Presenta la novel·la 'Els grans optimistes' (Periscopi/Sexto Piso)
Llegim 09/11/2021

Rebecca Makkai: "Ronald Reagan no va pronunciar la paraula 'sida' fins sis anys després que comencés a morir gent"

5 min
Rebecca Makkai, autora d''Els grans optimistes'

BarcelonaTot i que el covid-19 va alentir l'expansió d'Els grans optimistes, novel·la amb la qual Rebecca Makkai (Illinois, 1978) va ser finalista del premi Pulitzer i del National Award, finalment es pot llegir en català gràcies a Periscopi i la traducció impecable de Marc Rubió. El llibre connecta amb destresa narrativa dos moments allunyats en el temps però connectats per una mateixa malaltia, la sida. El primer és el Chicago del 1985, en plena expansió de l'epidèmia, i en ressegueix els estralls en un grup d'amics homosexuals. El segon és el París del 2015, i està protagonitzat per una dona que busca la seva filla desapareguda.

Els grans optimistes ha estat definida com "la gran novel·la sobre la sida a l'Oest Mitjà americà". El punt de partida, però, era un altre.

— Vaig començar escrivint la història d'una anciana que recordava la seva relació amb el món de l'art a la dècada dels 20 a París i que parlava amb un jove a qui volia vendre tots els dibuixos de grans pintors que guardava en una caixa forta. Em vaig adonar que la història de la dona parlant i del jove escoltant es feia avorrida... Va ser així que vaig començar a investigar la vida del jove. I així va néixer Yale Tishman, un dels protagonistes de la novel·la.

Tishman treballa en una galeria d'art i s'encarrega de la compra d'obres. La trobada amb l'anciana es dona al Chicago de 1985. El grup d'amics de Tishman comencen a patir els estralls de la sida.

— Abans de posar-me a escriure vaig fer molta recerca sobre la sida. Pensava que trobaria una gran bibliografia, com a mínim acadèmica, sobre l'expansió de l'epidèmia a Chicago i els estralls que va causar, però anava equivocada. Em vaig adonar que, a més de la recerca factual, era molt important conèixer els efectes psicològics que va causar. El col·lectiu més afectat, l'homosexual, vivia amb por i recel: por de la infecció, esclar, però també recel dels tests que es començaven a popularitzar. Què faria el govern dels Estats Units amb les dades de qui se sotmetia al test? Com afectaria la relació dels treballadors amb les empreses que els tenien contractats, si sabien que eren seropositius?

Les entrevistes devien ser molt importants.

— Sí. Sobretot amb persones seropositives de la dècada dels 80 que havien sobreviscut, però també amb metges i personal sanitari, periodistes i activistes. Sempre que parlava amb algú li demanava tres persones que considerés imprescindibles d'entrevistar. Va ser així que vaig anar omplint tots els forats.

El 1985 tenies set anys. ¿Els records personals van ser també importants?

— Aquells anys era una nena més interessada en els dinosaures que en la política i la societat. Quan vaig començar a preparar el llibre vaig adonar-me de fins a quin punt la sida era desconeguda.

¿La mort de Rock Hudson l'octubre del 1985 va ser un punt d'inflexió?

— No. Ningú no en parlava, era un tema tabú. No va ser fins al 1987 que Ronald Reagan, llavors president dels Estats Units, va pronunciar la paraula 'sida' a les notícies. Això passava sis anys després que comencés a morir gent. Encara que hi hagués diaris i revistes orientats a la comunitat gai que en parlessin, els principals diaris i mitjans de Chicago no en deien pràcticament res, i quan la sida apareixia era a través de notícies i comentaris imprecisos. Van ser uns anys en què per molt que cridessis, ningú t'escoltava.

En quatre dècades, la sida ha posat fi a la vida de més de 36 milions de persones.

— El pitjor és que hem oblidat que la sida continua sent un gran problema. L'any passat van morir 750.000 persones de sida, però ja no és notícia. En països com els Estats Units, el Brasil, l'Índia i Sud-àfrica continua tenint una incidència notable. Molts dels qui són positius són afrodescents i llatinoamericans que no poden seguir bé el tractament. Per què no se'ls ajuda més? L'homofòbia i la vergonya han quedat en segon pla, però hi continua havent racisme.

Per què, fins a Els grans optimistes, no hi havia cap novel·la sobre la sida ambientada a Chicago?

— El gran relat de la sida es va centrar en ciutats com Nova York o San Francisco. Durant dècades no hi ha hagut ni espai ni temps per parlar de llocs com Chicago, on la sida havia fet molt de mal, però no encaixava en la història que es creia que els lectors volien. Hi havia demanda de novel·les sobre el gran relat: les històries específiques aparentment no interessaven tant.

El valor de l'art és central, a la novel·la. Què és autèntic i què és una còpia?, es pregunten els personatges.

— La qüestió de l'autenticitat és important, no només en l'art, sinó també en les relacions humanes. També a l'hora d'acceptar o posar en dubte l'autenticitat del test per saber si ets seropositiu. Un dels personatges, el Richard, es dedica a fer fotos durant els anys 80 i les mostra als museus dècades després. ¿Són fotos autèntiques o són una deformació d'aquell passat, influïda per tot el que aquell personatge va perdre?

Un dels altres temes importants és el de l'apropiació cultural. Fins a quin punt una escriptora està legitimada per fer una novel·la sobre el col·lectiu homosexual a la dècada dels 80?

—  Tècnicament podem escriure el que volem sobre el que ens ve de gust, però cal reflexionar sobre la pròpia feina, abans i durant el procés d'escriptura. Si no hagués tingut cap límit ètic, el llibre se n'hauria ressentit. Alhora, la por de ser imprecisa sobre el que volia explicar em va obligar a ser més bona escriptora. Sempre que s'escriu des d'una posició de privilegi cal fer-se com a mínim dues preguntes: la primera és si publicant el llibre li prens la possibilitat de fer-ho a algú altre d'aquell col·lectiu. Si la resposta és que no, la segona pregunta és si creus que amb el teu llibre aportes alguna cosa, és a dir, si no enforteixes els estereotips o dones una visió equivocada del que va passar.

Però això no ho pots arribar a saber mai.

— La recerca exhaustiva i les entrevistes et poden ajudar. També ensenyar l'esborrany del llibre a qui creguis convenient. I l'empatia: és clau si vols arribar al fons de l'altre. Des que vaig publicar Els grans optimistes el 2018, la meva audiència més fidel i la que em va donar suport públicament des del principi van ser, precisament, els homes gais de Chicago.

La segona línia argumental de la novel·la té a veure amb la desaparició d'una noia i la recerca que duu a terme la seva mare al París del 2015. La noia ha format part d'una secta.

— Les creences són una part important de l'ésser humà, ja sigui des d'un punt de vista religiós o més terrenal, com ara creure en l'amor o en el teu millor amic. La meva feina com a autora és complicar aquesta pregunta. Quina mena de família pot arribar a ser, per a tu, una secta?

Una família molt perillosa. A la novel·la, la ciutat de París pateix els atacs terroristes que van començar a la sala Bataclan i on van morir 130 persones.

— La tardor del 2015 estava en ple procés d'escriptura de la novel·la. Encara que jo era en una residència d'escriptors als Estats Units, veure les imatges em va afectar molt. Havia passat mentalment els dos últims anys a París! I aquells dies havia estat recorrent la ciutat a través de Google Street View. Em va semblar que el que havia de fer era ambientar una part de la novel·la en aquells moments. A vegades, la història et destarota la vida. Va passar durant les guerres mundials, també quan va començar l'epidèmia de sida als anys 80 i, més tard, durant els atacs terroristes de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i els del 13 de novembre del 2015 a París.

stats