Uriol Gilibets: "El primer acudit que recordo me'l va explicar l'àvia i anava de caca"
Novel·lista i guionista. Publica 'Les feres'
BarcelonaEl dia de Nadal, el rector d'un petit poble surt al carrer totalment despullat i amb sant Prepuci aferrat en una mà. Aquest és l'inici de Les feres, primera novel·la d'Uriol Gilibets (Solsona, 1991), un altre encert en la descoberta de noves veus de La Segona Perifèria, que en dos anys i mig de feina també ha donat a conèixer Leticia Asenjo, Josep Girós i Anna Pazos. Gilibets ha escrit el llibre en paral·lel als guions televisius per a El Foraster i programes del Super 3 com El Betapodcast i Conde&Fonde. Tal com recorda la biografia de la solapa, l'autor també "va crear, escriure i dirigir Una història de la literatura de TV3, programa de culte que ningú va entendre i que va fer emprenyar la intel·liguèntsia del país".
Si hi ha res del que dius que no vulguis que surti a l'entrevista, avisa'm, que no voldria malmetre la teva reputació...
— Tranquil. No en tinc, de reputació.
Abans de debutar com a novel·lista ja vas causar controvèrsia.
— Una història de la literatura no era un programa literari, però va haver-hi gent que es va indignar. Va haver-hi un article d'en Jordi Llovet que va ajudar que ens tanquessin la paradeta. Aquella idea em va inspirar més endavant el pòdcast Llegir, en què convidem a Solsona escriptors i personatges relacionats amb la literatura. Ens atrevim a preguntar-los de tot, com si fóssim periodistes que van una mica borratxos.
Havies estudiat literatura, oi?
— Després de fer un any de filosofia em vaig matricular a estudis literaris. Sempre he estat lector, tot i que soc força desordenat. La carrera em va ajudar a tenir una pauta del que havia de llegir.
Hi ha cap llibre que et marqués?
— Un va ser Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, que explica el món a través d'un lloc concret molt particular. L'altre, Papers pòstums del club Pickwick, de Charles Dickens, que et permet veure que bé que s'ho pot passar algú escrivint.
Fa molt de temps que escrius ficció?
— Des de sempre que he anat fent contes. El món de Sant Gonera, que és el poble on transcorre Les feres, vaig inventar-me'l ara deu fer uns set anys. Abans d'aquesta novel·la en vaig escriure una altra. La vaig moure però la cosa no va anar bé... Vaig passar una temporada pensant que com a autor no tenia futur. Mentre feia guions, Sant Gonera m'anava tornant al cap. Va ser així que se'm va ocórrer Les feres. El primer esborrany el vaig tenir acabat en tres mesos.
És una novel·la que parteix de la desaparició de diversos personatges al bosc que envolta el poble.
— El bosc és un terreny que si no el coneixes bé fa molta por. Encara que en tinguis un a prop, es transforma durant el dia. Hi pots anar a passejar al migdia, però de nit t'hi pots perdre fàcilment i és perillós.
Sant Gonera necessita el bosc: crea llegendes al seu voltant.
— Si el poble és el protagonista de la història, el bosc és l'antagonista. Tothom el viu des de la distància, és un lloc on van a parar els que n'han marxat, els desapareguts, els emboscats...
També el guardabosc, el Ramon, que un dia hi troba un ésser estrany, l'Esbarzer.
— L'Esbarzer surt del bosc i hi acaba vivint en una caseta. Encara que sigui un element desconegut, l'equilibri del poble acaba recaient sobre ell.
El necessiten per fer de caganer al pessebre vivent, l'activitat per a la qual el poble es prepara tot l'any.
— L'Esbarzer em servia per fer una de les preguntes importants del llibre: quantes vegades acabem depenent d'algú que hem maltractat? La novel·la reivindica la dignitat dels marges. El poble mai no ha acceptat l'Esbarzer, però el necessita. Sense ell ni la Lluïsa –que també és una empestada– la centralitat del poble no s'aguanta.
D'on surt el sentit de l'humor del llibre?
— Ve de família, però també ha estat un escut social. Si no eres el més ràpid ni el més guapo, havies de fer alguna cosa per no ser un pringat. A la novel·la l'humor és més aviat blanc, una mica a l'estil dels Monty Python. L'humor que em fa més gràcia és l'absurd. M'agrada molt crear situacions còmiques, fins i tot quan, a primer cop d'ull, no fan riure.
Un dels punts clau és l'escatologia. ¿Té a veure amb la catalanor d'un poble com Sant Gonera, o és cosa teva?
— Em sembla que ve també del meu entorn més proper. El primer acudit que recordo me'l va explicar l'àvia i anava de caca.
Me'l podries explicar?
— Resulta que és una parella que, a mitjans del segle passat, els toquen dos bitllets de bus per anar a Barcelona. Quan hi arriben, el senyor té ganes d'anar de ventre. Entren en un bar, ell va al vàter i fa el que havia de fer, però sense aixecar la tapa. Quan ho veu, el propietari del bar s'enfada, li posa el cagarro en un paquetet i li diu que se l'ha d'endur. A la Rambla troben un venedor de balances, que li demana que s'hi acosti per comprovar el pes del que porta al paquetet. Quan ho pesen fa 900 grams. "Segur que al mercat li deien que pesava un quilo, oi?", diu el venedor. Li fan obrir el paquet i descobreixen què hi ha a dins... Els fan fora perquè són uns guarros. A la tarda, quan tornen al poble, els demanen com ha anat, i ells responen: "Molt malament. A ciutat, si no cagues un quilo just de merda et diuen de tot".
A banda de l'escatologia, al llibre hi ha una presència notable de l'Església. En aquest punt, Sant Gonera és un retrat de Solsona?
— He crescut allà i després de viure uns anys a Barcelona hi he tornat. Solsona encara és un circ de capellans, l'Església hi és molt present. Amb tota la història del bisbe [Novell] hi va haver un gran enrenou [el 2021 va renunciar al càrrec i es va casar]. Amb la colla d'amics no anem a missa, però a vegades parlem del bisbe. Hi ha consens que el que tenim ara és tranquil i no la lia.
Ara em diràs que vas estudiar en una escola religiosa...
— En una escola de capellans, sí. I vaig anar al cau.
Vas fer la comunió?
— Soc dels que van fer la comunió pels regals.
La llengua que gastes a Les feres conté paraules que cridaran l'atenció d'alguns lectors (xargueno, gicar, gelabror...), però no sona gens impostada.
— Podria semblar que faig servir paraules que no podem perdre, però en realitat estan integrades en la nostra parla habitual. No he fet cap esforç per sonar estrany.
Al teu DNI hi posa "Uriol" de debò?
— No. És el nom artístic. Va començar com una broma i ha acabat apareixent a la coberta d'una novel·la!