Llegim 20/02/2021

Najat El Hachmi: “Amb el sentiment de culpa de les dones podríem asfaltar carreteres”

9 min

Najat El Hachmi és una escriptora catalana nascuda a Beni Sidel, en una família musulmana marroquina. La seva última novel·la és la guardonada Dilluns ens estimaran, premi Nadal 2021. La seva mirada observa la transformació de dos mons que en són un de sol.

Dediques el llibre “a les dones que van sortir del camí recte per ser lliures”. Qui són aquestes dones?

— Intento rescatar de la invisibilitat moltes dones d’origen marroquí, que neixen en famílies musulmanes, en uns barris que també les condicionen molt, i que tenen unes històries d’heroïcitat quotidiana que no s’expliquen gaire i que han fet un camí tremendament dolorós per arribar a conquerir una parcel·leta de llibertat.

La Naïma, que és la protagonista del llibre, no té nom gairebé fins al final.

— No és una decisió gaire conscient, però permet una sensació d’intimitat i de protecció com si estigués compartint secrets amb el lector. També hi ha un rerefons molt llunyà, que és que quan jo era petita, allà al poble, a Nador, els homes fora de casa no deien mai el nom de les dones. Quan el nom d’una dona estava en boca de tothom és que no era bo. Ens ho explicaven com per preservar la seva intimitat, però al final acaba sent una manera d’invisibilitzar aquelles dones. És que, esclar, jo vaig començar a escriure pensant-me que segons qui no em llegiria.

Qui és “segons qui”?

— Els que no estarien d’acord amb el que jo estava expressant, perquè anava en contra dels seus valors.

Que hi hauria un prejudici?

— Que hi hauria un càstig, fins i tot, pel fet de dir que no estava d’acord amb aquest llegat patriarcal i masclista, o que aspirava a una llibertat sexual que estava absolutament censurada. Sexual i afectiva, i molt més bàsica, eh! Poder parlar amb un noi sense haver d’estar vigilant...

Si et veu l’autoritat, el pare...

— Vaig començar a escriure coses que vaig trigar molt més a poder dir en veu alta. Les publiques i guanyes premis, i deixen de ser secret.

Trencar tabús deu fer por...

— Sí, ets molt conscient del risc que suposa trencar la llei del silenci. Trencar la llei del silenci suposa haver-te de sobreposar a la por. Perquè la por hi és, hi és sempre. Vull dir que jo he tingut moltíssima por, perquè no volia pagar el preu que s’ha de pagar per fer aquest pas, que té les seves conseqüències, però no fer-lo també en té de molt greus.

¿I el preu que s’ha de pagar és el preu de la solitud, és el preu del rebuig?

— És, sobretot, el preu de la solitud i el preu que se’t negui una part que és part teva, també, tota una sèrie d’elements amb els quals has crescut i que també els tens inscrits, que emocionalment te’ls estimes molt. És que ets tu! O sigui, el fet que t’obliguin a renunciar a aquest origen, perquè et posen al davant aquest xantatge de la identitat, de dir: “Si vols continuar pertanyent a aquest nosaltres, el que has de fer és renunciar a tot això que estàs demanant”.

¿I aquest nosaltres és difícilment transformable?

— La idea de creure que una persona, pel simple fet de néixer en un país o de tenir una determinada religió, està determinada em sembla una idea tremenda i, fins i tot, molt racista. I, després, és difícil entendre que aquesta transformació de segons quins valors que no ens agraden no vol dir, necessàriament, haver de renunciar a tota una sèrie de coses que sí que són positives i que no suposen cap conflicte. Això és el que, de vegades, costa d’entendre tant per part dels que formen part d’aquest nosaltres com des de fora. No és un tot, sinó que es pot triar què vols conservar i què no.

¿Aquest nosaltres del qual parla la novel·la és avui més o menys asfixiant per a una noia?

— Fa uns anys era molt optimista i em pensava que els canvis arribarien per si sols. En els últims anys he tingut l’oportunitat de visitar molts d’aquests barris, d’anar a molts centres educatius, d’estar en contacte amb moltes noies que estan vivint situacions com les que viuen les protagonistes, i crec que en moltes qüestions hem anat enrere. Per exemple, la segregació a nivell urbanístic o a nivell escolar és molt més gran que fa vint anys. Evidentment, la crisi en la qual som des del 2008 va en contra, també, d’aquesta possibilitat de progressar socialment; i la precarització del mercat laboral va en contra de la llibertat d’aquestes noies. Però, també, hi ha un fenomen que ara té molta més força i molta més capacitat de penetració, que és el fenomen del fonamentalisme islamista, i aquesta proposta, que és ideològica, religiosa i política, està transmetent uns missatges absolutament reaccionaris, en contra de la llibertat de les dones, perquè, bé, primer està negant el masclisme que conté l’islam, que és en els textos, que és en els contextos, que és a les interpretacions i arreu.

¿Negues la realitat i així no cal canviar-la?

— Si difonen la idea que l’islam no és masclista, sinó que, en realitat, és una mala interpretació, ja no tenim res a canviar perquè el problema no hi és. I, llavors, a més a més, estan articulant uns discursos per les vies que poden resultar més atractives per al jovent, a través de xarxes socials, a través d’internet, vídeos de predicadors i de noies i de nois cada cop més joves que no necessiten ni tan sols tenir una formació religiosa, simplement fan els seus vídeos, els seus directes i els seus TikTok i expliquen que no, que no, que tota la càrrega masclista i patriarcal que nosaltres hem viscut és mentida, negant la causa principal del nostre patiment.

I quins referents els queden?

— Imagina’t una nena que als dotze anys li baixa la regla per primer cop, que en ell mateix ja és un moment força traumàtic, doncs de cop i volta tot canvia al seu voltant per aquest simple fet biològic. Li diuen que és una dona (no és una dona, és una nena de dotze anys per molta regla que tingui) i li diuen que com que és una dona ha d’obeir totes aquestes normes, entre les quals, també, hi ha la de la indumentària, la d’haver-se de tapar. Imagina’t que aquesta nena no vol acceptar aquestes normes, doncs avui dia ho té més complicat, perquè tindrà el discurs que li arribarà per xarxes que li dirà que tapar-se és alliberador perquè així no es converteix en objecte sexual, la qual cosa és una idea molt masclista que s’està difonent amb tota la normalitat del món. I tindrà referents externs de persones en llocs de molta visibilitat que també li diran que està bé, li faran creure que ha triat lliurement.

És una sensació de llibertat falsa?

— No tenim un context en el qual puguem triar, no podem triar res. La qüestió del mocador, per exemple, ens l’estan imposant per totes bandes. Abans, ens el podien imposar des de casa i ens el podien imposar els predicadors i els imams que estaven sempre obsessionats amb el cos de la dona, però, esclar, és que ara també tenim... Per exemple, en l’últim anunci del Carnet Jove hi surt una noia que porta mocador i en comptes de fer totes les coses que fan les altres que surten a l’anunci, ella és a la cuina, però cuinant. Imagina’t quin estereotip.

És important el mocador?

— No és inofensiu, no es pot afirmar que és un simple tros de tela, és un símbol de dominació patriarcal. I ho sabem perquè així ens ho han explicat, perquè ens han dit que si no el portem és que no som unes dones decents, i que si no el portem és que som unes perdudes i unes tal, saps? Llavors, quina llibertat d’elecció hi ha, aquí? No és que sigui només el mocador, és que al darrere hi ha totes les normes sobre el cos de les dones, sobre la seva sexualitat, sobre la seva llibertat. Si no diem clarament que aquesta llibertat no existeix, serà molt difícil que puguem donar suport a nenes en la seva lluita particular per fer coses bàsiques que a les altres ni tan sols els passa pel cap que se’ls puguin negar.

El llibre és una història d’amistat?

— Sí, la novel·la és, bàsicament, una història sobre l’amistat entre totes dues protagonistes i una d’elles és molt diferent de la narradora, perquè és capaç de viure sense ni tan sols plantejar-se que allò que fa no ho pot fer, que jo crec que és la millor transgressió possible. Hi ha una forma de feminisme al qual potser ni tan sols es posa nom, que és aquest feminisme que s’exerceix directament, espontani, sense....

...demanar permís?

— Sense demanar permís i, a més a més, sorgeix de la necessitat de les mateixes dones de fer amb la seva vida el que volen. Hi ha com un instint que ens sorgeix quan observem la discriminació i l’opressió, quan la veiem amb els nostres propis ulls, i és després l’educació el que s’encarrega de domesticar aquest esperit de revolta. Quan era petita veia que les dones no podien sortir de la mateixa manera que sortien els homes, jo no en tenia ni idea de feminisme, però allò era molt estrany. És com que et domestiquen un sentit comú, de fet.

El títol de la novel·la, Dilluns ens estimaran, respon a la idea de fer-se el propòsit de ser com hem de ser i no com som. Però això no només li passa a aquella nena que tu dius que és “una nena mora”, sinó a moltes persones, sobretot dones que viuen amb el deure de perfecció, d’excel·lència, amb aquell cansament....

— El model que tenim de ser dona, ara mateix, és que has de fer-ho tot, has de complir amb tot, t’has d’estar millorant contínuament, t’has d’estar esforçant contínuament. No n’hi ha prou amb el fet de tenir una carrera, no n’hi ha prou amb el fet d’estar prima, sinó que has d’estar més prima, la pell te l’has de cuidar, com a mare ja ni t’ho explico! Hi ha infinitat de càrregues a l’hora de complir amb aquesta funció. O sigui, realment, hi ha una construcció que defineix què és ser dona, i aquest què és ser dona, avui dia, aquí, doncs està resultant impossible i, fins i tot, jo diria que una mica alienant, perquè acabem com explotades de mil maneres diferents.

Autoexplotades?

— Sí. Això té una arrel molt profunda, i és que fa dos dies que hem accedit a molts espais i que som qüestionades i posades en dubte sistemàticament. Això és el que no es veu. O sigui, per què jo no puc fallar ni una coma? Jo no puc fallar una coma, perquè si jo fallo una coma es dirà que és perquè soc dona, que és perquè soc d’origen immigrant i perquè vinc del barri que vinc, saps? I aquesta càrrega és molt gran i és invisible, però hi és i té a veure amb aquesta sensació que en qualsevol moment ens poden fer tornar enrere. Ens autoexigim perquè ens costa molt anar més enllà del que ens han dit que podíem anar.

¿A la novel·la les noies no volen ser com les seves mares i cauen en una altra trampa?

— S’incorporen al model de la superwoman, que ja ens va explicar la Montserrat Roig que era una estafa. Ella deia en un article “Som una ganga”, perquè, de cop i volta, fas el mateix que feia la teva mare, però treballes, t’has de cuidar, has de cuidar les amistats, has de ser una amant fantàstica, o sigui, t’has d’entrenar per a tot. Com si totes les coses que fas es puntuessin. I elles, fugint d’aquell model, s’incorporen a aquest, que, des de l’altre model, creuen que serà molt alliberador, i ho és en alguns aspectes i en altres és un procés d’alienació.

¿I aquestes dues amigues són millors mares que les seves mares?

— L’arrel del malestar com a mares es troba en el fet que és impossible conciliar la vida familiar i la vida laboral. El malestar no ve donat només perquè no saps quin model de criança has de tenir, sinó perquè, realment, el temps i la precarietat fan gairebé incompatible la feina amb ser mare. No som conscients del nivell d’angoixa que genera.

Una societat de dones esgotades?

— Esgotades i permanentment angoixades, perquè no arriben a tot. I dones, sobretot, sempre culpabilitzades. Amb la culpa de les dones proposo que asfaltem carreteres, perquè, a més a més, té com aquesta consistència tan...

De quitrà?

— De quitrà. El que és ser mare està construït d’una manera que es fa molt difícil complir. Hi ha una cosa que jo envejo a les dones amb les quals vaig créixer allà al poble, i és que no tenien noció de quina manera podien traumatitzar els seus fills, ni els passava pel cap. Ara sembla que qualsevol cosa que fas com a mare pot traumatitzar els fills, com si fos una cosa tan fàcil traumatitzar, oi? Amb uns fills que estan vivint, en la majoria de casos, un autèntic privilegi.

La protagonista del llibre aprèn que les coses poden ser diferents en els llibres...

— La bona literatura sempre té alguna cosa a veure amb tu, perquè t’estan interpel·lant des d’elements universals i, a més, ens ajuda a construir imaginari, que és una funció absolutament essencial. S’ha imposat, a vegades, la idea que la literatura no serveix per a res i, en realitat, és absolutament útil. Poder pensar que hi ha una altra vida diferent de la que estàs vivint és una cosa a la qual et pots aferrar en moments en què hi ha poques esperances.

stats