BarcelonaSergio Ramírez (Masatepe, Nicaragua, 1942), premi Cervantes 2017, porta dècades denunciant a través d’una llarga i premiada carrera literària la corrupció, la brutalitat, la violència i les paranoies del poder. Sota la dictadura de Somoza va haver de viure en la clandestinitat i va rebre amenaces de mort. El 1977 va encapçalar el grup opositor Los Doce i va donar suport al Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN), que va acabar amb la dinastia Somoza. El 1984 es va convertir en vicepresident del govern de Nicaragua, i el 1996 va abandonar la política per tornar a escriure. Dècades després de la dictadura de Somoza, és un antic company del FSLN, l’actual president de Nicaragua, Daniel Ortega, qui l’ha enviat a l’exili. Hi ha una condemna contra ell, i el detonant de tot plegat és el seu últim llibre, que tanca una trilogia de novel·la negra: Tongolele no sabía bailar (Alfaguara). No es pot vendre a Nicaragua, però circula, i ho fa profusament, de manera clandestina. Ramírez és un dels convidats del festival BCNegra.

Per què Ortega té tanta por al seu últim llibre?

— El llibre contradiu la tesi oficial que a Nicaragua hi va haver un cop d’estat l’abril del 2018 i no una insurrecció popular desarmada. La tesi del cop d’estat ha sigut l’excusa per dur a terme una gran repressió i empresonar moltíssimes persones. La novel·la despulla els fets del 2018 escollint alguns dels actes de repressió més brutals. I, d'altra banda, s’han ofès perquè retrata un règim que és entre marxista i esotèric. Hi ha símbols esotèrics, juntament amb els rostres de Marx o Engels, pertot arreu a Nicaragua. Tot això és un terreny molt fèrtil per a un novel·lista.

L’inspector Dolores Morales, un dels personatges de la trilogia, va perdre una cama durant la revolució sandinista i, malgrat totes les vicissituds, no perd la seva ètica. S’hi sent identificat?

— Ens assemblem en molts sentits. Tots dos ens vam tirar de cap a una revolució. Jo com a intel·lectual i ell com a adolescent que pren les armes. Hi ha diferències, jo mai he empunyat un fusell i soc més gran. Tanmateix, compartim decepcions, frustracions, la manera com veiem aquest fracàs projectat en les vides de tantíssima gent que va perdre la vida i es va sacrificar perseguint un món diferent que mai va arribar. I, a mesura que la novel·la avança, se’ns revela el fruit amarg d’aquesta revolució: una dictadura tan despietada i repressiva com la que la revolució va enderrocar. I aquí hi ha la gran contradicció de Nicaragua i de la novel·la.

¿La ficció, i més concretament la novel·la negra, ens donen millors retrats dels polítics que no la història o el periodisme?

— Crec que sí, perquè la novel·la parla de la condició humana i permet descriure molt millor tots els seus matisos.

A la novel·la negra anglosaxona, escandinava, francesa i, fins i tot, catalana, moltes vegades els herois són policies. ¿És més inversemblant en una novel·la llatinoamericana?

— Sí, perquè primer s’hauria de donar per suposat un fet fantàstic i és que l’aparell jurídic i institucional funcionen. Els inspectors de la tradició anglosaxona compleixen la llei, no poden torturar un detingut mentre l’interroguen, hi ha d’haver un advocat, els jutges compleixen la llei, hi ha regles... I el novel·lista pressuposa que aquestes regles existeixen i es respecten. En una novel·la llatinoamericana això seria una ficció dins una ficció. No seria versemblant. Com algú va dir una vegada, a l'Amèrica Llatina Kafka seria un novel·lista de costums, perquè tot és insòlit i sorprenent. Per tant, els personatges de la novel·la negra estan amarats del color del crim i no se sap on comença el bé i on acaba el mal. Hi pot haver policies o jutges comprats pels narcotraficants, fiscals subornats, presons que són centres des d’on es dirigeix el crim... Són escenaris absolutament diferents.

¿La novel·la negra és una eina útil a l'hora de denunciar la corrupció, com ha fet vostè al llarg de tants anys?

— Clar, perquè la novel·la negra pot seguir els camins tortuosos de la realitat i tenyir-se de la foscor que impera en aquests països. A mi em produeix terror aproximar-me a la realitat política del meu país a través d’un instrument que no sigui la novel·la negra, perquè aquest tipus de ficció em dona un angle que em protegeix, em permet prendre distància i no caure en el risc de fer una novel·la de denúncia, que és un gènere desgastat. L’inspector Morales no està involucrat en els fets polítics, n'està al marge, és un escèptic, i és un punt de vista adequat.

¿Evita així el risc que la novel·la es converteixi en un al·legat?

— Un és el mètode i l’altre és l’humor, que és una altra manera de prendre distància i no prendre’s massa seriosament a un mateix com a denunciant. L’humor ajuda a establir aquest espai de contemplació.

¿Com a la seva novel·la Sara, on el riure és subversiu?

— El riure sempre és subversiu, sobretot en una societat patriarcal. No oblidem que el poder a l'Amèrica Llatina és patriarcal i el patriarcat és enemic del riure. El riure és un instrument d’atac molt important.

¿La literatura i la política poden donar-se la mà?

— Cada vegada estic més convençut que no. Són oficis contradictoris. L’exercici actiu de la política inhibeix la literatura. Un novel·lista que es respecti a si mateix no pot escriure, en l’exercici del poder, una novel·la sobre els fets que està vivint, perquè prendria partit, no seria escriptor sinó un agent de relacions públiques del sistema. La crítica ve de la independència. Una novel·la que no sigui crítica no funciona.

¿La literatura ha de ser sempre crítica?

— Si, perquè la literatura que no és crítica es converteix en un discurs.

Molta novel·la negra llatinoamericana ha retratat dictadors corruptes però ara abunden més els narcotraficants.

— La novel·la del dictador mític, tancat en la soledat del seu palau, s’ha esgotat. El meu interès no és el dictador com a personatge en si mateix, sinó en els efectes que té una dictadura sobre la societat, com altera la vida de les persones, com és la societat sotmesa a una tirania.

Molts dels fets que descriu a les seves novel·les el toquen de prop. ¿Escriu des de la indignació?

— Si no t’indignes davant la repressió, no tens prou sensibilitat per ser novel·lista. L’art està en no demostrar aquesta indignació, perquè si no es converteix en novel·la denúncia, i això és una novel·la fallida. L’autor no pot involucrar-se en el discurs; la situació d’injustícia s’ha de revelar per si mateixa. Si s’hi afegeix denúncia, la novel·la fracassa perquè es converteix en un manifest polític.  

Vostè va deixar la política per dedicar-se plenament a l’escriptura. Per què aquesta decisió? Què creu que pot aportar des de la literatura que no va poder aportar des de la política?

— Jo no em vaig ficar en política perquè m’interessés la política, sinó que el que m’interessava era la revolució. No hauria aparcat la literatura si s’hagués tractat de convertir-me en un polític ordinari. En el moment en què vaig sentir que havia fracassat, vaig tornar a allò que anhelava, que era la literatura. Els veritables polítics cauen i s’aixequen, perden eleccions i es tornen a presentar fins que en guanyen unes, perquè aquest és el seu ofici, però el meu ofici és el d’escriptor. Escric perquè necessito fer-ho. Un se sent escriptor quan veu que sense literatura no pot viure. I en aquesta desolació, que és l’exili, jo em sentiria molt perdut si no tingués la literatura. No podria suportar el pes aclaparador de no poder tornar al meu país, a la meva edat, sense la literatura. Sense aquesta passió.

Quins escriptors l’acompanyen més en aquest exili?

— Vaig deixar la meva biblioteca enrere, la biblioteca on vivia, amb milers de llibres que vaig anar acumulant al llarg de la meva existència. Ara estic una mica perdut. He llegit el que queia a les meves mans, i he entrat a les llibreries. He tornat a alguns dels clàssics que sempre he llegit. Dostoievski, Txékhov, Faulkner...

La censura té moltes cares. Vostè ha viscut la política, però també hi ha la censura social o l’autocensura. ¿Vostè ha dubtat mai a l’hora d’escriure?

— Sempre que hom s’asseu a escriure ho fa acompanyat d'aquest temor, no només a la repressió, sinó a tocar temes privats que poden afectar a algú, sobretot en un país tan petit com Nicaragua. Sempre he fet el mateix, també en aquesta última novel·la, escriure com si aquesta novel·la no tingués lectors i no s’hagués de publicar mai i, mentre avanço, vaig tenint més valor per escriure. És un artifici. El pitjor enemic d’un escriptor és l’autocensura, si l'acceptes estàs perdut.

¿A vegades no té la sensació de viure en un bucle? Fa 50 anys el va perseguir Somoza i ara Ortega.

— Hi ha una diferència molt substancial, que és l’edat. Quan Somoza va dictar una ordre en contra meu, jo vaig tornar a Nicaragua a enfrontar-me a l’ordre i Somoza no es va atrevir a empresonar-me. Ara sí que em ficarien a la presó i l’edat és molt important a l’hora de prendre decisions. I entre la presó o l’exili vaig preferir l’exili. Cada vegada em faig més a la idea que no podré tornar a Nicaragua. És desesperançador.

Malgrat tot, ¿continua sentint-se revolucionari?

— Quan examino el que pensava o els meus sentiments de quan tenia 17 anys, sento que no he canviat gaire. Quan sortíem al carrer per manifestar-nos contra Somoza, una vegada, el 1959, els seus homes van matar quatre companys. Va ser una massacre. I des d’aleshores mantinc les mateixes conviccions. La meva manera de veure al món no ha canviat, però sí que ho ha fet la meva manera de participar-hi. No és el mateix tenir 17 anys que tenir-ne 80. Continuo sent d’esquerres i pensant que el canvi és possible.