BarcelonaPolitòloga, gestora i promotora cultural, Judit Carrera (Barcelona, 1974) dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des de l'octubre del 2018. Aquest any ha rebut l'Ordre de les Arts i les Lletres per part del ministeri de Cultura de França i el premi Difusió de la Setmana del Llibre en Català. "Soc la cara visible d'un grandíssim equip. El CCCB té una trajectòria llarguíssima a l'hora de difondre tantes disciplines que es poden i s'han de poder fer en català", recordava el dia que es va fer públic el guardó. La visitem al seu despatx.

Abans d'arribar al CCCB, on treballa des de fa gairebé dues dècades, va estudiar ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona.

— En realitat, la meva inquietud intel·lectual va néixer abans d'entrar a la universitat. Vaig estudiar a l'Escola Santa Anna, i va ser allà on dues professores, una de literatura catalana i l'altra de castellana, em van ensenyar a estimar més la lectura, les llengües i les humanitats i van plantar una llavor de pensament crític en mi. Això últim em va portar a estudiar ciències polítiques. La meva ambició era intentar entendre com funciona el món. Després la cultura em va oferir una manera més lliure i segurament més esperançada de relacionar-m'hi.

Per respondre a aquesta pregunta, no en va tenir prou amb la carrera.

— Vaig fer un postgrau a París. M'interessava molt com es forma l'opinió pública i com es genera una cultura política. Després de la tesina, que va ser sobre l'esfera pública a partir de Jürgen Habermas i Hannah Arendt, vaig treballar dos anys a la Unesco, a la unitat de prospectiva: intentàvem anticipar els grans reptes de futur en qüestions com l'alimentació, el canvi climàtic, el futur de les llengües i l'expansió de les megalòpolis. Va ser una experiència extraordinària, en una organització que confiava en la cultura i l'educació com a motors del món.

Això passava a finals dels anys 90, un moment més optimista que el d'ara.

— Havia caigut el Mur de Berlín, havia acabat l'apartheid a Sud-àfrica i feia l'efecte que la globalització permetria una implementació de les democràcies arreu del món. Vint anys després veiem que el model que triomfa és el del capitalisme sense democràcia, com el xinès.

També hem vist com han crescut el populisme i l'extrema dreta.

— És necessari rearmar els sistemes democràtics per garantir els drets humans i la llibertat d'expressió. El sistema polític hauria de passar per davant del sistema econòmic. Aquests últims anys l'extrema dreta ha trencat tabús i ha imposat l'exhibició orgullosa de l'odi. Hem vist una deriva autoritària en països com Polònia, Hongria, el Brasil o els Estats Units, i ja veurem què pot passar a Itàlia aviat.

Quan va entrar al CCCB, què hi feia?

— Vaig arribar-hi per impulsar la secció de Debats. Els tres eixos del centre eren les exposicions, l'audiovisual i la paraula, entesa, aquesta última, com a espai de defensa de la llibertat d'expressió, el pensament i la literatura. L'interès i genuïnitat del CCCB és la simultaneïtat de formats i de llenguatges. Vinculem el coneixement filosòfic amb l'artístic i el científic, i aspirem a ser una cruïlla de mons.

El 2024 celebrarà el trentè aniversari.

— El CCCB és fill de la il·lustració europea, que ara està en procés de repensar-se. La connexió entre les humanitats, la ciència i la tecnologia és més necessària que mai. En un món que experimenta una creixent robotització, aquesta no es pot deixar només a les mans dels laboratoris: disciplines com la filosofia i la història hi tenen coses a dir.

El centre ha abordat la qüestió climàtica recurrentment i des de moltes perspectives. Al principi semblava gairebé un tema de ciència-ficció, però en exposicions com la de Mart (2021) ha agafat un caire realista alarmant.

— La ciència-ficció és un nou realisme. La pandèmia ha fet palès, de manera molt aguda, la incapacitat de veure la distinció entre realitat i ficció. Quan des del CCCB abordem la qüestió climàtica intentem no generar més ansietat i donar claus per entendre què hi podem aportar per fer-hi front, com ara que una cultura de respecte a les altres espècies és una manera respectuosa de frenar el canvi climàtic. L'art i la cultura són precursores en la imaginació d'altres mons i maneres de viure. Se'ls ha d'escoltar.

Mireu d'evitar els discursos apocalíptics.

— Últimament se'ns diu que no hi haurà feina, recursos ni planeta. Aquests discursos imposen la por i ens col·loquen en un espai de no llibertat, de negar el futur, que em sembla preocupant.

Aquest estiu no s'ha deixat de parlar de canvi climàtic en relació amb les onades de calor.

— D'aquí deu anys es preveu que les temperatures al Mediterrani pujaran sovint fins als 50 °C. Sabent això, es tracta de treballar creativament per evitar-ho. La pandèmia no era del tot imprevisible, igual que tampoc ho és la dependència energètica de Rússia. El problema és que, normalment, encara que tinguem el coneixement no fem res fins que el conflicte ha esclatat.

La pandèmia ha accentuat la misantropia i la virtualitat. Quin paper té un centre com el CCCB per trencar aquesta tendència?

— Ens trobem en un món que té tendència a replegar-se, però els espais culturals creen comunitat. Ens fan adonar que no estem sols i que convivim amb gent diferent de nosaltres. Són un lloc on el pensament es pot vehicular de manera reposada i matisada. I un lloc on fer-ho de manera presencial. Cal seguir reivindicant l'efecte sorpresa, l'emoció i el misteri del directe. Des del CCCB ho farem.

Potser és una bona manera de desactivar la virulència omnipresent de les xarxes socials.

— No és casual que les xarxes socials i l'autoritarisme hagin crescut en paral·lel. L'algoritme està dissenyat per dividir i polaritzar. En els últims anys s'ha produït una simplificació i tergiversació molt gran del debat públic. Hi ha hagut líders que han sabut fer servir les xarxes per créixer: Bolsonaro ho va fer amb WhatsApp i Trump amb Twitter.

Cap on s'ha anat transformant, el CCCB?

— Quan vaig començar a dirigir-lo vaig heretar la història d'un èxit. Per a mi, el centre és un organisme viu que va evolucionant a poc a poc. Els pilars del passat –exposicions, audiovisual i paraula– continuen sent centrals. Si de cas una de les vocacions actuals és eixamplar l'abast del pensament crític: intentem obrir el màxim de complicitats i atreure molt de públic, i divers. Hem impulsat també un nou espai d'educació i mediació. Treballem sovint amb instituts de secundària. La democratització de la cultura és clau, per això volem que creixin també les veus possibles. Quan el CCCB es va inaugurar hi havia un 2% de població estrangera a Barcelona. Ara ronda el 30%. També volem que aquestes veus s'hi sentin representades.