BarcelonaAl llarg dels últims quinze anys, Marta Rebón (Barcelona, 1976) s’ha convertit en una de les traductores de referència del rus al català i al castellà. Entre els autors que ha versionat hi ha Svetlana Aleksiévitx, Vassili Grossman, Lev Tolstoi i Liudmila Ulítskaia. Recentment ha publicat l’assaig El complex de Caín (Edicions 62 / Destino), sobre la complexa relació històrica i política entre Rússia i Ucraïna, i aquest dilluns ha pronunciat la conferència Claus històriques per comprendre Ucraïna al Palau Macaya, organitzada per l’Escola Europea d’Humanitats i l’Observatori Social de la Fundació La Caixa.

L’inici de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia el 24 de febrer del 2022 va marcar un abans i un després en la teva vida.

— Totalment. Va ser una sacsejada íntima molt forta. Des de llavors soc una altra persona. Mai no m’he considerat una activista política, però en aquest cas des del primer moment vaig estar amb el poble ucraïnès. Va ser a ells, a qui havien agredit.

Aquest complex de Caín del qual parles no només té a veure amb matar un germà, sinó amb acumular "sentiments de còlera i venjança" que es manifesten de forma explosiva.

— Cap nació es pot explicar tota sola. Sempre està interrelacionada amb d'altres, i en el cas d'Ucraïna i Rússia els vincles són grans. Però cal no oblidar que Ucraïna també és veïna de Polònia. I des de l’Euromaidan del 2014 –que ara es coneix com la Revolució de la Dignitat– el país vol evolucionar en direcció a Polònia i Occident. Encara que a Polònia mani la dreta, a peu de carrer és una societat molt més lliure i avançada que la russa.

Quan vas publicar les teves primeres traduccions, Putin ja era president.

— Moltes de les novel·les i assajos que he traduït són d’autors dissidents. L’autèntica democràcia del poble rus es troba en la seva literatura. Un dels autors que han sigut claus per a mi és Vassili Grossman. Encara que va escriure en rus, va néixer a Berdítxiv, en una ciutat que es coneixia com "la capital dels jueus" i que ara forma part d’Ucraïna. Grossman deia que l’anhel de llibertat serà sempre més fort que qualsevol autocràcia.

La Rússia que vas estudiar i que va motivar llibres com En la ciudad líquida (Caballo de Troya, 2017) és també un país amb ombres com el control dels mitjans, la persecució política i la guerra.

— No penso que els pobles estiguin predeterminats a repetir els mateixos patrons, però a Rússia està passant. L’última vegada que vaig viatjar-hi, el 2017, ja vaig tenir la sensació que les coses anaven malament. Ja feia setze anys que Putin era al poder. Quan l'URSS es va esfondrar a principis dels 90, Rússia hauria pogut avançar cap a la democràcia, però en comptes d’això s’ha convertit en una autocràcia molt nociva que es diu nostàlgica de l'URSS però que, en canvi, mira cap a l’imperialisme de l’estil tsarista. Mentre Putin continuï al poder, el país estarà lluny de ser democràtic.

Al llibre expliques que a Rússia no es parla de guerra, sinó d’una "operació especial". Des del 2014 hi ha hagut una purga als llibres de text per part del ministeri d’Educació i Ciència.

— Als nens i nenes que han quedat en territoris ocupats, com ara Mariúpol, els estan reeducant des d’una perspectiva russa, i fins i tot han de cantar l’himne cada matí a l’escola.

"La història ensenya que no se n’aprèn res, d’ella", afirmes. ¿Està passant ara amb aquesta guerra?

— La guerra ha accelerat el procés de transició en què es trobava Ucraïna. Hi ha gent russòfona que des de la invasió es nega a parlar en la llengua de l’agressor. Al principi es deia que aquesta guerra duraria poques setmanes, però s’ha vist que els ucraïnesos no defalleixen i que cada cop són més precisos en els seus atacs. Es juguen dècades de submissió a un tipus de vida que ja no volen.

Dissabte vèiem com es feia volar un pont estratègic a Crimea. Des de llavors hi ha hagut represàlies.

— Part dels bombardejos s’han fet a Zaporíjia, a prop de la central nuclear. Segons expliquen els treballadors, s'han trencat totes les cadenes de supervisió i control, a la central. No s'està parant excessiva atenció a l'amenaça nuclear. És molt preocupant.

Des de l'inici de la guerra fa set mesos vius molt pendent de l'actualitat a Ucraïna i Rússia. Què ens estem perdent, des d'aquí?

— Aquí no s'ha parlat gaire dels ucraïnesos que van ser forçats a anar a Rússia. Hi ha nens orfes que han estat donats en adopció a famílies russes, i zones amb barracons on instal·len els ucraïnesos. Em va impressionar molt la història d'una parella que havien evacuat del país i que havien anat a parar a Sant Petersburg. A ell li faltava una cama, i ella va patir un avortament en un moment avançat de l'embaràs. Aquella parella estava totalment destruïda. Vivien en un lloc on no volien. Havien perdut aquell fill tan estimat. Molts ucraïnesos moriran pensant en els traumes que els ha deixat aquesta guerra.

S'acosta l'hivern i tot Europa està pendent de què pot passar amb el subministrament de gas.

— Fa uns dies vaig veure un programa a la televisió russa en què un analista es plantejava la possibilitat de tallar el subministrament de gas a Ucraïna aquest hivern. Si això passés, causaria una catàstrofe humanitària enorme. Que es posi sobre la taula aquesta opció en un mitjà de comunicació em sembla molt bèstia.

—