D. Sam Abrams: "Ensenyem literatura a partir d'esquemes obsolets"

BarcelonaÉs molt difícil seguir la pista a D. Sam Abrams (Beckley, 1952). La quantitat d'articles, pròlegs, traduccions i edicions que ha signat en gairebé mig segle de feina és abassegadora. I no té cap intenció d'afluixar el ritme, tot i que acaba de fer 70 anys. D. Sam Abrams, el compromís amb la literatura, editat per Isabel Graña per a Lleonard Muntaner, és una selecció de textos apareguts a la premsa durant l'última dècada, amb algun excurs cap enrere. És una bona porta d'accés a la multiplicitat d'interessos de l'autor, que van des de Herman Melville i James Joyce a Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Sampere i Sylvia Plath.

Tenim la tendència a preguntar-te quan i per què vas venir a Barcelona. Avui ho farem al revés: com va ser la teva infantesa i adolescència a Beckley, Virgínia?

— Vaig créixer com un noi americà que sabia que era estrany. Si comparava la meva família amb les dels meus amics, veia que no encaixaven. Part d'això tenia a veure amb el fet que no pertanyíem a la cultura cristiana hegemònica de la ciutat. La comunitat jueva –la nostra– no arribava al mig miler de persones entre 20.000 habitants. Després hi havia la constatació de tenir filosofies de vida diferents. D'això me'n vaig adonar quan vaig venir a Europa. Moltes de les coses que es feien aquí em semblaven naturals, i això té a veure amb l'origen dels meus avis: van haver de marxar de l'Europa de l'Est cap als Estats Units, i mai no es van integrar del tot a la cultura americana.

Vas marxar dels Estats Units per influència d'un dels teus tres germans grans. Havia passat un any a París, oi?

— Quan va tornar d'allà, recitava Baudelaire, fumava Gitanes sense filtre, s'havia deixat unes patilles enormes i portava una guitarra penjada de l'esquena. Era massa temptador per no voler seguir el seu camí.

Al final vas triar Barcelona.

— Sí. Anava a un institut d'elit a Andover, Massachusetts, i l'últim any et donaven l'opció de passar-lo a l'estranger. Podies triar entre París i Barcelona. Vaig arribar aquí a finals dels 60. Volia estudiar llengües romàniques per sortir de la bombolla insular americana.

I aquí vas descobrir que en comptes d'una llengua n'hi havia dues.

— Exacte! Si aprenia només el castellà era com viure en blanc i negre. Amb el castellà i el català, vivia en tecnicolor.

¿Et deien que era un aprenentatge poc útil?

— Encara ara m'ho sento dir. El català és del tot útil, si vols viure en qualsevol dels territoris on es parla. I serveix, entre moltes altres coses, per poder llegir una literatura de primera magnitud. Fins que no vaig ser aquí creia que les grans literatures eren les que es corresponen a societats que tenen una hegemonia política i econòmica.

Em sembla que una de les teves primeres descobertes va ser el Cant espiritual de Joan Maragall.

— Quan vaig llegir-lo vaig veure que era un poema molt ben pensat, escrit i articulat. Per a segons qui, Maragall escrivia en un patois amb poca rellevància.

En aquests 50 anys que fa que convius amb els catalans, ¿creus que hem après a valorar-nos més?

— Quan vaig arribar aquí, la cultura catalana encara s'emmirallava en l'espanyola. Hi havia un amor per la llengua i la literatura catalanes, però també la sensació que hi havia límits en les aspiracions dels seus autors. Aquesta idea s'ha superat completament. Ara, un llibre escrit en català pot arribar on sigui: la traducció a l'anglès de Boulder, d'Eva Baltasar, opta a l'International Booker Prize. Fa uns anys, això era impensable. Els catalans es creuen més la seva cultura i mereixen un lloc al món.

I el món és més receptiu?

— Gràcies al postcolonialisme i a la postmodernitat, ara som més conscients que qualsevol llengua, per petita que sigui, pot donar grans autors. Hem deixat enrere una època en què les jerarquies literàries no tenien gairebé res a veure amb els valors literaris.

Vas començar donant classes d'anglès a l'Institut d'Estudis Nord-Americans a principis dels 70. A mitjans dels 80 vas canviar la llengua per la literatura.

— Ho vaig fer perquè començava a notar que em repetia. Des de llavors, he ensenyat literatura en molts llocs: mai no és igual, a diferència dels cursos de llengua. Ara dono classes quatre dies a la setmana: sobre història de la filosofia i la literatura occidentals al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, sobre poesia i humanitats a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i cursos sobre literatura a La Central. Ara en preparo un sobre els feliços anys 20.

Recentment, has dedicat pròlegs i cursos a Mircea Cărtărescu. Has escrit també sobre poetes romanesos com Nichita Stănescu i Marin Sorescu. Fa uns anys, no els podíem llegir en català.

— Hi ha hagut un creixement notable en el nivell cultural del país. Ara és possible llegir meravelles com la Saga de Kormákr, del segle XII, traduïda directament del norrè [islandès antic] per Inés García López i publicada per Adesiara. Quantes cultures tenen un llibre així?

Amb només 21 anys vas encarregar-te de l'edició de l'obra completa de Santiago Rusiñol per a Selecta.

— La tradició catalana és molt rica, plena i variada, però hi ha característiques internes del sistema literari que fa que llancem a la paperera molts autors i autores. No pot ser que ens permetem prescindir de veus com les de Clementina Arderiu, Agustí Bartra o Anna Murià. M'he dedicat a omplir aquesta mena de buits i llacunes.

De tots ells n'has editat llibres.

— I encara hi ha feina a fer. Estic preparant una nova edició de Màrsias i Adila, el primer poema llarg modern de Bartra. I al setembre, Lleonard Muntaner publicarà la primera versió íntegra de la novel·la Aquest serà el principi, d'Anna Murià. A l'edició de La Sal del 1986 hi falten un centenar de pàgines.

Quin programa de lectures has seguit?

— Vaig aprendre de molt jove, de T.S. Eliot, a llegir en tres direccions. En primera instància, cal conèixer la teva tradició de dalt a baix, que en el meu cas és l'anglosaxona: la dels Estats Units, però també la canadenca, australiana, anglesa... Després cal conèixer la literatura regional i la dels teus veïns, com ara la caribenya i la de l'Amèrica Central i del Sud. Finalment, cal llegir el bo i millor de la literatura universal.

En quina d'aquestes direccions de lectura entra, la catalana?

— En el bo i millor de la literatura universal. No comparteixo l'enfocament de Joaquim Molas, que va intentar normalitzar la literatura catalana argumentant que hi havia de tot i en èpoques molt diferents. Aquí hi ha grans noms com Mercè Rodoreda, Joan Sales, J.V. Foix, Joan Vinyoli i Vicent Andrés Estellés, entre molts altres. Però si comparem el rector de Vallfogona amb els grans autors barrocs, veurem que la seva obra és residual.

Ara ha sortit el crític literari que portes a dins.

— No pots agradar a tothom. Segur que dient que, com a lector, puc prescindir del rector de Vallfogona molestaré algú. Però és el que penso.

Si fessis el mateix en un entorn com el nord-americà, l'efecte seria el mateix que aquí?

— No. La tradició literària nord-americana està ben apuntalada. La catalana està perpètuament amenaçada.

L'última polèmica literària, d'aquesta setmana mateix, té a veure amb la interferència excessiva del castellà en algunes de les novel·les que es publiquen ara en català. No és un debat nou, oi?

— Hi ha una recurrència d'obsessions, en el sistema literari català. Aquest n'és un. Un altre seria: ¿com aconseguirem que els joves llegeixin més? Es gasten una morterada de diners públics en projectes i plans que acaben quedant en no res. Al cap d'uns anys, sant tornem-hi. En algun calaix de la Generalitat hi deu haver una carpeta amb 60 propostes que vaig passar a Ferran Mascarell i que no va tenir temps de mirar-se abans de les eleccions. En problemes com aquest, mai no es va fins al fons de la qüestió.

I quin és, el fons?

— No és només un problema de les noves tecnologies ni de la substitució de la paraula per l'audiovisual. Ensenyem la literatura a partir d'esquemes obsolets. Encara té massa pes la història, quan hauria de ser una eina suplementària a la vessant estètica. El que és important és transmetre el plaer i el gust per la lectura, acostar-se als textos amb rigor i amb capacitat analítica, abordar-ne el pensament. En cap cas estic dient que la història de la literatura s'hagi d'obviar. És imprescindible, però és un luxe.

Digue'm una cosa que trobis a faltar de la literatura catalana que vas conèixer als anys 70.

— Ara hi ha un problema gravíssim d'interacció generacional. Ortega y Gasset deia que en un mateix moment històric hi coincideixen tres generacions: la dels joves que aspiren a ocupar un lloc, la dels autors de mitjana edat, que ja està consolidada, i la més veterana, que encara té coses a dir. Això s'ha trencat, en la literatura catalana actual. Aquí tenim en compte, sobretot, una part dels autors joves i una part dels de mitjana edat. En una cultura com l'americana, ningú pretén treure del mig una autora com Louise Glück. A Catalunya, autors com Lluís Solà haurien d'estar al centre i els tenim oblidats. Si eliminéssim del mapa les obres escrites per autors de més de 60 anys, la tradició literària seria un formatge ple de forats.

Els autors viuen més que abans, però duren menys.

— Els llibres tenen una vida curtíssima. L'acceleració trepidant de la societat ha entrat de ple en el món editorial. Hi ha hagut també una explosió de petites i mitjanes editorials a conseqüència de la concentració prèvia. Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana continuen sent importants, però hi ha molts altres actors que juguen, i en alguns casos ho fan molt bé. Tenen, a més, precedents de qualitat i amb solvència com Quaderns Crema o Cafè Central.

¿Els Països Catalans estem més desarticulats ara com a comunitat lingüística que fa 20 anys?

Arran del Procés hi va haver una reconcentració territorial que ha portat a una fragmentació de la comunitat que no és gens bona. No només entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià: també amb la Catalunya Nord, l'Alguer i Andorra. No em considero nostàlgic, soc prou analític per veure que la integració cultural entre tots els territoris on es parla català seria molt millor que el que tenim ara.