Ray Bradbury no és només un dels millors escriptors de ciència-ficció de la història. És també un dels escriptors més originals i clarividents del segle XX.

Ho és per la prodigiosa capacitat de crear uns arguments que, mentre temptegen futurs insòlits i visionaris, conten i exploren moltes de les veritats atemporals de la condició i l’experiència humanes. També ho és per l’habilitat amb què vehicula, narrativament i sense caure en didactismes moralistes i maniqueus, dilemes ètics de gran abast, angoixes insondables, fabulacions tecnològiques de tota mena, quimeres científiques alarmants o enlluernadores i recerques espirituals tràgiques o transcendents.

Bradbury també és un gran escriptor pel seu estil àgil i precís. Fa servir els ganxos de la millor narrativa popular -el suspens, l’habilitat per anar de cara a barraca sense semblar precipitat, els cops d’efecte...- però, al mateix temps, és prou intel·ligent i virtuós per combinar, en una mateixa història i sense que desentonin, motius simbòlics i reflexions morals, fulgors poètics i malsons distòpics.

No estic dient que l’autor de Cròniques marcianes i Les pomes daurades del sol sigui un estilista, per descomptat, però és que segurament és un tipus d’escriptor superior als que només són purs estilistes. Bradbury és un imaginatiu complex i desbordant que està dotat d’un instint refinadíssim per trobar sovint la solució argumental més efectiva, per fer que el diàleg més estrany soni natural i per construir, sense opacitats psicològiques ni sofisticacions retòriques, uns personatges que esgarrifen en la seva solitud, espanten en el seu deliri i commouen en la seva desemparada i lúcida petitesa.

Els lectors que vulguin confirmar-ho -o descobrir-ho- en tenen ara l’oportunitat gràcies a la publicació d’un dels seus primers llibres de contes, L’home il·lustrat, que Males Herbes edita per primer cop en català en una bona traducció de Martí Sales. El volum, aparegut originàriament el 1951 -és a dir, abans que comencés l’era espacial, inaugurada el 1957 amb el llançament de l’Sputnik-, inclou divuit contes, que s’articulen al voltant d’un pretext narratiu unificador que, si bé és gratuït, també és vistós i hipnòtic: totes les històries que llegim provenen de les il·lustracions vives i canviants que un home misteriós -l’home il·lustrat del títol- duu estampades a la pell, i de qui se’ns parla al pròleg i a l’epíleg.

Crec que l’elogi més rotund que es pot dedicar a un llibre de contes és dir-ne que cada un dels contes que el conformen mereixeria una ressenya sencera per a ell sol. És el cas de L’home il·lustrat. Fins i tot els contes menys reeixits tenen algun aspecte que els salva. A Els desterrats, una mena d’antecedent fantasmal i fallit de Fahrenheit 451, allò que salva el conte és l’homenatge retorçut, però ple d’un afecte genuí, que Bradbury fa als autors de ciència-ficció i de misteri que més l’han marcat. En el cas de L’altre peu, una faula antiracista que no acaba de quedar ben perfilada, allò que salva el conte és l’audàcia de muntar un relat que és, alhora i sense contradicció, apocalíptic i utòpic.

I després hi ha els contes bons, alguns dels quals són petites i fulgurants obres mestres, cometes rutilants de paraules i d’imatges que es llegeixen en vint minuts però el record encès dels quals pot durar per sempre. És impossible referir-se a tots. Hi ha La sabana, visionari en la seva advertència sobre els perills que l’ésser humà acabi depenent en excés de la tecnologia. Hi ha Calidoscopi -extraordinari-, una conversa terroritzada i filosòfica entre un grup d’astronautes condemnats a morir que erren per l’espai després que el seu coet hagi patit un accident. Hi ha La pluja infinita, la prova que Bradbury no és només un magnífic fabulador d’històries i situacions sinó també un creador imbatible d’atmosferes i escenografies. També destaquen els contes que, sense sortir de la ciència-ficció, tenen una dimensió més domèstica i íntima: L’astronauta -tristíssim-, L’última nit del món -emocionant i melancòlic-, Titelles S. A. -sarcàstic i terrorífic-, El coet -ingenu i preciós-...

Ser un gegant de la literatura de ciència-ficció ja és un mèrit enorme. Però és que Ray Bradbury va ser això i molt més.