BarcelonaPaula Hawkins (Zimbàbue, 1972) escrivia novel·les romàntiques sota pseudònim fins que es va submergir en el thriller, va publicar amb el seu nom i la vida se li va capgirar. Amb el llançament de La noia del tren (La Campana / Planeta) el 2015, Hawkins es va convertir en una escriptora de bestsellers i va veure com la seva història acumulava milions de lectors i es convertia en una pel·lícula. Després d'aquell fenomen, l'autora va publicar Sota l'aigua (La Campana / Planeta) i ara torna amb A foc lent (Columna / Planeta; amb traducció de Núria Parés Sellarés i Aleix Montoto Llagostera, respectivament). La novel·la és un nou thriller psicològic que arrenca amb l'aparició d'un cadàver en un canal de Londres. A foc lent, que segueix tres dones –la Laura, la Carla i la Miriam– marcades pels prejudicis de la societat, arriba aquest dimecres a les llibreries en un llançament internacional.

Quins reptes es va plantejar per a aquesta novel·la?

— Sempre que començo una novel·la ho faig a partir d’un personatge. En aquesta ocasió ho vaig fer amb la Laura, una persona que feia temps que m’havia estat imaginant. La Laura és una dona que va viure un accident traumàtic i que encara en pateix les conseqüències. M’interessava com algú així habita al món, a quins reptes s’enfronta. Al principi no tenia clara la història. De sobte em va venir la idea de trobar un cadàver en una barcassa d’un dels canals de Londres. He passejat molt per Regent’s Canal, conec bé la zona i em va semblar un bon lloc per amagar-hi un cos. Vaig posar la Laura en aquell context, i a partir d’aquests dos elements vaig començar a construir la novel·la.

La Laura està marcada per la mirada dels altres, que consideren que és boja. Per què li va atorgar aquest tret?

— Un amic em va explicar la història d’una filla d’una amiga que havia tingut un accident. La noia es va començar a comportar d’una manera poc apropiada, ben diferent. Això em va sobtar, la vaig veure com un personatge vulnerable per a una novel·la. La Laura actua agressivament quan no coneix una persona, fa coses que no s’esperen d’ella. Però alhora és una persona amable, generosa, algú que lluita i intenta aixecar-se malgrat tots els seus problemes. Em va semblar un personatge fascinant. Encara que no sigui perfecta crec que arribarà al cor del lector.

Tots els personatges de la novel·la són molt introspectius i, en diverses ocasions, lluiten contra la seva ment. Què n'extreu, d'aquestes baralles interiors?

— La psicologia d’un acte criminal és el més interessant. Per què es pensa així, què porta algú a fer el que fa? No m’interessa tant el fet violent com què va passar abans i després. Vull explorar les diferents maneres com una persona intenta recuperar-se d'una tragèdia. Per exemple, la Laura és una persona amb esperança, positiva, mentre que la Miriam mira cap endins i és més amarga. La Carla ha intentat perdonar algú durant molt de temps, n’ha fet un projecte de vida. Són diferents maneres de respondre al que els ha passat. Això fa que la novel·la enganxi. El lector intenta imaginar què faria si li hagués passat el mateix. Intentaria perdonar o buscaria venjança?

Arran del crim conflueixen personatges benestants, com la Carla i el Teo, amb d'altres en risc d'exclusió, com la Laura i la Miriam. Quin paper juga el poder en la història?

— Em vaig plantejar les dinàmiques de poder dins les relacions i dins la societat. La Miriam és pobra, no té capital social i creu amb raó que algú li ha pres alguna cosa. Què els queda a aquestes persones per igualar les dinàmiques de poder? Vivim en una societat on hi ha molta gent que se sent en desavantatge. La Miriam està totalment indefensa. Aleshores descobreix un fet i l’utilitza com un poder de sotamà com l’única via per recuperar-ho. 

D'alguna manera o altra, totes les dones del llibre tenen una relació trencada amb la maternitat. Algunes són estèrils, d'altres han perdut un fill o bé hi tenen una relació conflictiva. Per què va plasmar la maternitat des d'aquestes òptiques?

— No sé per què a les meves novel·les sempre acabo parlant de maternitat. I jo no soc mare, és curiós. Potser en part és per això, perquè s’espera que ho sigui i no ho soc. A la novel·la no hi ha ningú que tingui una relació de felicitat amb la maternitat. Tot són relacions fracturades. La persona que ho porta millor és la Irene, que no ha tingut fills. Analitzo la idea que, com a dona, tenir fills és el que pertoca. L'observo des de diferents camins, perquè no a tothom li surt bé la maternitat ni necessàriament et fa feliç. Ens bombardegen amb idees del que ha de ser la maternitat i de com ha de ser una mare perfecta. Les mares senten una gran pressió, ho han de fer tot bé, i és impossible. Hi ha moltes maneres de fer-ho bé i moltes de fer-ho malament.

Al llibre pràcticament no hi ha homes protagonistes excepte el Teo, un escriptor vanitós amb un passat fosc. Quina imatge volia donar de la masculinitat?

— El Teo no representa tots els homes, ni de bon tros. És el marit de la Carla i té molts defectes, professionalment va cometre un gran error, és arrogant i tot li ha sigut fàcil a la vida. El que el redimeix és que adora la seva esposa i el seu fill. Ha viscut una tragèdia terrible, i per recuperar-se s’ha bolcat a la feina. No penso que sigui un personatge que no es pugui perdonar. Quan el vaig escriure tenia al cap algun prototipus d’home que es dona més aires que d’altres, però en realitat a aquest personatge me l’estimo força.

El món editorial apareix a la història com un sector on l'èxit juga un paper fonamental. ¿A la realitat el percep així?

— Els llibres hi surten molt a la novel·la, perquè els últims deu anys de la meva vida els he dedicat a escriure. La relació que tenia amb els llibres ha canviat. Com el Teo, jo també vaig tenir un gran èxit, però segurament és l’únic lligam que tenim en comú. En part hi ha una mica de mi en ell, perquè reflecteix el fet que llegir i escriure ha format part integral de la meva vida en els últims deu anys. Ho tinc al cap tot el dia.

El Teo té dificultats per gestionar els comentaris negatius del seu últim llibre, que és acusat de misogin. Com rep vostè les crítiques de les seves novel·les?

— Les meves interaccions amb els lectors han sigut quasi sempre bones. De vegades a les xarxes socials llegeixo coses que no són tan agradables, però no entro a Goodreads ni a les ressenyes d’Amazon. La gent és tan summament sincera! Crec que és una comunitat per als lectors, els autors ens n’hem de quedar al marge. Sí que llegeixo les ressenyes dels diaris. A vegades són bones i a vegades fan mal, això forma part de la feina. Tinc la sort que em facin ressenyes, a molts autors els agradaria que els publiquessin un llibre en un diari però no hi tenen cabuda. La crítica et pot afectar l’autoestima i la confiança en tu mateixa, però en algun moment del procés s’ha de deixar de banda. Quan estic escrivint em centro en els personatges i m’aparto de tot aquest soroll mediàtic.

Què li ha costat més de l'èxit?

— Segurament el més difícil va ser escriure la segona novel·la. Al Regne Unit aquest segon llibre no es va rebre gaire bé i això va ser dur. Estava cansada, quan es va publicar portava molta gira amb La noia del tren i no havia tingut gaire temps per dedicar-m’hi plenament. Potser per això he trigat una mica més a arribar a aquesta tercera novel·la. Amb aquesta em sento millor.