No puc sinó recomanar vivament la lectura d' El gabinet dels antics , un nou Balzac traduït per Anna Casassas a Edicions de 1984, una obra que, dins el descomunal projecte de la comèdia humana de l'autor francès, aborda el doble terreny de les escenes de província i les escenes de París. És un Balzac en estat pur.

El títol ja és tota una declaració d'intencions. El prolífic mestre del realisme es fixa en la decadència d'una antiquíssima nissaga aristocràtica, els D'Esgrignon. Mentre el patriarca no ha paït ni pensa pair mai el daltabaix revolucionari i la fatal plaga liberal que n'ha resultat, el seu últim descendent, Victurnien, s'esforça amb gran passió per arruïnar el llegat de la seu noble cognom.

El marquès només llegeix Le Quotidienne i La Gazette de France , diaris monàrquics ultramuntans "que el marquès, en canvi, troba plens d'heretgies i idees revolucionàries". Lapidari, Balzac ens adverteix també als lectors d'avui: "Per més exagerats que siguin els òrgans d'una opinió, sempre estan per sota dels purs del seu partit". El fill només juga, beu, gasta i estima. Naturalment, a París, on se suposa que hi ha anat a triomfar, a restaurar el bon nom dels D'Esgrignon.

El retrat d'aquest cant del cigne de la noblesa provincial nostàlgica de l'Antic Règim resulta sagnant i alhora tendre, sobretot a través de dos personatges: la tieta soltera de Victurnien, Armande, que té idolatrat el jove, i el vell notari de la família, el perspicaç Chesnel, fidel fins a les últimes conseqüències, que es dedica a tapar tots els desfalcs i cretinades de Victurnien quan aquest es desplaça a la capital, on no triga ni un segon a viure a cos de dandi, adaptant-se magistralment a l'ambient luxós, el plaer de la maledicència i la simpàtica corrupció. I sobretot on coneix la seductora senyora Maufrigneuse, en qui segurament podríem trobar trets de les amants de Balzac, Madame de Berny i la duquessa d'Abrantes, o de la seva amiga i confident, la comtessa polonesa Hanska.

Acabem amb Victurnien: com és possible que un jove pensi tan bé i es comporti tan malament?, es pregunta Chesnel. La resposta de Balzac és real i poètica com la vida mateixa: pateix de la feblesa dels voluptuosos.