Donna Leon publica ‘La temptació del perdó’ (Edicions 62 / Seix Barral) Gran defensora de la novel·la negra com a eina de crítica social, l’escriptora enfronta el comissari Brunetti amb el dilema de la pietat en una nova intriga farcida d’enganys

Donna Leon (Nova Jersey, 1942) combina la mirada astuta del gat vell que coneix els trucs dels periodistes amb la certesa que pot parlar amb sinceritat de qualsevol polèmica perquè caurà dreta. El seu comissari Brunetti ja fa 27 anys que persegueix criminals, però ella continua al peu del canó en l’escriptura i defensa que encara li queda camp per recórrer. A La temptació del perdó (Edicions 62 / Seix Barral), Brunetti s’enfronta a un frau farmacèutic esquitxat de narcotràfic i corrupció.

La novel·la orbita al voltant d’un debat moral: Brunetti es planteja fer els ulls grossos perquè el criminal li és molt pròxim. Per què situa aquest dilema al cor de la novel·la?

Més que perdonar un crim, es tracta d’evitar-ne les conseqüències legals. Brunetti no té res a veure amb el crim i, per tant, no té res a perdonar. Els dubtes el persegueixen quan veu que pot simular que no té proves per condemnar el culpable. Se li demana que tingui pietat. De fet l’hauria d’haver titulat La temptació de la pietat,però en anglès no sona tan bé.

Antígona és una mena de banda sonora del llibre que acompanya el comissari mentre viu la història. Per què ha escollit aquest clàssic?

Brunetti llegeix Antígona durant la novel·la i veu que Creont no té poder per perdonar. El perdó és un sentiment entre dues persones, no hi ha cap llei entremig. Però per a Brunetti el problema és la llei, perquè se li demana que hi vagi en contra. Això, per a ell, és molt difícil.

El llibre posa damunt la taula la legitimitat de lluitar contra una llei injusta. Què en pensa vostè?

Un ciutadà té dret a protestar contra una llei injusta, però això obre la porta a tothom. Per exemple, hi ha molts nord-americans que pensen que els negres són inferiors als blancs. El problema és que ho creuen de veritat. Quan obres aquesta porta, ho fas també als llunàtics.

Fa gairebé 30 anys que Brunetti segueix congelat en el marc temporal del primer llibre. Els seus personatges no envelleixen ni canvia el seu entorn. Per què?

Visc cada història com un títol independent. Els lectors han d’entrar en el joc i suspendre el sentit comú mentre llegeixen. Passa una mica com la convenció de la quarta paret del teatre: has de creure que la situació és així. Els llibres no ho fan difícil, perquè no hi ha referències històriques. Ho faig expressament, evito parlar de fets concrets que ancorarien els llibres en un moment temporal.

Utilitza la novel·la negra com una eina de crítica social. Per què?

A la gent li agrada llegir històries que els fan pensar, i la majoria de llibres no ho aconsegueixen. Cinquanta ombres d’en Grey no et fa pensar. Molta ciència-ficció tampoc, són un conjunt de trucs ben col·locats. Per què no utilitzem la novel·la negra per a alguna cosa útil? M’avorriria molt escrivint llibres en què el lector només vol saber qui és l’assassí.

Precisament aquesta era la fórmula que feia servir Agatha Christie.

El problema d’Agatha Christie és que, una vegada llegits els seus llibres, no els rellegiràs mai perquè ja saps com acaben. No m’hi sento identificada, no estan ben escrits i no tenen gaire cosa a dir sobre la societat, només persegueixen un crim. Són meravellosos, però són simples. A mi, més que saber qui va cometre un crim, m’interessa saber per què.

Quan l’any passat li van atorgar el premi Pepe Carvalho, algunes veus van criticar-la perquè deien que no escriu novel·la negra. Què els diria?

Que llegeixin els meus llibres: tots són sobre crims. Hi ha un policia que els resol i la seva feina és entendre el crim i trobar-ne el culpable. Si això no és una novel·la negra, ja em diran què ho és. Tinc la sensació que critiquen els meus llibres perquè són massa interessants, o massa literaris, o fan pensar. He passat 30 anys ensenyant literatura anglesa. No puc escriure sobre algú a qui li claven punyalades a l’esquena i el lector veu sang, sexe i rock’n’roll. El meu concepte de literatura és un altre.

Els últims anys ha sigut molt crítica amb el turisme a Venècia. ¿Hi veu alguna solució?

Venècia és una catàstrofe. Vosaltres viviu a Barcelona, us esteu entrenant per a això. Nosaltres us portem 10 anys d’avantatge. A Barcelona encara podeu trobar un pis, a Venècia és impossible. Estan començant a parlar de tancar hospitals. Al final no hi haurà escoles i no hi quedaran nens.

En la seva visita a Barcelona l’any passat va dir que la solució era posar un cocodril als canals de Venècia. La culpa recau en els turistes?

La idea del cocodril és genial, ho admeto, però tens raó que els turistes no són els culpables. De fet, tinc una solució per a vosaltres: que els propietaris d’apartaments turístics il·legals estiguin obligats a disfressar-se de crucificats a la Rambla. I que així la gent s’adoni de les conseqüències. Als rètols d’aquests apartaments hi hauria de dir, ben gran, que són il·legals.