BarcelonaL'escriptor Terry Hayes (Sussex, 1951) va criar-se entre Anglaterra i Austràlia, però amb vint-i-pocs anys va marxar als Estats Units per fer de corresponsal del diari australià The Sydney Morning Herald. Allà, com a periodista d'investigació, va cobrir el Watergate i la dimissió de Richard Nixon. Va acabar treballant de guionista a Hollywood, en produccions com Mad Max 2, Calma total i Des de l'infern, però va deixar-ho per complir el seu somni d'infància: escriure "llibres que atrapessin els lectors", tal com els que ell havia llegit de petit. De la seva primera novel·la, Soc en Pilgrim (2013), se n'han venut més de 5 milions d'exemplars. Deu anys després, torna a la ficció amb L'any de la llagosta (Columna / Planeta), traduïda al català per Judith Raigal Aran. Es tracta d'un thriller polític que desgrana les interioritats de la CIA. Mentrestant, prepara la segona part de Soc en Pilgrim.

A la primera pàgina de L'any de la llagosta cita una frase de l'il·lustrador Walt Kelly: "Hem trobat l'enemic, i som nosaltres mateixos".

— Sí, estem condemnats per culpa nostra. Som els autors de la nostra pròpia destrucció. Només cal que mirem a Ucraïna, a Gaza, per adonar-nos que podem arribar a ser terribles envers persones iguals que nosaltres.

Creu que la guerra entre Israel i Palestina es pot resoldre d'alguna manera?

— Aquesta guerra no s'acabarà mai, o almenys nosaltres no ho veurem. Els israelians han aconseguit fabricar una, dues, tres generacions de terroristes. Si bombardeges cases de civils, si destrosses hospitals i escoles, què creus que farà la gent que ha perdut la família? Què et penses, que pararan l'altra galta? Els israelians ens estan garantint que viurem l'era del terror. Si tenien algun avantatge moral a conseqüència de l'Holocaust, això ja s'està acabant, perquè el que han fet a la Franja de Gaza va molt més enllà del que podríem considerar raonable. L'antisemitisme ja era un problema, però ara els antisemites tenen més armes per a atacar. Lamentablement, tots estem pagant el preu del conflicte, perquè haurem de viure amb més terrorisme que abans.

"Encara vivim entre les runes de les Torres Bessones", escriu a la novel·la. El món posterior a l'11-S podria desembocar en una Tercera Guerra Mundial?

— Al final de la Primera Guerra Mundial, veient que la devastació era tal, tothom pensava que aquella guerra posaria fi a totes les guerres. Però al cap de vint anys vam tornar a viure'n una. I des del final de la Segona Guerra Mundial no hi ha hagut cap període sense guerres: Indoxina, Corea, Afganistan... La llista seria inacabable. Ara ens trobem en una situació realment difícil. Tenim Putin, que ha decidit instal·lar-se al poder de manera vitalícia, amb una actitud autocràtica. I als Estats Units tenim els republicans, que presentaran com a candidat un home que menteix, que és un lladre, que ha estat condemnat i acusat d'abusos sexuals... Estem entrant en aigües pantanoses, en un terreny desconegut que no sabem on ens portarà. Però no crec que ens porti a cap utopia, sincerament.

Creu que, en el futur, els atacs terroristes tindran un format diferent del que hem vist fins ara?

— Cada vegada parlarem més d'assassinats en massa, a gran escala. Abans, si mataves deu persones amb un rifle, sorties immediatament a les notícies. Ara, ja et pots considerar afortunat si t'esmenten abans dels esports. Si vols tenir impacte, has de matar com a mínim cent persones. Si no, per què t'hi poses? Quin sentit té matar dues o tres persones? És una lliçó que vam aprendre de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) i la lluita pel que ells anomenaven la llibertat d'Irlanda del Nord.

Es tracta d'aconseguir atenció mediàtica?

— Si jo fos terrorista i volgués planificar un atemptat en un país occidental, no se m'acudiria atacar un autobús ple de gent que va a la feina. No tindria cap mena d'impacte. En canvi, si ataqués una escola i matés deu nens de cop, potser el món s'aturaria un moment i s'hi fixaria. O si posés una bomba en un creuer atracat a Venècia, una de les ciutats més boniques i històriques del món, obtindria publicitat i aconseguiria reclutar molta més gent, fos quina fos la meva causa. No em malinterpreteu, eh. Això no hauria de passar.

La CIA és impotent davant el terrorisme islàmic? Com explica a la novel·la, aconseguir informació valuosa costa milions i milions de dòlars...

— De la CIA, o de qualsevol altra agència d'intel·ligència, només veiem la punta de l'iceberg. No ens assabentem dels centenars d'atemptats que s'aconsegueixen aturar. Les agències no poden publicitar-los. La CIA no parla mai dels seus èxits, només dels seus fracassos. Hi ha una allau d'amenaces arreu del món occidental i sí, és veritat, de vegades les agències la caguen. Però hi ha molts atacs que s'aturen a temps; des del sonat que planeja un atac al soterrani de casa seva fins a atemptats sofisticats, que requereixen un alt nivell d'intel·ligència.

Si no s'hagués dedicat al periodisme, el cinema i la literatura, li hauria agradat treballar d'espia per a alguna agència d'intel·ligència?

— Quan els meus fills van llegir Soc en Pilgrim, em van preguntar per què sabia tantes coses sobre la CIA. Durant dotze hores vaig fer-los creure que havia sigut un espia, que m'hi havia dedicat professionalment. Ha sigut l'única vegada que m'han tractat amb respecte. Però no, el món no arribaria gaire lluny si jo fos el director de la CIA. En una missió, els espies tenen pocs segons per decantar el destí del món cap a una banda o l'altra. Jo, si em trobés en una situació de vida o mort, amb el futur del món penjant d'un fil, tardaria massa a reaccionar perquè pensaria què és el més correcte èticament. La literatura em permet treballar en aquesta zona de grisos, moralment parlant.

Com a periodista d'investigació, la seva feina tampoc devia ser tan diferent... En tots dos casos treballa amb informació delicada.

— Sí, odio els secrets. I penso que una de les bones coses del periodisme és que et permet investigar temes que algú preferiria que no sabessis. La resta és propaganda i publicitat. Alguns lectors dels Estats Units em deien que en Pilgrim, el personatge de la meva primera novel·la, hauria d'haver matat el terrorista dolent. Això demostra poc coneixement, perquè als serveis d'intel·ligència no els interessa la justícia ni el càstig, sinó la informació.

Soc en Pilgrim va ser un dels llibres més venuts del 2014. Havia imaginat que es convertiria en un èxit de vendes?

— Quan em va trucar l'editor per dir-me que el llibre es vendria molt bé, no m'ho vaig creure. Venint de Hollywood, on la gent menteix constantment, vaig pensar que no podia ser veritat. L'èxit del llibre em va enganxar en un moment agredolç. Quan n'havia escrit 250 pàgines, em va visitar el meu germà per dir-me que tenia càncer. Va morir amb 57 anys. Poc després, vaig haver d'autoritzar els metges perquè desconnectessin el meu pare, que estava ingressat en un hospital de Sydney. Al cap de tres mesos va morir la meva mare. En un any vaig perdre tota la família. Estava molt content per la novel·la, però a la vegada pensava: "Només hi havia tres persones al món que sempre havien sabut que aquest era el meu somni, i cap d'elles podrà llegir, ni tocar, ni olorar el llibre". De vegades la vida és cruel.

Han passat deu anys entre la publicació de la primera i la segona novel·la. Per què ha esperat tot aquest temps?

— Molts fans em preguntaven per què havia tardat tant. Segur que, si hagués publicat abans la segona novel·la, hauria guanyat més diners. Però, després de Soc en Pilgrim, vaig necessitar temps per fer el dol familiar. I vaig dedicar-me a ser un bon pare. Escriure ho podré fer sempre, però la infància dels meus fills no la podré recuperar.