1994), on l’escriptora narrava la història d’un lutier jueu de Cracòvia al camp de concentració; però conté l’indefectible traç de l’esperit líric i l’enorme saber que posseïa Anglada sobre el món clàssic. Tampoc voldria oblidar els excel·lents assajos, la literatura per a infants i joves i la seva aportació poètica, magnífic enfilall que preval en tota la seva escriptura.

Les dones són protagonistes d’algunes obres cabdals de la narrativa d’Anglada, personatges forts i captivadors per l’emotivitat que desprenen i el cor ardit que hi batega. Ara bé, ¿potser captiven justament per aquesta afinada sensibilitat i pel seu component intel·lectual? Per exemple, la protagonista d’ Artemísia és una pintora de la Roma imperial, i a Sandàlies d’escuma és una poeta, Glauca de Quios. Però no ens enganyem: primerament i, per damunt de tot, són dones. Potser, avui, el feminisme natural i subtil que polsava l’escriptora enutjaria més d’una persona. En tot cas, la narració recrea la primera època hel·lenística, després de la mort d’Alexandre, al segle IIIaC, a través de la figura de Glauca, una dona dedicada a la família, a l’amor i a la poesia. El vol imaginatiu d’Anglada construeix aquesta vida sorprenent, pensant en aquells temps, amb passions i viatges, per bolcar una mirada dolça damunt les coses, en especial vers la família, les relacions humanes i l’amor de parella, però sàvia pel que fa al creixement emocional, quan un va topant amb els avatars de la vida. Anglada, però, no oblida la brutalitat arbitrària que exerceixen els poderosos. Sandàlies d’escuma permet a l’escriptora recrear ritus i tradicions de l’apassionant passat clàssic, una mica com el va cantar Homer, que tant li agradava, i mostrar l’idil·li personal amb aquella cultura fonamental mediterrània, amb les seves ciutats mítiques, Alexandria, Ambràcia, Quios, Cos, Atenes...

Sovint els llibres d’Anglada, com Sandàlies d’escuma, mostren que l’escriptora concebia la literatura com una forma d’artesania, usant una llengua treballada i rica que brilla discretament, amb naturalitat, oberta a la metàfora bella, però sense excessos verbals. El resultat és una mena d’orfebreria lírica, a la qual li agrada fixar-se en les descripcions del que és més quotidià, en especial el que fa referència a la natura: els noms de les flors i les plantes, les sensacions que ens produeixen i les olors. És una llengua acurada que atura els sentits en les coses més senzilles, sovint les més profundes. Maria Àngels Anglada representa encara aquella baula que lliga amb la tradició clàssica i ens connecta directament amb el Noucentisme. Quants escriptors tenim avui amb aquesta il·lació essencial? Narcís Comadira, per exemple. N’hi ha d’altres?

M’inclino a creure, com fa la mateixa Glauca, que una mena d’alè diví, la rel de la nostra vida i de la nostra literatura, no s’extingeix del tot quan passem al regne de les ombres. La prova és aquesta reedició de Sandàlies d’escuma de Maria Àngels Anglada, una escriptora sempre estimada i llegida.