EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 03/01/2020

Harry Hole et clava el ganivet ben endins

'Ganivet' de Jo Nesbø. Proa/Reservoir Books. Traducció de Meritxell Salvany. 592 pàg. / 19,90 €

Lluís-anton Baulenas
3 min
“Harry Hole és tan trampós com Luis Suárez”

Hi ha sagues literàries que tenen poder hipnòtic. La de Jo Nesbø dedicada al policia (o expolicia, depèn) Harry Hole n’és una, sens dubte. Funcionen com un rellotge i quan arriba l’enèsima entrega ja t’és igual el que et doni l’escriptor noruec. El vols a ell i vols les seves històries, per inversemblants que siguin de vegades. Sobretot a l’hora de justificar, simplement, l’existència física de l’heroi. Al llarg de la seva història li passa de tot, cada entrega nova assumeix què ha passat a l’anterior.

Per això, en aquesta que presentem a hores d’ara, Ganivet, hi trobem un Harry Hole més neuròtic que mai en la lluita contra l’alcoholisme però, sobretot, més apedaçat que la criatura de Frankenstein. La cicatriu a la cara, brutal, fruit d’un altre episodi de supervivència inversemblant, convertiria el Joker en un nen fent la primera comunió. La pròtesi del dit, de material noble, ens acosta sarcàsticament al principi d’un cíborg. Va coix. ¿Fins on recosirà en Harry Hole, Jo Nesbø? Fins on calgui. Si continua així acabarà assemblant-se al Dan Fortune de Michael Collins, una mena de Marlowe finisecular amb una particularitat que el diferencia: li falta un braç. Aquesta mancança obre tota una gamma de possibilitats, tant pel que fa a la psicologia del personatge com a la seva manera d’enfrontar-se a la feina.

Un personatge implacable

¿És bo, literàriament parlant, que hi hagi personatges que desenvolupen un fenomen semblant al de les fans o les groupies? Els bestsellers, i la saga de Hole s’hi pot incloure, són tanmateix un món a part. I l’únic que es pot fer és pregar al cel que, a més a més, tinguin una mínima ambició literària, amb tot el que implica. Stephen King, ara reivindicat, ho fa depèn del llibre. Segons com li agafa, n’hi ha de més elaborats o menys. Corín Tellado era una fàbrica, un antecedent casolà de la supermàquinària productora d’èxits Danielle Steel, per exemple. Nesbø sap què té entre mans. I ho fa bé. A més, escriu a la manera escandinava, una mica exhaustiva, amb poques el·lipsis. Ens hi va acostumar Henning Mankell (1948-2015), el pare de tota la literatura nòrdica d’èxit contemporània, que també va crear una sèrie de novel·les al voltant de l’inspector de policia Kurt Wallander. En un capítol, per exemple, introdueix un personatge nou, algú que es busca la vida al carrer, pensa, parla, ens diu coses, què ha fet, què farà… El lector pensa que té importància per a la trama. Doncs no: Nesbø el fa seure a terra al metro a demanar caritat i serveix perquè Hole li robi les monedes perquè necessita fer una trucada telefònica (cosa que, per cert, ens informa que a Oslo, avui en dia, encara hi ha cabines: a Barcelona, al metro, Hole ho hauria tingut més pelut).

Resumint, doncs, una altra aventura de Harry Hole, implacable, deductiu, brillant, amb un subconscient que funciona més ràpid que el del mateix lector, amb trames diverses entreteixides, com és habitual, amb l’aparició d’un antic criminal engarjolat per en Hole anys enrere i que reapareix amb ganes de venjar-se, i amb l’afegitó d’un component argumental dramàtic que l’afecta directament.

Amb tot, aquest últim lliurament desenvolupa la trama amb una certa contenció i explotant la banda sentimental més íntima del protagonista, encallat en un moment crucial de la vida i enfrontat a un enigma que el pot destrossar definitivament. No es poden donar gaires pistes més. Simplement dir que en Harry Hole no decebrà els seus seguidors habituals i sense problemes n’enganxarà de nous. La raó és que Nesbø té una traça particular a donar informació vella al lector que acaba d’arribar perquè es situï en el seu univers sense que el lector fidel ho trobi enfarfegós.

stats