SÍLVIA BARROSO
Joan Miquel Capell

“En moltes novel·les el policia era el tonto”

Policia novel·lista Després de passar-se 32 anys als Mossos d’Esquadra, d’on va marxar per ser director de seguretat de la Diputació, Joan Miquel Capell (Barcelona, 1960) ha guanyat el premi Crims de Tinta amb ‘Wad-Ras’, en què novel·la la primera investigació del cos

“En moltes novel·les  el policia era el tonto” / FRANCESC MELCION Zoom

“Jo no soc escriptor”. És el primer que diu Joan Miquel Capell quan es parla amb ell de la novel·la Wad-Ras (La Magrana), guanyadora del premi Crims de Tinta d’aquest any. Excomissari dels Mossos, hi explica el seu primer cas com a investigador -també va ser el primer cas del cos com a policia judicial- quan era caporal, el 1991: una mort per sobredosi, i el que hi havia al darrere, al departament de mares de la presó de dones de Barcelona.

Escriu en primera persona i sobre uns fets que vostè va viure. Assumeix el risc que el lector s’ho prengui tot al peu de la lletra...

Sí... Sé que el lector pot creure que jo soc així en tot, i en molts aspectes no és veritat. El problema és que no tinc la inventiva dels autors professionals. Necessito utilitzar coses que tinc a la memòria. Però també necessito inventar-me coses, per tant, no tot és cert. Sobretot he novel·lat aspectes que em permeten reflectir sentiments i sensacions.

Té un final sorprenent per a un cas real, amb el policia posant el seu codi ètic per davant de la llei...

Això surt dels mestres que he tingut, l’Andreu Martín, pel que fa a l’escriptura, i el Paco Camarasa, pel que fa a la lectura, que m’han fet veure que una de les claus del gènere és el conflicte intern dels protagonistes. I sí, en aquest cas és inventat.

En canvi, és molt realista quan reflecteix com treballaven els Mossos el 1991, fent de tot alhora.

Perquè encara que sigui basada en casos reals, els protagonistes d’una novel·la negra sempre estan dedicats al cent per cent en un cas i jo he volgut reflectir que això en el nostre cas i el 1991 no era així. Els editors tenien dubtes perquè aquests fets paral·lels aturaven la història i allargaven la novel·la, però per a mi era important recollir-ho, perquè mostra com es construeix una policia.

L’acció transcorre en la Barcelona preolímpica, caòtica, tota en obres. Una ciutat en construcció, metàfora d’una policia en construcció.

Volia parlar del fet que les coses que es van fer en aquell moment tenen conseqüències 25 anys després. Si vam fer una ronda Litoral sense prou voral, avui quan s’avaria un cotxe hem de fer caravana. Si als Mossos en aquell moment no es van prendre mesures per afavorir l’entrada de dones, avui hi ha només un 20% de dones, en lloc del 50%.

També hi ha voluntat divulgadora de la feina de la policia.

En la majoria de novel·les, el personatge policíac no s’assembla a nosaltres. En les dels anys 60 i 70, hi ha un rebuig del policia i el protagonista sol ser un detectiu privat. El policia era presentat com un tonto que no sap investigar. De fet, això ja passa amb Sherlock Holmes. Jo he volgut explicar que els policies d’aquí no són tontos ni uns alcohòlics que van amb prostitutes. Fumen molt, això sí. Però són diferents dels de la novel·la nord-americana. Els agrada la botifarra amb seques, el pebrot i la coca-cola, i pateixen per la família.

El turment del protagonista és una de les característiques del gènere. En el seu cas hi ha un pare sol amb dues filles adolescents que és policia i treballa massa. ¿Ha sigut dur posar-ho a la vista de tothom?

No ho hauria fet sense pactar-ho amb les meves filles. De fet, elles han sigut censores, han decidit quines coses podien sortir i quines no.

Ha fet teràpia amb la novel·la?

Totalment! Hi ha una disculpa amb la família i els amics, perquè soc d’una generació de policies que no hem estat prou per ells perquè teníem un projecte enorme, crear una policia per al país. I el mateix es pot dir de casos que no has pogut resoldre perquè no tenies prou proves contra el culpable. Una novel·la et permet alliberar-te i dir: “Això va ser així perquè ho dic jo i com que és una novel·la no passa res”.

Un dels elements de Wad -Ras és la lluita dels Mossos per ser reconeguts com a policia judicial i les tensions amb els cossos estatals. I en dona una visió conciliadora.

Gent que primer pensava que no seríem capaços de fer la investigació després s’adonen que sí, que en som capaços, i acaben compartint els seus coneixements. Això és real. Ens han arribat a donar informació de manera clandestina perquè la llei no ho permetia. Per això mostro un punt de complicitat. Els problemes de coordinació policial no són entre professionals, sinó que sovint la llei no estableix amb prou claredat qui ha de fer què. El legislador hi té alguna responsabilitat.

Però ara, després d’anys de convivència, s’ha tornat a la tensió entre cossos, amb informes virulents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els Mossos per l’1-O.

Els instructors dels atestats són persones concretes, no el cos de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional. I ho escriuen contra mossos concrets. Els altres 17.000 mossos i els altres 70.000 guàrdies civils continuen patrullant. S’acabarà veient qui tenia raó, encara que triguem anys. Es veurà si estan exagerant en els atestats. Sempre hi ha algú que mana els policies. I si tens un govern fort, la policia serà forta. Si tens un govern dèbil la policia serà dèbil. Es fa un ús partidista de la seguretat que no s’hauria de fer.