A l’ombra de les noies en flor -per a aquell narrador adolescent que s’emmiralla en la bellesa juvenil en el segon volum de la Recerca -, però també a l’ombra de tantes altres dones que van forjar el camí vital i intel·lectual de Marcel Proust. Dones que elles mateixes han quedat a l’ombra en mans d’una història feta per homes. Sabem que Proust va descobrir els plaers de la literatura gràcies a la seva mare, Jeanne Weil, lectora voraç i “sentimental” -segons Proust-, però el jove Marcel també es va relacionar amb les mares dels seus amics, com Geneviève Halévy -viuda de Georges Bizet i després Madame Straus-, mare del seu company d’escola, Jacques Bizet, que, per cert, es va acabar suïcidant.

Pel que fa a Julia Allard (1844-1940), era la mare d’un dels primers amors de Marcel Proust, Lucien Daudet, i tal com assenyala Laget, va jugar un paper clau en el lliurament del premi Goncourt a Proust, i va publicar als 17 anys un primer poemari amb el pseudònim Marguerite Tournay. Després de casar-se als 23 anys amb Alphonse Daudet, va passar a ser la seva estreta col·laboradora literària. Se sap que era ella qui posava en bell estil les obres del seu marit, que era tota una celebritat a l’època. Madame Daudet regentava un saló literari, Els Dijous, que acollia tots els grans noms de les lletres franceses, com ara Edmont Gouncourt, Maurice Barrès, Émile Zola, Guy de Maupassant i Ernest Renan. D’altra banda, Santiago Rusiñol també es va relacionar amb el clan dels Daudet. Allard no només va escriure ressenyes en revistes literàries, sinó que va formar part del jurat del premi Femina. Era una dona àmplia de mires, tal com ho prova, per exemple, que acceptés la relació entre el seu fill Lucien i Jean Cocteau, a qui va acollir com un membre més de la família.

En l’àmbit literari i mundà, una de les relacions d’amistat més llargues que va cultivar Marcel Proust va ser amb la comtessa Anna de Noailles (1876-1933), una poeta francesa d’origen romanès. El nom de soltera era Anna Elisabeth Bibesco-Bassaraba de Brancovan. D’un dels seus poemes, Les plaisirs et les jardins, Proust dirà en un rampell d’adulació (tan propi d’ell, d’altra banda): “És la peça més prodigiosa pel que fa a poesia i estil”. L’amor, la naturalesa i la mort són alguns dels temes que desenvolupa en la seva poesia exaltada de lirisme. Entre els seus poemaris destaquen el primer, Le coeur innombrable (1901) -guardonat per l’Acadèmia Francesa el 1920-, i Les éblouissements (1907). També va escriure tres novel·les i una autobiografia. Tot i ser aristòcrata, es va declarar dreyfusista, com Proust. La relació ha quedat traçada en una llarga correspondència en què Proust intenta furgar en els misteris de la creació poètica i on apareixen temes que després desenvoluparà en la seva obra magna. El 1920 Anna de Noailles va rebre la Legió d’Honor al mateix temps que Proust i Colette.

Una altra figura fememina que va jugar un paper essencial en l’obra de Proust va ser la comtessa Élisabeth Greffulhe (1860-1952), una de les principals models d’Oriane de Guermantes. Procedent d’una família aristòcrata belga d’esperit obert, els Caraman-Chimay, va obrir les portes a Proust, un burgès, del seu saló de la Rive Gauche. Gran melòmana, va crear la Société des Grandes Auditions Musicales de France el 1890, que va aplegar compositors com Léo Delibes, Jules Massenet, César Franck i Ernest Chausson, i va ser mecenes de Fauré i Rubinstein. La seva filla es va casar amb un dels millors amics de Proust, Armand de Gramond, duc de Guiche. La comtessa va ser de les primeres que va rebre un exemplar dedicat de Pel cantó de Swann, però no el va arribar a llegir mai: “M’ensopego constantment amb les seves frases”, va dir.

Céleste Albaret (1891-1984) va ser l’ajudant personal de Proust els últims nou anys de la seva vida. Va començar repartint exemplars de Pel cantó de Swann als amics de Proust durant la Gran Guerra i es va acabar convertint en l’amiga i confident de l’escriptor. A ella devem un dels testimonis més colpidors del dia a dia del gran home. El va recollir a les memòries Monsieur Proust, on diu que tant se sent la mare com la filla de l’autor. Aquest, al seu torn, la va fer aparèixer amb nom i cognom a Sodoma i Gomorra, on lloa el seu “geni estrany”. A banda, Albaret, que era originària de Losera, al Llenguadoc-Rosselló, també està darerre del personatge de la minyona Françoise, que representa la França més arcaica i profunda, la més noble.