Barcelona“Moltes dones brillants han renunciat a queixar-se i, en canvi, han adoptat un to impassible i obscurament còmic quan parlen de feminisme. Presenten fets horripilants sobre lluites femenines amb indiferència i sarcasme. Interioritzen el dolor i l’angoixa existencial amb un somriure còmplice”. El 2019, l’escriptora Emmeline Clein va definir així el “feminisme dissociatiu”. En contra del feminisme hiperoptimista i falsament empoderador que promou etiquetes com #girlboss i #RunTheWorldGirls, el feminisme dissociatiu entén la separació entre la consciència i l’experiència corporal com una resposta al sistema patriarcal. La investigadora cultural Núria Gómez Gabriel (Barcelona, 1987) aprofundeix en aquest fenomen a Traumacore. Crónicas de una disociación feminista (Cielo Santo, 2023), un assaig a cavall de la teoria cultural, el materialisme gòtic i l’autoficció que desgrana per què “l’experiència alienada i dissociativa és l’experiència per defecte del nostre temps”.

Com entres en contacte amb les teories sobre el feminisme dissociatiu?

— Amb pocs mesos de diferència, vaig viure una ruptura amorosa i un episodi d’assetjament laboral a la universitat. Estava esgotada i l’única opció per tirar endavant era dissociar-me del dolor que patia. Si no, m’hauria convertit en un subjecte completament disfuncional, al marge de tot. Com que no tinc un privilegi de classe, havia de separar-me del meu cos per poder treballar. A més, com a professora, veia que les estructures de la universitat són absolutament masclistes. Algunes companyes feministes, cansades, marxaven de la institució, però jo no m’ho podia permetre. Què podia fer? Havia de pagar les factures, l’única opció era dissociar-me.

¿No és perillós separar-se de les emocions?

— Esclar, em vaig adonar que això era molt bèstia, era una forma de violència i rebuig cap al meu dolor. I em vaig adonar que el patriarcat, des de petites, ens educa a través de la dissociació, fent-nos estar vuit hores assegudes a classe, o amb accions quotidianes com la depilació i el maquillatge. Però aleshores vaig sentir a parlar d’una dissociació afirmativa, una apropiació feminista o queer del terme dissociació. En parlen autores com McKenzie Wark. 

Què vols dir?

— Bàsicament, decidir quan em dissocio i per què. A les mil·lennials ens van educar a partir del feminisme optimista del benestar neoliberal. Si ens feien mal, ens posaven una tireta perquè la sang corregués per dintre. Les nostres mares reprimien la vulnerabilitat i el dolor perquè volien que el sistema les veiés com a dones potents, intel·ligents, inesgotables, lluitadores. Això és dissociatiu. La dissociació afirmativa es pregunta com podem repensar aquest fenomen en termes d’agència, individualment però també col·lectivament. 

¿Per exemple?

— Les estètiques Bimbo. Són una apropiació de la mirada patriarcal: agafen el cànon i l’estiren fins a tal punt que esdevenen monstruoses i desarticulen el desig. 

Aquí entra en joc el feminisme gòtic o sinistre. 

— Sí, perquè el gòtic té a veure amb allò que es reprimeix. El dolor reprimit torna com un espectre. En les estètiques gòtiques sempre hi ha dos elements que es troben: el desig i la repressió del que entenem per desig. O el que se suposa que hem de desitjar i el que realment desitgem. La definició del gòtic seria fora de temps i de lloc, i out of joint (estar desfermat) vindria a ser el mateix. 

Com definiries el traumacore?

— Són mems nascuts a internet que juxtaposen irònicament imaginaris tendres i bonics amb imatges que assenyalen traumes, abusos sexuals, abusos infantils, depressions, suïcidis… El mem per se ja és un llenguatge dissociatiu, perquè explica una cosa però en realitat en vol dir una altra.

“Em pregunto si és possible parlar de les ferides sense embellir-les, sense corroborar un vell mite que converteix el trauma femení en imatges celestials dignes d’adoració”. ¿Has arribat a alguna conclusió?

— Sí! Crec que no és possible aproximar-se al trauma si no és a través de l’estetització, que no és el mateix que la fetitxització. Però fins a quin punt podem estetitzar el dolor sense convertir-lo de nou en la figura de la femme fatale, que no deixa d’estar orientada al desig patriarcal?

A la primera pàgina cites una cançó de Julieta que diu: “Trenca’m el cor per tercer cop”. ¿Seria un exemple de l’estètica traumacore?

— A mi em sembla que Julieta es dissocia del dolor mitjançant la ironia. Enfront de les violències, opta pel sarcasme. Deixa entreveure un cert inconformisme, però desactiva la incomoditat del feminisme a través de l’humor.

Parles de la ideologia del truc, que es manifesta en aplicacions com TikTok. ¿En què consisteix? 

— TikTok és l’aplicació que encarna d’una manera més extrema l’èxit neoliberal, la cultura de l’emprenedor. En quinze segons has de fer el truc de la teva vida per aconseguir que es viralitzi. I això porta a accions radicalment dissociades, com cremar-te la cara per aconseguir tenir pigues, imitant els filtres de Snapchat. O aguantar la respiració, donar-te cops al cap o fins i tot matar-te. Hi ha una web, www.tiktokdeath.com, que rastreja el nombre de morts per trucs de TikTok. Són formes monstruoses, són les formes del gòtic contemporani. 

Dius que l’heterosexualitat compulsiva no té a veure amb ser o no heterosexual. 

— Exacte! Té a veure amb la mirada externa, amb la necessitat de validació sexoafectiva. Està bé que et validi l’altre, però fins a quin punt?

“No sé quina forma té el meu desig, perquè desconec com em desitgen els altres. Simplement passem de pantalla”. ¿Les aplicacions per lligar generen frustració?

— Després de la pandèmia, moltes parelles o comunitats sexoafectives van trencar. Les converses tornaven a girar al voltant de les cites per Tinder, i això m’esgotava. Almenys en la generació mil·lennial, les ruptures es van viure amb una certa desesperació, perquè el sistema no està fet per viure sols. Quan t’apropes als trenta anys, hi ha la pressió de la reproducció, la pressió econòmica… Per això, quan passen per una separació, moltes persones tenen pressa per recuperar la comoditat de la parella. Estructuralment, és molt més còmode.

“Porto cinc mesos d’accions sindicals contra el desgraciat que quan era el meu professor sempre em posava matrícules d’honor i que ara que som companys de professió abusa del seu poder i m’infantilitza a les reunions o a l’ascensor perquè no li torno la mirada abaixant una mica els ulls”. ¿Ho has viscut en primera persona?

— Contínuament… Vaig renunciar a una beca doctoral per un episodi d’assetjament laboral. Em van destituir d’una universitat pública, tot i que legalment no podien, perquè havia fet unes oposicions. Vaig mirar de denunciar un cas d’assetjament i el cap de recursos humans em va tirar la canya. Aquests abusos institucionals són les noves formes del terror. A les universitats públiques s’haurien de fer auditories de gènere, hi ha una bretxa brutal. 

¿Les dones joves ho pateixen més?

— És que a les tres universitats on treballo no hi ha dones grans. I les poques que hi ha sovint reprodueixen les formes masclistes dels companys. Com deia Sara Ahmed a ¡Denuncia! (Caja Negra, 2022), les pedagogies feministes no poden operar dins d’estructures que cedeixen a aquestes formes de violència. I això se suma a un altre problema de la universitat actual: els alumnes s’han convertit en clients. 

¿En quin sentit?

— No hi ha cap universitat que no estigui regida pel neoliberalisme. Es fa un ús exacerbat de les enquestes per avaluar els professors. Però són opinions anònimes, sense arguments, que fagociten l’odi i l’amor. No hi ha grisos, només les responen els alumnes que t’adoren o que t’odien.