El 1981 Thierry Laget va dedicar la seva tesi a la polseguera que va aixecar l’entrega del premi Goncourt el 1919 a Marcel Proust per ‘A l’ombra de les noies en flor’, el segon dels volums de la ‘Rercerca’. Cent anys després recupera i amplia el seu treball.

Va ser Philip Kolb, responsable de l’edició de la correspondència de Proust, qui va recomanar a Thierry Laget que fes la seva tesi amb Jean-Yves Tadié, el biògraf canònic de Proust. I així ho va fer, tot i que a l’època va ser mal vist perquè, en ple estructuralisme, furgar en aspectes personals de l’escriptor es va considerar un tema “poc digne”. Aquesta és la base de Proust, Premio Goncourt. Un motín literario (Ediciones del Subsuelo), un assaig que reprèn i amplia aquest capítol.

Què va representar per a Proust rebre el premi Goncourt el 1919?

Adquireix l’estatura que volia perquè abans era un desconegut, deixant de banda alguns amics i alguns lectors curiosos. El 1919, de cop i volta, tothom sent a parlar d’ell fins a la Xina, i comencen les traduccions: la primera a Espanya i després a Anglaterra. Fins a finals del anys 20 va estar en boca de tothom i després va caure en l’oblit fins als anys 50.

Per què el van criticar tant?

Sobretot perquè no l’havien llegit. Els periodistes i crítics insulten la persona que creuen que és: un reaccionari, quan en realitat era dreyfusista; un esnob, quan ell es riu dels esnobs; de ser ric, quan aleshores no anava gaire bé de diners... Tot era fals.

Sobretot prejudicis, doncs?

Totalment. Un periodista escriu: “Llegiria el seu llibre si no estigués totalment convençut que és avorrit”. Contra això no s’hi pot lluitar.

I com va anar la polèmica amb l’altre finalista, Roland Dorgelès?

Cal fer l’esforç de posar-se al lloc de la gent de l’època. Havien viscut la guerra i, quan tornen, els soldats pensen que han sacrificat quatre anys de la joventut i esperen que els reconeixeran el seu sacrifici, i va i el premi Goncourt el donen a Proust, que no havia fet la guerra. És normal que s’enfadessin!

Tanmateix Proust tracta de la guerra a Sodoma i Gomorra, que aleshores encara no es coneixia...

Havia escrit molt durant la guerra i ja sabem que va allargar el llibre fins a la seva època. A El costat de Guermantes totes les reflexions sobre les estratègies militars que ell diu que estan escrites abans de la guerra en realitat estan inspirades en articles que sortien a la premsa sobre batalles de la guerra. No hem d’oblidar que la Recerca no és un llibre submergit en el passat sinó del temps present. És la visió del passat en nom del present. Proust era un home del seu present, li agradava Picasso, els Ballets Russos, els automòbils... no és el Proust que sovint la gent s’imagina.

¿Va descobrir alguna cosa insospitada en la seva recerca?

Em vaig preguntar si el pastitx dedicat als Goncourt no tindria alguna influència en l’afer del premi però no, perquè el va escriure abans. Una conseqüència directa és que va dedicar el tercer volum a Léon Daudet.

Léon Daudet va ser el seu defensor principal, i això que Daudet era un fervent antidreyfusista... Però, esclar, el seu germà, Lucien Daudet, era amic d’infància de Proust...

És aquest lligam i també el que té amb la seva mare, Julia Allard, una dona que estava a l’ombra del seu marit. Ella adorava Proust i el va integrar al clan dels Daudet. Léon oblida les seves diferències polítiques perquè s’adona que és un gran escriptor. També el va defensar Rosny Aîné, i quan li va dir que votaria per ell, Proust va adonar-se que aquell any sí que podia guanyar.

Perquè ell hi anava al darrere ja amb Pel cantó de Swann el 1913...

Totalment, va fer tot el que estava a la seva mà per aconseguir-lo. El 1913 hi havia grans obres, Pel cantó de Swann o El gran Meaulnes, d’Alain Fournier, però van premiar a mediocre Le peuple de la mer, de Marc Elder! Crec que el sistema democràtic no serveix per a l’art, per a la literatura. Si agafes cadascun dels deu personatges que integraven el jurat aquell any, tots haurien dit un bon llibre, però per arribar a un consens acaben votant per un de dolent, del qual destacaran aspectes mediocres sobre els quals tothom estarà d’acord.

També hi ha la trifulga amb el premi Femina, que va acabar premiant Dorgelès.

Dorgelès no volia el Femina perquè preferia el Goncourt. Quan va saber que planejaven premiar-lo va argumentar que un llibre de guerra no podia ser premiat per dones. Però quan finalment no va guanyar el Goncourt el jurat femení del Femina van poder venjar-lo i l’hi van concedir. Ell va dir, més endavant, que estava content de no haver guanyat el Goncourt perquè hauria tingut sobre la consciència la mort del “pobre Proust, que tant volia el seu Goncourt”, però notes que sentia per ell un profund menyspreu, i era recíproc.

Malgrat “el motí” que va causar, defensa que finalment Proust va ser qui va donar prestigi al premi.

Avui dia, el jurat del premi Goncourt diu que A l’ombra de les noies en flor és el millor llibre que han premiat mai, el més gloriós. D’altra banda, a ell li va donar molt de coratge perquè estava molt sol, escrivia de nit, i sentir al voltant els lectors el reconfortava.

Explica l’episodi ben curiós sobre com li van comunicar que havia guanyat el premi. Com va anar?

Aparentment no en sabia res i estava dormint el dia que van anar a donar-li la notícia, tal com explica la minyona Céleste Albaret. Però ell estava al corrent de tot i és poc versemblant que no en sabés res.

En tot cas, el tema del Goncourt delata la seva gran ambició literària.

Ell es proposava ser el Balzac de la seva època, marcar la literatura del seu temps amb una novel·la única, i ho va aconseguir. Em fan gràcia totes les petites conxorxes que va fer per aconseguir el premi, i per sort se’n va sortir, perquè el seu llibre hauria pogut passar del tot desapercebut. Podria haver passat com amb Saint-Simon, que va deixar el seu escrit dins un calaix on el van trobar dos segles després. Però s’hauria perdut tot el que va representar de germinació intel·lectual per a la literatura francesa i mundial.