PalmaLa novel·la basada en fets històrics és un format que li és conegut. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) assegura que el motiva intentar entendre uns fets i uns punts de vista, però també confessa que és la porta d’un gènere que tanca, potser temporalment, amb la història que acaba de publicar. El Federal (Proa) és una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal. El que mira l’escriptor, en tot cas, és un passat que ajuda a veure el present.

Per què us posau a treballar en la revolta federal de la Bisbal? Com arribau a aquells fets?

— Les històries les trobes o t’arriben. I aquesta em va arribar a través de l’enginyer Joaquim Coello, qui em va donar a conèixer la història de Pere Caimó, avantpassat seu i líder de la revolta. He d’admetre que desconeixia els fets. El Foc de la Bisbal és un episodi històric, no oblidat, perquè hi ha qui l’ha investigat a fons, però sí que, com tants fets, s’ha situat en un racó de la Història. I això, d’entrada, ja li dona interès. És atractiu veure que, al segle XIX, com ara, el poder fa que una revolta fracassi perquè ha tingut èxit. Aquella va ser una victòria inútil i està bé preguntar-se per què.

Què és allò que us va interessar més dels fets?

— El segle XIX és molt atractiu en idees perquè bona part d’allò que discutim ara, al XXI, començà a discutir-se aleshores. Feminisme, sindicalisme, drets individuals i col·lectius, però també la construcció de l’estat espanyol i la relació amb Catalunya, ja hi eren en aquell temps i encara són debats ben vius.

Diputat, batle de Sant Feliu de Guíxols, líder de la revolta de la Bisbal... Com definiríeu Pere Caimó?

— És un personatge atractiu, interessant, que representa el més avançat del pensament polític del seu temps. És un idealista, fill d’indians que va créixer a les colònies i s’emmirallava en els federalistes i antiesclavistes dels Estats Units d’Amèrica. Defensava que la forma ideal per a l’estat espanyol era ser una federació. Va ser un home recte, d’idees i conviccions honestes i a prova de tot tipus de xantatges i pressions. Pere Caimó té ideals i és conseqüent.

Ah, els ideals.

— Els ideals són necessaris per viure. Tot allò de bo que ha fet la humanitat neix d’un ideal, d’un propòsit de millora.

I quins són els d’Isabel Vilà, personatge igualment important a la història?

— Si Pere Caimó venia d’una família benestant, Isabel Vilà era filla d’obrers, venia del poble i va ser una pionera del sindicalisme. Li deien “la 5 hores” perquè va ser una de les primeres veus a Espanya contra l’explotació infantil: demanava que els nins no fessin més de cinc hores de feina perquè poguessin anar a l’escola. També va ser la primera a presentar al Congrés el que avui seria una ILP, només firmada per dones. Tota una pionera. Vilà passa Caimó per l’esquerra, i ell la mira amb admiració i un cert desconcert. Ell no deixa de tenir un cert punt de progressisme benpensant. És un revolucionari tranquil. Vilà ho és de trinxera.

Un enfrontament amb les tropes de l’Estat per reclamar llibertats a Espanya. Això té un so molt recent.

— Els paral·lelismes de la revolta federal del XIX amb el procés a Catalunya el XXI són més que evidents, són xocants de tan visibles. Es discuteix el mateix. És curiós com Catalunya i Espanya van repetint els mateixos patrons de conducta al llarg de la història moderna. A la revolta federal hi ha engany, guerra psicològica, guerra física, poderosos que maquinen des de salons refinats i mouen fils. I, sobretot, construeixen un relat, el que els interessa. La revolta federal es pot veure com a precedent de la revolta independentista del XXI.

I, tanmateix, com apuntàveu, aquella revolta i els que la van fer han quedat en un racó poc visible de la Història.

— La història dels ideals és plena de figures que s’han revoltat, que s’han posat en perill i que, havent triomfat, han estat menystingudes, difamades, fortament reprimides i arraconades per la Història.

El poder sempre imposa el seu relat?

— El poder tergiversa, manipula i col·loca les coses al lloc que més li convé per al seu relat. El poder va presentar la revolta de la Bisbal com un aixecament fracassat. El governador militar Romualdo Crespo va ser premiat, el van ascendir. En canvi, Pere Caimó i Francesc Sunyer, els líders revolucionaris, van ser condemnats a mort i distanciats. Abans i ara, el poder és conscient que és necessari explicar les coses d’una manera, que és necessari crear el relat que li interessi, perquè el relat que creï serà el que quedarà. I, al final, aquells fets els van fer passar com una simple història de bons i dolents, quan tenien una enorme complexitat.

A El Federal, l’Estat fins i tot maquina i intenta enfrontar o, si més no, distanciar els líders de la revolta, Caimó i Sunyer. Hi insistesc, tot ha passat abans i tot torna. A més, per a ells, l’amnistia va arribar.

— És que, per haver-hi coincidències, fins i tot hi ha una amnistia, i, a més, fins i tot no va ser gaire ben acollida pels amnistiats perquè venia de mans de Prim. I encara que arribava d’un govern que era dels seus, el trobaven massa tou.

Estam davant una novel·la carregada d’ideologia. Federalisme, feminisme, drets laborals, drets socials. De tot allò que reivindicaven els protagonistes d’El Federal, què s’ha aconseguit i què diríeu que queda pendent?

— S’ha progressat en moltes coses i és evident que estam millor que no estàvem al XIX, també millor que amb Franco, però, com se sol dir, falta un camí enorme per recórrer. No hi ha solució per al conflicte entre Catalunya i Espanya. Tampoc Espanya té resolt el conflicte amb si mateixa. El feminisme està clarament amenaçat per la incursió de l’extrema dreta en les institucions. Pel que fa als drets, n’hi ha molts que no acaben d’estar garantits. Encara hi ha efectes de les colònies. I tots aquests conflictes que hi havia a la segona meitat del XIX, travessen el segle XX i expliquen la Segona República, la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Tot això ve de l’època d’El Federal. Estudiam la història en fragments, però és un contínuum.

Al llarg de la novel·la, els revolucionaris dibuixen el seu país ideal, el d’una societat que creu en la força del poble i no només en la dels poders econòmics i polítics, creu en la llibertat.

— Ells insisteixen respecte de tot allò en què creuen perquè s’han d’armar de raons per anar a la batalla. I sí, tenen ideals. Pensau que Pere Caimó i la seva dona, Isabel Batalla, parlaven sempre de “la santa causa de la llibertat”. Era realment una causa superior, per a ells: el dret de decidir, la llibertat de les dones, dels homes i dels pobles. A mi m’obsessiona de quina manera els poders reaccionaris tergiversen el concepte de llibertat i se’l fan seu.

Una perversió més del poder en temps de tribulacions.

— En aquests temps de guerres i amenaces de més guerres, El Federal es pot llegir també com un al·legat pacifista. Al cap i a la fi, és una història que mostra l’absurditat de la guerra i el joc de poder pervers que hi ha a qualsevol guerra.

Com us heu trobat en fer novel·la d’aquesta història?

— M’hi he trobat molt bé. Diria que ara em sent com Philip Larkin quan, en presentar un llibre de poemes, li preguntaren això. Em sent molt feliç, molt content, com si hagués post un ou.

Què us permet aquest format de treballar una novel·la basada en fets històrics, com heu fet a Miracle a Llucmajor, Dos amics de vint anys, La Malcontenta i Reis del món?

— Les novel·les són històries. Aquí tenia l’ocasió de contar una història de la manera més pura, del començament al final, intentant entendre aquesta història. Em feia il·lusió que El Federal fos com una pel·lícula antiga, d’aquelles de Kurosawa, John Ford o com El capità Horatio Hornblower, que són lliçons de contar històries. Jo aspirava a aquest tipus de relat humil, però que, a la vegada, és memorable. En tot cas, vull que El Federal sigui d’alguna manera el tancament d’un seguit d’històries sobre fets històrics. Això, per fer una obertura cap a altres camins.

També són en part dones les que conten la història a El Federal, com la Malcontenta contava la del bandoler Durí, o com contava la Kathleen la de Joan Mascaró a Reis del món.

— La dona és el punt de vista altre per antonomàsia. És un punt de vista que sovint ha quedat arraconat i que sempre és interessant de recuperar. La feina d’un novel·lista és desenvolupar i intentar entendre un punt de vista, i el dels personatges femenins té un interès singular.

Quan parlau d’obrir camins, pensau en la poesia? De La netedat, el vostre darrer llibre de poemes, en farà sis o set anys.

— Feia nou anys que no publicava poesia quan va sortir La netedat. A final d’any, l’editorial Lleonard Muntaner reeditarà Rafel, el meu primer llibre de poemes, que fa 30 anys que es va publicar. Jo no abandon mai la poesia, hi faig feina. Potser enguany pugui tenir alguna novetat en aquest sentit.