CRÍTICA
LLUÍS-ANTON BAULENAS

Un Frankenstein sense èpica

'Frankenstein a Bagdad' d'Ahmed Saadawi. Amsterdam/Libros del Asteroide. Trad. Àlex Queraltó. 336 pàg. / 22,95 €

Un Frankenstein sense èpica Zoom

Comencem per dir que la coincidència entre la criatura d’aquest llibre i la del clàssic de Mary Shelley és gairebé anecdòtica. No descobrim res (ho diuen les contraportades): també ens enfrontem a una criatura feta de fragments humans, però les semblances s’acaben aquí. La criatura de l’autor iraquià Ahmed Saadawi no té èpica i està lluny de la factura romàntico-gòtica de l’original. No té èpica perquè no en pot tenir. I està bé que sigui així. Perquè el que explica, la supervivència enmig d’una ciutat com Bagdad reduïda a la ruïna, un cop enderrocat Saddam Hussein, amb els americans d’amos i senyors, els incomptables atemptats suïcides i els enfrontaments entre faccions islàmiques diferents, no en té gens, d’èpica. Els cossos mutilats i escampats a causa de les bombes tenen de tot menys èpica. La gent mig boja que sobreviu entre la runa, la pols i la sang, encara menys.

Per això arriba fins i tot a semblar normal que un pobre drapaire desgraciat, tip de veure com s’enterren cossos incomplets, s’empesqui la idea d’ajuntar trossos de cadàvers que va trobant pel carrer per tenir-ne, almenys, un de sencer i poder soterrar-lo com cal. Després la història pren volada, i Saadawi, amb absoluta autoritat narrativa, hi fa entrar la fantasia. Com Shelley amb Frankenstein -i recordem que la novel·la té poc a veure amb la famosa versió cinematogràfica de Boris Karloff-, Saadawi no es preocupa gaire de justificar el “miracle”. La criatura pren vida a partir d’una idea bàsica simple: una ànima sense cos vaga per Bagdad i troba un cos sense ànima. S’hi fica i ja està. Reviu i decideix venjar-se, en el fons, de la maldat, dels “dolents” gairebé en genèric. Però els que pateixen la violència són la gent normal del carrer, els habitants multiètnics i creients de diferents religions que viuen en un raconet de la ciutat.

Una faula moral surrealista

Aquesta és una novel·la sobre els desastres de la guerra. Per això la figura de la criatura venjativa es presenta d’una manera distanciada, a diferència de la de Shelley, individual i torturada. En Comsedigui, que és el nom que li posen, va liquidant la gent, ell mateix es va restaurant els trossos que se li van podrint a base d’agafar fragments nous de nous cadàvers, sempre pertanyents a “gent dolenta”. I, si no en té, mata algun innocent o accepta que algú es deixi matar per tal que ell pugui viure (no ve d’un mort: de danys col·laterals sempre n’hi ha, oi?). Entremig, la lluita pel nou poder, la corrupció, les misèries dels mitjans, dels ocupants americans, etc. La criatura necessita explicar-se, fins i tot arriba a enregistrar una autoentrevista, però ningú no se’l creu. Passant com passa a Bagdad, aquesta barreja de realitat i fantasia, aquesta faula moral absurda i surrealista, acosta la criatura de Saadawi més al gòlem que no pas a Frankenstein. Es fa molt llegidora, sempre tenint en compte que el seu rerefons no és només un monstre desfermat i assassí sinó una ciutat importantíssima de la cultura humana, reduïda a pols i vísceres escampades, a enderrocs i misèries…

La gran malenconia després de llegir el llibre, un cop t’has deixat captar afectivament per tots els personatges -aquest microcosmos de la petita història que dona sentit a la vida-és que, per postres, el llibre, publicat originalment el 2013, ni tan sols és d’estricta actualitat. Per tant, el seu testimoni ja ha quedat superat. Ja no se’n parla, de Bagdad. Ara el focus és a Síria. Però mentre no apareix la novel·la del Frankenstein sirià, llegeixin aquesta. Val la pena.