BarcelonaDes que va guanyar el premi Booker gràcies a Orbital, l'agenda de Samantha Harvey (Kent, 1975) s'ha anat atapeint, i ara per ara és gairebé una proesa aconseguir parlar-hi. Així i tot, l'autora anglesa viu lluny de la pressió mediàtica, i ni el guardó literari, un dels més prestigiosos de l'actualitat, ha aconseguit que es comprés un telèfon mòbil. Ens atén des de la casa del segle XVI on viu, als afores de Bath. Ha estat allà on ha escrit la seva última novel·la, en què ressegueix un sol dia en la vida de sis astronautes a l'Estació Espacial Internacional. Mentre fan voltes a la Terra, els personatges d'Orbital (Edicions 62 / Anagrama; traducció al català d'Ernest Riera) es concentren en les seves feines –com ara cultivar cristalls de proteïnes, monitorar els microbis o investigar el declivi muscular–, fan memòria de per què van voler viatjar a l'espai exterior i, sobretot, observen meravellats el singular i fràgil planeta d'on venen.

Encara que a vostè la tecnologia no li interessi especialment, ha escrit una novel·la sobre un dels llocs on hi és indispensable, l'Estació Espacial Internacional. És una mica paradoxal.

— Per a mi no és cap paradoxa. Aquesta novel·la va de l'espai exterior i d'un lloc on la tecnologia punta és molt important, l'Estació Espacial Internacional, però penso que em vaig posar a escriure-la amb voluntat escapista. Necessitava fugir del nostre món frenètic i mirar-me el planeta Terra des de la distància. Això em permetia estudiar-lo amb més claredat i calma.

Aquí s'ha distanciat físicament del nostre planeta, però des que va debutar amb The wilderness (2009) s'ha fixat en punts de vista narratius singulars. En aquella ocasió era una persona malalta d'Alzheimer: a mesura que perdia facultats, també la prosa s'anava esmicolant...

— M'agrada explorar punts de vista diferents del meu. Les meves novel·les acostumen a indagar angles poc explorats, però això no respon a una recerca sobre temes literàriament verges, sinó que té a veure amb els meus interessos personals. En aquells moments no hi havia cap novel·la sobre algú que patís Alzheimer. N'hi havia d'escrites des de la mirada dels familiars o dels metges, però no dels malalts.

Ara s'ha endinsat en com és el dia a dia a l'Estació Espacial Internacional.

— El que a mi m'interessa és el realisme, així que no tenia cap sentit escriure una novel·la com Orbital a la manera de la ciència-ficció. Per què mai, fins ara, ningú havia escrit una novel·la sobre la vida domèstica dins d'una nau? És això el que he volgut fer.

En aquesta vida domèstica, els sis astronautes de tant en tant es plantegen preguntes profundes. Un d'ells imagina que li demana a l'altre: "Com pots ser astronauta i creure en Déu?" I l'altre li respon: "I tu, com pots ser astronauta i no creure-hi?"

— Sempre col·loco els personatges en situacions existencials particulars, perquè així puguin demanar-se per grans preguntes com ara l'existència de Déu, com experimenten el temps o què vol dir ser un mateix.

Podria tractar-se d'una influència d'haver estudiat filosofia a la universitat?

— En part, sí. La filosofia convida a fer-te preguntes. Almenys em va passar mentre estudiava la carrera. Més endavant la cosa va canviar. La meva intenció era fer carrera acadèmica, però a mesura que avançava en el doctorat em vaig adonar que les preguntes emocionants i generals que es plantejaven a la carrera s'anaven fent més i més concretes. Va ser quan la filosofia em va resultar pedant que la vaig deixar. Em va semblar més pertinent, per com soc jo, un camí com el d'escriure novel·les. El que jo volia era poder plantejar preguntes als llibres gairebé com si fossin experiments, sense la intenció de respondre-les, però observant i examinant, amb molta atenció, el tema sobre el qual volia indagar.

Diria que una de les qüestions que Orbital examina és com de diferent experimentem el temps des de l'espai exterior?

— Sens dubte. A l'Estació Espacial Internacional es fan tota mena d'esforços per recrear el temps terrestre. El cert és que, a l'espai exterior, l'experiència del temps és totalment diferent de la de la Terra. En un dia nostre, l'Estació Espacial Internacional fa setze voltes al nostre planeta. Es fa de nit i de dia cada 90 minuts. Es passa per damunt de climes freds i climes tropicals. No hi ha una percepció lineal del temps. Vas donant voltes al planeta, una vegada i una altra, sense la possibilitat d'aturar-te.

Així i tot, els seus personatges continuen somiant que són a la Terra.

— És cert que som una espècie aventurera, i que hem arribat tan lluny com a la Lluna, que és a 385.000 quilòmetres de distància de la Terra. En termes còsmics, això no és res. Continuem lligats al nostre planeta, i de moment serà així. La Terra és l'únic lloc on podem sobreviure sense haver de dependre d'una tecnologia avançada. Som criatures fràgils que necessitem la Terra: només des d'aquí podem continuar innovant i creant.

Un altre element que em va cridar l'atenció llegint Orbital és que els astronautes es miren la Terra amb fascinació. Observen com es desplega un tifó des d'una perspectiva privilegiada, o comparen una part de l'Àfrica amb un quadre de l'última etapa de William Turner.

— Els quadres de l'última etapa de Turner m'agraden molt. Com que ell pràcticament no hi veia, pintava els contorns de les figures i dels paisatges, i són pintures gairebé abstractes, en què predomina el color.

Orbital és un llibre en el qual els colors són molt presents. Per exemple, quan mira de descriure l'esclat de fosforescències d'una aurora boreal.

— Volia fer una novel·la que fos com una cançó o un quadre, però corria el risc de ser espectacular i prou. Descriure un tifó o una aurora boreal és molt llaminer, i podria semblar que només vull estabornir el lector explicant les meravelles que veuen els astronautes.

Vostè volia anar més enllà: aquestes descripcions serveixen també per lamentar el que estem fent al món. Com l'estem transformant i fins i tot destruint.

— Sí. Tot i que escriure sobre el canvi climàtic no va ser mai la meva intenció, era inevitable acabar tractant el tema. Des de l'espai exterior, mires la Terra i penses que és un lloc encara verge, però t'equivoques. Si t'hi fixes una mica més comences a detectar canvis... També des de l'espai exterior es pot veure com estem destruint el nostre planeta. Amb la nostra acció estem afectant la meteorologia: escalfem els oceans, alterem el moviment natural dels núvols i la manera com bufen els vents... Observar la Terra des de l'espai implica ser testimonis del canvi climàtic.

Escriure aquesta novel·la li va provocar angoixa climàtica o va ser al revés?

— No tinc cap intenció de ser neutral en aquest tema. Cada cop tinc més angoixa climàtica i em frustra la manca d'acció per aturar el canvi climàtic. Orbital és un testimoni d'aquesta visió, però alhora no es vol deixar endur només pel pessimisme i vol transmetre la bellesa del que els sis astronautes veuen o contemplen.

El lector que comenci Orbital buscant un arc dramàtic gaire complex en sortirà decebut. No hi ha cap gran esdeveniment ni cap canvi remarcable en tota la novel·la.

— Potser això serà un repte per a determinat tipus de lector. Per a mi no ho és en absolut. M'encanta escriure novel·les sense cap conflicte dramàtic, sense catàstrofes ni grans canvis que les empenyin. Orbital explica només un dia a la vida de sis astronautes que han passat moltes proves per arribar fins a l'Estació Espacial Internacional. Part de la missió és que siguin capaços de viure en harmonia tots junts, sense tenir en compte què pensen els uns dels altres, perquè són interdependents.

Els astronautes viuen en harmonia, però els països als quals pertanyen no. Hi ha una divisió entre els quatre astronautes que no són russos i els dos que venen de Rússia.

— Vaig acabar la novel·la abans que Rússia envaís Ucraïna. Així i tot, tenia al cap que no volia deixar de banda el malestar creixent entre Occident i Rússia. És per això que en un determinat punt del llibre es parla d'una esquerda a l'Estació Espacial Internacional. L'esquerda és real, existeix, i alhora és simbòlica. L'Estació Espacial Internacional va ser un projecte de pau que volia reparar les relacions malmeses durant la Guerra Freda.

Es va posar en òrbita a finals del segle XX.

— Ha estat un èxit durant els últims 25 anys. Hi han contribuït disset països: no és cap broma, n'hauríem d'estar orgullosos. La part russa de l'Estació Espacial Internacional no pot funcionar sense l'americana, l'europea i la japonesa. L'única manera de sobreviure és cooperant. És inevitable que tot això es perdi aviat. L'Estació Espacial Internacional serà com un somni agradable del qual despertarem aviat.

Té un punt subversiu, escriure una novel·la en què no passi res.

— Com a lectors estem programats per als desastres, per a les males notícies, o simplement per a aquells punts de gir que fan que la història avanci. Però una novel·la sobre una Estació Espacial en òrbita només ens pot explicar que va donant voltes a la Terra, una vegada i una altra, sense parar. La història, si n'hi ha, ha d'emular aquest moviment. Escriure una novel·la és com tirar un encanteri. Si aconsegueixo que el lector en noti els efectes i s'hi vulgui quedar, hauré guanyat. Confio que n'hi hagi prou per continuar escrivint així.

El Booker deu haver estat una ajuda.

— Guanyar-lo ha estat una mena de miracle. Però he de lluitar per continuar tenint un dia a la setmana que pugui dedicar només a escriure. Si el Booker m'allunya de la literatura passarà de ser un miracle a ser una maledicció.

Abans d'Orbital havia passat per una temporada difícil. L'insomni que va patir arran de la mort sobtada d'un cosí va motivar The shapeless unease: a year of not sleeping (2020) [Un malestar indefinido en castellà a Anagrama, 2022]. Està millor, de l'insomni?

— Encara dormo malament, però estic una mica millor. Des dels fets que van motivar aquell llibre no he acabat d'estar bé. Aquella temporada la desesperació es va anar apoderant de mi. Les nits se'm tornaven eternes. No hi havia diferència amb el dia, de fet. L'únic que vaig poder fer, a banda d'anar al metge, va ser escriure. És l'únic que sé fer. No escrivia amb cap altra finalitat que la de mirar d'expressar-me a través de frases que volia que fossin boniques.

Això va canviar la seva aproximació a la literatura?

— Totalment. Em vaig adonar que és una cosa que necessito fer per continuar vivint, al marge de l'èxit o la repercussió que puguin tenir els meus llibres. El món no necessita que jo escrigui cap més novel·la, però jo sí.