BarcelonaEduard Gaston és un tenor de prestigi mundial a qui onze dones acusen d'assetjament sexual i abús de poder. Ell és la figura central de Variacions Enigma (Més Llibres), la darrera novel·la de David Nel·lo (Barcelona, 1959), però pràcticament no hi té veu. L'escriptor s'aproxima als fets i a l'impacte que generen a través de personatges que, en major o menor mesura, hi estan connectats. Hi apareix, per exemple, un seguidor suís a qui se li entela l'admiració després de conèixer la notícia, un company d'institut, una dona que s'hi va embolicar i una hostessa d'avió. Variacions Enigma és un relat coral que reflecteix els dubtes, les ambivalències i les contradiccions quan es fa públic un cas mediàtic d'abusos o agressions i cauen (o no) els mites.

És inevitable pensar en Plácido Domingo des de la primera frase del llibre. ¿Per què no ho has disfressat?

— No ho he disfressat però, al mateix temps, la meva intenció queda lluny de reduir-me a un personatge. El llibre no va d'un o de l’altre, va d’un fenomen global. D’entrada potser pots pensar que serà un llibre denúncia, però no ho és, com tampoc és un llibre de justificació de ningú.

En comptes de narrar els fets directament, t’aproximes a l'Eduard Gaston a través de personatges més o menys tangencials a l'Eduard Gaston. Per què?

— El lligam obvi és Edward Elgar, el compositor anglès, que fa les Variacions Enigma. Hi ha una part de la melodia que ell no explicita, de manera que les variacions podrien estar fent referència a aquesta part de la música del tema que no apareix. De la mateixa manera, al llibre només hi ha un comunicat de premsa. Més enllà d’això, no hi ha cap certesa. No parla d’un procés judicial ni policial, sinó que planteja un debat moral. No sabem en cap moment què va passar, perquè jo com a autor tampoc no ho sé.

La veritat queda difuminada a través de les mirades i posicions dels personatges, que són subjectives i contradictòries. ¿Per què t’interessava aquesta ambivalència?

— Aquest estiu, arran de la mort de Milan Kundera, l’he estat rellegint molt. Diu que una novel·la no és l’afirmació de res, sinó la investigació sobre l’existència humana. Hi coincideixo plenament. M’agrada obrir preguntes i després que el lector faci el que li sembli. Hi ha un fan que admira molt el tenor i, quan la seva dona li diu que el que ha fet és ofensiu, ell pensa: "Fins a quin punt això pot embrutar la meva experiència com a seguidor d’aquest cantant?" Però després hi ha la Rose Bartlett, una de les acusadores, que explica el que li va passar però també és subjectiu, perquè diu: “No sé si va ser tan gros, el que va passar, però venia condicionat per les meves experiències anteriors”. Al llarg de tot el llibre, a més, ell no fa cap declaració pública.

¿És més fàcil explicar els grisos que el blanc i negre?

— És un tema delicat i interessant, perquè hi ha qüestions que són difícils de legislar, per no dir impossible. Per exemple, l’advocat americà fa un llarg missatge de veu a la seva dona, que estima molt, amb un to paternalista. Fins a quin punt es pot dir que això no és acceptable? Hi ha una sèrie de condicionants de la interacció humana que no es poden legislar. La mateixa atracció és complicada. Fa anys estava molt de moda parlar de l’eròtica del poder. Ara s’ha bandejat totalment.

A les xarxes socials, però, quan surten aquests casos la gent es posiciona en bàndols i se'n veuen pocs que expressin dubtes.

— Hi ha aquesta espècie de maniqueisme a les xarxes que em desagrada profundament. Tant per bé com per mal, la gent opina sense anar a gratar una mica per saber què pensa de cada cosa. És l’exabrupte, el vòmit imminent sense contrastar. També detecto que alguns lectors fan lectures bastant de blanc i negre, que no els agrada un personatge perquè és reprovable. A la vida hi ha gent roïna. Si només haguéssim d’escriure sobre la gent bona, els llibres serien insuportables.

El llibre també reflexiona sobre el poder en l’àmbit cultural i la mitificació de certes figures.

— Hi ha personatges que enlluernen, el seu magnetisme és perquè són qui són. És molt difícil separar-ho, per no dir impossible. En un moment de la novel·la, un personatge diu: "Si aquesta persona notable fos taxista, potser no te la miraries dues vegades". Com gestionar això? És complicat. La persona potser és famosa perquè té una sèrie de qualitats, però rep aquella borratxera perquè li riuen totes les gràcies. I potser a vegades el que diu o el que fa no té gràcia.

Vas guanyar el Premi Sant Jordi el 2020. Ha definit el camí que has seguit després?

— Va ser el pitjor any de la història per haver-lo guanyat. Tots els escriptors que hem guanyat el Sant Jordi, per un moment tenim la il·lusió de creure que a partir d’aleshores tot serà xauxa. I no és així. Al panteó de premis queda bé, i fa il·lusió, però avui dia convertir-se en un nom habitual passa per altres etiquetes. Estaria molt bé que part de l’import del premi es destinés a publicitat, molts autors estarien disposats a renunciar-hi. 

Per què combines la literatura per a adults amb la infantil i juvenil?

— M'avorriria molt escrivint només per a adults o per a joves. És cert que hi ha escriptors bastant coneguts de literatura adulta que decideixen escriure per a joves i no tenen cap mena de gràcia. Això passa perquè és un mercat llaminer que mou molts diners. Si un llibre infantil o juvenil funciona, funciona. Tinc un llibre amb 16 edicions que es diu Per què no m’ho deies. En el camp dels adults, aquesta xifra seria molt bèstia.

Seguiràs mantenint tots els barrets?

— La meva brúixola és que bàsicament faig el que em dona la gana. No he fet mai una novel·la per encàrrec, i em sembla que no m’agradaria perquè seria a peu forçat. Soc molt indòmit. No sé si com a estratègia comercial és la millor, però la meva estratègia personal és passar-m’ho bé i estar completament involucrat amb el que faig.