Crítica
ALBERT FORNS

Menjar i beure, posar i treure

'Els orangutans' de Joaquim Carbó. Males herbes. 368 pàg. / 19 €

Menjar i beure, Posar i treure / PERE TORDERA Zoom

Fa un parell d’anys l’Editorial Males Herbes va començar a variar la verdor de les seves inconfusibles portades quan va fitxar Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) per publicar-li Va com va!, llavors l’última novel·la d’aquest prolífic veterà, un monòleg divertit i irreverent sobre un antiheroi que sorteja com bonament pot la crisi econòmica actual. Entre moltes lectures, Va com va! també es podia llegir com un homenatge a la primera novel·la de l’escriptor, la introbable Els orangutans, publicada el 1967, un clàssic del realisme brut català que, aquesta tardor, Males Herbes ha tingut l’encert de recuperar.

Els orangutans, el debut novel·lístic de l’autor de La casa sota la sorra (1966), també és un monòleg ininterromput d’un perdedor de manual, que en aquest cas retrata un dia a la vida d’un cràpula a la Barcelona dels anys 60. No farem cap spoiler si revelem que l’odissea d’aquest pixatinters és circular: comença empaitant criades de matinada, i acaba 24 hores més tard, tornant a casa després d’un altre fracàs. El mèrit, és clar, està en el viatge: fugint d’un casalot brut on jeu la mare alcohòlica, Carbó ens durà a enterrar una àvia a la Catalunya profunda, i ens passejarà en taxi, tramvia o metropolità per una època en què tenir cotxe era cosa de rics i a la muntanya de Montjuïc tot just s’enderrocaven les barraques per construir-hi un parc d’atraccions.

Llegint Els orangutans m’imaginava un Carbó de 35 anys gaudint com un mico rient-se del mort i de qui el vetlla, i passant-se per la pedra totes les convencions de l’època, des de la hipocresia familiar i el catolicisme omnipresent fins a l’esperit del seny i la moral del pencaire. En el seu delirant flux de pensament, el cràpula protagonista reivindica la pobresa i la brutícia -“Només faltaria que, després de ser pobres, encara haguéssim de ser nets”- i ja adverteix de l’efecte anestesiant de la televisió, a més de retratar de manera memorable -i profètica!- els “bons patriotes” que omplen maletes de duros per emportar-se-les a Suïssa o Andorra. El protagonista no té ni un ral, i la seva misèria és un mirall dels efectes de la guerra: penúries per als uns i butxaques plenes per als altres, aquells que van saber canviar de camisa a temps.

Moral d’orangutan

Els orangutans prové d’una cançó que llavors va estar molt de moda”, explica Joaquim Carbó al pròleg d’aquesta edició. “Parlava d’una parella d’aquests simis que no pensaven altra cosa que menjar i beure, posar i treure, i que s’empaitaven de branca en branca per la jungla. En aquest cas es tracta, naturalment, de la jungla de la ciutat”. La voluntat de l’autor i els editors de publicar el llibre sense tocar ni una coma, tal com va veure la llum el 1967, fa que alguna de les reflexions d’aquest afamat Casanova ara canti tant com aquell hit georgiedannesc, sobretot quan dona ales a la seva avidesa per cardar. “Me les miro amb tanta gana que aixequen el vol”, reconeix aquest seductor de barriada -qui té gana somia pa- per tot seguit deixar anar tota una tirallonga de tòpics tronats sobre les relacions home-dona -que si amb cotxe lligues més, que si cada vegada llueixen més joves- que acaba per justificar els ventallots perquè “a les dones els agrada que els homes siguem així: homes”.

Però a pesar d’aquests moments d’home de les cavernes, la novel·la es fa llegir, i va plena d’escenes divertidíssimes descrites amb un lèxic extraordinari, una parla fatxenda i popular que avui en dia només gasten els trinxeraires de les novel·les de Sergi Pons Codina.