BarcelonaFa gairebé quinze anys que els lectors catalans no podíem llegir Silvia Avallone (Biella, 1984). Després del seu debut, la colpidora novel·la D'acer (Edicions 62, 2011) –centrada en el present desesperat i nihilista d'un grup de joves que treballen en una fàbrica a la Toscana–, l'autora italiana va deixar de ser traduïda al català i al castellà, tot i que els seus llibres han continuat fent forat tant al seu país com en algunes de les 30 llengües en què es poden llegir. Cor negre (Empúries / Temas de Hoy, 2025; traduïda al català per Pau Vidal) explica la trobada entre dos personatges ferits en un poble de muntanya minúscul. L'Emilia hi arriba després de passar una llarga temporada a la presó. El Bruno, en canvi, encara se sent culpable per haver sobreviscut a la massacre que va acabar amb la seva família. La prosa d'Avallone, precisa i salpebrada d'imatges poderoses, avança a dos temps: el del relat en primera persona del Bruno i el que, en tercera persona, prova de treure l'entrellat de l'Emilia. La novel·la, publicada en italià l'any passat, ha guanyat premis com el Viareggio i l'Elsa Morante i està en procés de traducció a una vintena de llengües.

Hi queda res, de l'escriptora que va debutar amb D'acer, a Cor negre, la seva cinquena novel·la?

— D'acer era la novel·la de la ràbia, de reivindicar que la gent de la meva generació pogués tenir feines decents, de marxar de la província per somiar en gran... Entre aquell moment i ara m'han passat moltes coses. He tingut dos fills i he hagut de superar dols. A Cor negre necessitava explorar temes com el mal, el perdó i la redempció.

Tant l'Emilia com el Bruno viuen a Sassaia, un minúscul poble de muntanya situat a la regió del Piemont.

— Anar-hi a parar va permetre que nasqués el personatge de l'Emilia. Sassaia és com una illa enmig del bosc, un lloc al marge de la història en majúscules. També de les noves tecnologies.

Aquest aïllament permet que els dos personatges es coneguin i comencin una relació que els portarà a saber quins traumes els torturen.

— En un lloc abandonat com Sassaia t'has de fer la bugada i has de treure la neu a palades, però també és més fàcil trobar-te amb algú sense distraccions, cara a cara. Aquesta fisicitat els permet excavar en el que han viscut abans. Tots dos han de passar comptes amb el passat.

La novel·la es pregunta si la salvació és possible, i també si la presó pot curar qui ha comès un crim.

— La resposta no és senzilla. El mal irreparable no es pot curar, es queda dins teu i cal tenir-lo present. No s'ha d'oblidar ni de redimensionar. La justícia social és la millor manera de venjar-se del mal. Per això estic d'acord amb l'article 27 de la Constitució italiana, quan diu que qualsevol pena de presó ha de tendir a la reeducació. Això funciona sobretot amb adolescents com l'Emilia, que té la sort de comptar amb una xarxa tant a dins com a fora de la presó: a dins hi té les educadores, la directora i les amigues; a fora, el suport incondicional del pare, d'algú que li dona una feina i d'un home, el Bruno, que se n'acaba enamorant.

Com més es coneixen, més detalls foscos coneixen l'un de l'altre.

— La millor manera d'enfrontar-te al mal és de cara. Aixeca't, deixa els psicofàrmacs, estudia: tens futur.

El Bruno tampoc passa per un bon moment. Des que la seva família va morir assassinada, se sent culpable d'haver sobreviscut. Sent que mai ha estat jove. Encara que treballi de mestre de primària, quan no és a l'escola viu tancat a casa.

— Tant el Bruno com l'Emilia han estat devorats pel dolor en un moment crucial de les seves vides. Ni l'un ni l'altre s'han pogut desbocar durant l'adolescència. Ara que tots dos es troben en la trentena han fet intents tímids de tirar endavant, però no han estat del tot eficaços, perquè cap dels dos s'ha atrevit a tenir una relació que els obligui a saber qui són.

Cor negre va més enllà de la literatura del trauma que abunda cada cop més.

— Hem de sortir d'aquesta obsessió del jo i fer l'esforç d'anar a trobar els altres. Cal obrir-nos a aquest món enorme que tenim al davant, satisfer la curiositat i impulsar-nos cap a una altra banda... Som en una època en què predomina el jo. Ens interessa explorar la imperfecció, els traumes i els moments de glòria del jo, i no ens adonem que ens estem tancant en una presó. Ens simplifiquem. La literatura ens recorda que som històries. Sempre som a temps de canviar.

Els personatges del llibre exploren el nosaltres que neix amb una nova relació. Però l'amor implica saber de l'altre, i això fa mal.

— Totalment. Les solucions fàcils i instantànies no existeixen. Els problemes es poden afrontar al llarg del temps. L'amor no és el plaer immediat ni el "M'agrada" que imperen en la nostra època. L'amor és també l'acceptació del que no m'agrada. És el cansament. És el contrari de la simplicitat.

Ni l'Emilia ni el Bruno ho han tingut fàcil. La mare d'ella –bona lectora, generosa, sempre disposada a ajudar els altres– mor als 36 anys.

— La vida no ens deu res. Si ens dona una engruna de felicitat és un gran regal, però si ens fa mal –i això passa sovint– no hem d'acumular odi ni ressentiment. L'Emilia no ho pot evitar, potser perquè és una adolescent quan li passa. Si has tingut una mare meravellosa i l'has perdut, no t'enfonsis: celebra-la.

A D'acer hi havia personatges que votaven Berlusconi. El món, quinze anys després, no ha anat a millor... Però a Cor negre hi ha esperança.

— Ens trobem en un moment històric angoixant. Només es dona valor al rendiment, l'eficiència i el benefici. Es trepitgen els drets humans arreu constantment. Així i tot, en aquesta realitat terrible d'ara, a petita escala els miracles encara són possibles. En un lloc com Sassaia, lluny de les guerres i dels telèfons mòbils, les persones encara es poden trobar a elles mateixes cara a cara. L'ambició vital no pot ser el sou que guanyem o el cotxe que tenim, sinó construir alguna cosa junts i provar de deixar un món millor als nostres fills.