BarcelonaHi ha poques novel·les als taulells de novetats en què la intel·ligència de l'autor despunti pràcticament en cada pàgina. L'altra casa, de Rachel Cusk, és una d'aquestes excepcions. Publicada a Les Hores en català i a Libros del Asteroide en castellà, explica els mesos que un pintor en decadència passa a la propietat d'un matrimoni, enmig de la natura. La narradora és una escriptora de mitjana edat que malda per recuperar la inspiració entrant en contacte amb l'artista, que al seu torn es proposa amargar el projecte de l'amfitriona fent-se escàpol i, les poques vegades que hi coincideix, torpedinant les seves conviccions. És un llibre breu però dens, carregat d'observacions agudes, sovint despietades, sobre l'envelliment, l'egoisme de l'artista, el fracàs inevitable de les parelles i les contradiccions de la maternitat.

L'altra casa arriba poc després que s'hagi instal·lat a París. La ciutat hi té un paper simbòlic destacat, a la novel·la: és on la protagonista es troba amb el dimoni.

— La vaig escriure quan encara era al Regne Unit. El París del llibre i el París on ara visc són molt diferents. La ciutat que surt a la novel·la és l'escenari ideal perquè un artista home hi pugui viure envoltat de privilegis.

Ha marxat a causa del Brexit?

— Sí. Necessitava continuar sent una europea sana mentalment. És cert que el meu marit i jo hem marxat en un moment en què l'edat dels nostres fills ens ho ha permès. Tots dos som molt conscients de la manca de llibertat que es dona en la vida familiar. Tenir fills i educar-los fins a l'edat adulta és un gran esforç. Et priva de la individualitat i et deixa exhausta, sobretot si ets una dona, encara que això cada vegada passi més també amb els homes.

Hi ha hagut novel·listes com Ian McEwan, Jonathan Coe i Ali Smith que ja han dedicat ficcions al Brexit.

— Sí. La sensació és que les han escrit des del fons del pou. El Regne Unit passa per un moment complicat, i les coses empitjoraran. Estem en mans de gent horrible.

No tothom pot marxar del país.

— És veritat, nosaltres ens trobem en una situació de privilegi. Però tot i així anar-se'n sempre et posa en una posició de vulnerabilitat. No serem els únics que se'n van. L'escriptora Hilary Mantel va anunciar fa poc que marxaria a Irlanda.

Ara que ja no viu a Anglaterra, té ganes d'escriure sobre el Brexit?

— No. He pagat els impostos que calia i he viscut preocupada massa temps per dedicar-hi una novel·la. No dec res més al meu país. De fet, a Anglaterra no m'he sentit mai especialment valorada, com a autora.

La trilogia de novel·les que va començar amb Outline el 2014 –i que Asteroide va publicar el 2016 amb el títol d'A contraluz– sí que va ser ben rebuda.

— Potser això ha canviat una mica els últims anys, d'acord.

L'altra casa arriba tres anys després de tancar la trilogia amb Prestigio. Aquella novel·la semblava un final de trajecte.

— Sí. La novel·la era un camí cap al silenci, cap a deixar d'existir a través del llenguatge. Com podia continuar, després d'això? Va anar passant el temps i vaig anar acumulant alguns temes que m'interessaria explorar, com ara l'envelliment, la reavaluació de la vida en funció de si has estat home o dona, després de l'experiència de formar una família i del teu destí biològic. Quan tot això passa et trobes en un territori incert pel que fa a la feminitat, per exemple.

La narradora del llibre és una dona que ronda la cinquantena. Convida un pintor de 45 anys a passar una temporada a la propietat que comparteix amb el marit.

— El triomf de l'artista home té a veure amb l'enormitat i profunditat dels seus privilegis. Com a dona crida l'atenció, aquest privilegi, i més si tenim en compte que la protagonista està en una edat en què es deixa de sentir desitjada sexualment. Per què una dona madura sembla obsoleta? Per què viu pensant que ja no té cap valor?

Són dues de les preguntes que la protagonista es fa mentre el pintor viu a l'altra casa de la propietat. Encara que ella i el marit ocupin la casa principal, la protagonista sempre se sent desplaçada, en segon lloc: també en la seva pròpia vida.

— En anglès, el doble sentit del títol és evident. Second place és l'altra casa, però també és sentir-se el segon plat. Creure que sempre perdràs qualsevol cursa que corris. No arribaràs mai la primera.

Sabem que ella és escriptora quan hem llegit més de 100 pàgines de la novel·la.

— Exacte. Una dona escriptora sempre està en risc de desaparèixer. El silenci es pot instal·lar a les nostres vides amb una gran facilitat.

El llibre aborda aquesta qüestió amb una gran subtilesa: el pintor i ella són com la cara i la creu d'una trajectòria artística. Ell és egoista; ella, com a dona, no pot posar la carrera en primer lloc. A més, la història està inspirada en un cas real, el de l'estada que l'escriptor D.H. Lawrence va fer a casa de la mecenes Mabel Dodge Luhan, a Nou Mèxic.

— Tenia moltes ganes de portar aquella història al meu terreny. Mabel Dodge Luhan convidava artistes a passar una temporada a casa seva. S'ho podia permetre, tenia els diners... l'únic que esperava era una gratificació personal, un reconeixement. Lawrence va passar dos anys a Nou Mèxic, als anys 20 del segle passat, i es va acabar comportant amb ella de forma violenta i destructiva. No és l'únic que la va menysprear, recordo que va passar el mateix amb la pintora Georgia O'Keeffe.

El conflicte entre la mecenes i l'escriptor es converteix aquí en un problema entre una escriptora i un pintor.

— Mabel Dodge Luhan va escriure un llibre de memòries on parlava de l'estada de Lawrence a casa seva. Gairebé un segle després de la mort de l'autor de L'amant de Lady Chatterley, la seva vida i obra continuen sent molt estudiades. La Mabel no apareix mencionada pràcticament enlloc. Agafar les seves memòries, que estan oblidades i que fa dècades que no es reediten, i donar-los una nova vida a través de la ficció em semblava una acció interessant. Era una manera de fer una mica de soroll i d'aconseguir que el seu personatge tornés a tenir protagonisme, encara que fos amb una novel·la.

Al llibre, ella voldria que el pintor la retratés. Ell ho rebutja.

— Vol que, pintant-la, ell la vegi de debò. Gràcies al quadre, quedaria fixada aquesta imatge d'ella que creu que s'evapora. Però la sospita que ella té del pintor és que no aconsegueix veure-la com un algú que valgui la pena pintar. Físicament no val la pena. Aquí torna a entrar la idea d'obsolescència que tenim les dones. Quan una dona es fa gran se la percep com a obsoleta, ja no té cap valor. Un home que es fa gran, en canvi, sempre és a temps de rejovenir a través de l'art o d'una altra dona.

Aquest pintor té l'opció de quedar-se a París amb la filla d'una dona de qui havia sigut parella quan era jove. No deixa en gaire bon lloc els homes...

— Oi que no? I, en canvi, és una història que no resulta inversemblant. Ha passat, passa i continuarà passant.

Hi ha dues maneres molt diferents de gestionar el patiment entre la dona i el pintor.

— El pintor va patir quan era jove, i va aconseguir traslladar-ho al seu art i triomfar. Més endavant, com que ja no pateix, la seva obra perd autenticitat. Caldrà que torni a patir per tornar a aconseguir resultats artístics remarcables.

L'egoisme i la maldat de l'artista ens fan plantejar una altra pregunta, com a lectors: quina relació hi ha entre vida i obra? ¿Es pot fer art valuós sent un desgraciat?

— ¿L'art virtuós ve necessàriament de persones virtuoses? Sabem que la resposta és no, i té una importància especial en un món com el d'ara, on es parla tant de la cultura de la cancel·lació. La meva proposta en relació a aquest tema és molt poc pràctica. Jo seria partidària de perdonar els creadors a canvi d'extirpar de les seves obres aquelles mencions masclistes, racistes, antisemites... Caldria practicar-hi una certa censura, però sé que és poc viable. D'altra banda, si ens poséssim estrictes en aquest sentit la majoria d'artistes blancs i homes no passarien l'examen.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar L'altra casa a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.