Barcelona“Que l’islam és feminista és una mentida”, escriu Najat El Hachmi (Nador, 1979). Després de detectar un increment del fonamentalisme islàmic, l’escriptora –autora de novel·les com 'L’últim patriarca' (2008) i 'Mare de llet i mel' (2018)– ha donat forma a l’assaig 'Sempre han parlat per nosaltres' (Edicions 62 / Destino). El text és un manifest concís, valent i contundent contra el masclisme de l’islam i la seva acceptació tàcita, sota la bandera de la inclusió, per part de les societats occidentals.

Què la va empènyer a escriure sobre la relació entre masclisme i islam?

Des de fa un parell d’anys he tingut experiències i he observat opinions publicades i actituds respecte a aquests temes que em semblen molt preocupants. Tenia un sentiment d’impotència molt gran en veure que noies molt joves estan vivint i patint el mateix que vaig viure jo. Vint anys després no només no hem canviat la realitat sinó que en alguns aspectes fins i tot hem anat a pitjor.

Què ha provocat aquesta regressió?

S’han anat imposant uns discursos i unes teories que ens tornen al mateix punt de partida del qual ens vam escapar. En l’àmbit acadèmic, s’han infiltrat en les teories que treuen ferro al fet que la religió sigui patriarcal. També des de l’àmbit institucional i dels mitjans de comunicació. A més, persones molt actives a les xarxes socials i que provenen del món musulmà silencien qualsevol veu dissident que manifesti una crítica contra l’islam. Això està creant un clima molt preocupant i perillós. Jo, ara mateix, pel simple fet de fer una crítica feminista a la religió musulmana, per a alguna gent soc una islamòfoba.

A l’assaig defensa que el feminisme i l’islam no són compatibles.

Pots ser musulmana i feminista, ja t’arreglaràs a nivell personal per gestionar aquestes contradiccions. Però d’un text escrit fa 1.400 anys no se'n pot desprendre quins són els drets de les dones al segle XXI. A l’islam hi ha un contingut important de misogínia, de discriminació sistemàtica cap a la dona. Com hem de fer compatible el feminisme amb el masclisme? És impossible. Públicament no podem permetre que hi hagi aquesta islamització del feminisme.

¿L'augment del fonamentalisme islamista és una resposta a un increment del racisme?

Hi ha discursos que defensen que, davant de l’atac del racisme, hi ha una resistència identitària. Però sempre és en detriment dels drets de les dones. Moltes d’aquestes noies s’estan posant en una trampa. No veuen les conseqüències a llarg termini. Si acceptes determinades discriminacions cap a tu i les reivindiques, és molt difícil que puguis desmuntar tot el sistema. El dia de demà t’hauràs d’enfrontar amb el teu marit perquè et portarà una segona dona. O hauràs de tolerar l’assetjament perquè resulta que si no vas vestida com toca és culpa teva. No podem acceptar tot un sistema que ens va a la contra. Per què l’únic que rescates de la teva identitat d’origen és el que et perjudica com a dona? Per què no reivindiques la llengua, la gastronomia, la cultura?

Per què s'aferren a l'islam aquestes generacions joves?

És l’element tangible, el que està a l’abast. Davant d’un moment amb molta incertesa, d'una crisi d'identitat, és la via fàcil. El fonamentalisme és un paquet tancat que et ve donat com un manual d’instruccions. No has ni de pensar, només has de seguir-lo i tot anirà bé. Però el dia de demà no anirà bé. Estem comprant un sistema que és un desastre per a les dones.

Fins ara, l'increment del fonamentalisme islamista ha passat molt desapercebut en el debat públic. Per què?

Si no et toca directament, no veus la diferència entre els discursos de fa uns anys i els discursos d’ara. Però no parlo del Marroc, parlo d’aquí. Per tant, ens ha d’interpel·lar a tots. No podem quedar-nos tranquils sabent que hi ha dones que tenen dificultats enormes per tenir els mateixos nivells d’igualtat que la resta. En l'àmbit institucional es promouen i es difonen discursos clarament masclistes. Hi ha una penetració preocupant de la religió en l'àmbit polític. No podem permetre-ho.

Rebutja d'una manera contundent el mocador. Per què?

És un element que té una càrrega patriarcal innegable i evident. És la punta de l’iceberg d’un sistema de normes que tenen com a objectiu controlar i pressionar els cossos de les dones. El mocador, sobretot a Europa, s’ha convertit en una bandera del fonamentalisme islamista. És una manera de visibilitzar la presència musulmana i d’establir un cordó sanitari al voltant de les dones musulmanes, perquè és evident que amb el mocador ho tindran tot molt més difícil.

Algunes dones defensen que elles han triat lliurement posar-se el mocador.

En última instància, l’obligatorietat de les dones de tapar-se transmet una idea molt bàsica del masclisme: la responsabilitat de l’actuació dels homes és de la dona. Ets tu qui provoca el desig dels homes, ells no poden controlar els seus impulsos. Nosaltres en som les responsables. Tota aquesta càrrega és òbvia, no la podem negar. Pots dir-me que portes un mocador perquè ho has triat. La qüestió no és si ho tries o no ho tries, sinó què significa. I el significat de les coses no el decidim nosaltres a títol individual sinó dins d’un context, d’una tradició religiosa. Veure que contínuament es nega aquesta càrrega és el món al revés.

¿És partidària de prohibir el mocador en espais públics?

Com a mínim a l’escola primària hauria d’estar completament prohibit. Ja no només per laïcitat sinó per una mínima dignitat de les nenes. No és veritat que les nenes hagin de portar mocador, ni al poble on vaig néixer en portaven. Era un símbol de les dones casades. Són els corrents més retrògrads i fonamentalistes els que posen el mocador a les nenes petites. ¿I a elles qui les protegeix? Si algú, a títol individual, decideix no permetre el mocador a una nena en una escola no té absolutament ningú al darrere que li doni suport. Políticament no s’ha fet res. Qualsevol que surti a demanar la prohibició del mocador a les escoles és un racista, és l’extrema dreta.

És una qüestió que admet pocs grisos i en què té molt de pes ser políticament correcte.

És un clima que s’ha anat creant ara. Hi ha una polarització molt bèstia: o combregues amb el missatge religiós o ets racista. Aquí hi ha una qüestió de fons molt perillosa. Què és i què no és la islamofòbia? Jo tota la vida n'he parlat i continuaré parlant-ne perquè, entre altres coses, la persona que a mi em discrimina no sap si soc musulmana o no. Però si la manera amb què mesurem i detectem la islamofòbia és basant-nos en la sensibilitat del creient, estem dient que si a mi m’ofèn un article d’opinió sobre el mocador tinc dret a emprendre accions. Estem bastint una mena de teocràcia en què preval més la sensibilitat del creient musulmà que no les normes comunes o la llibertat d’expressió.

També carrega contra la resposta de polítics i institucions després del 17-A.

Els atemptats m’ho van fer trontollar tot. Em va sorprendre que quan les víctimes encara estaven calentes la principal preocupació fos evitar la islamofòbia. I després va haver-hi una sèrie de missatges benintencionats per evitar la discriminació als musulmans. “Això no és islam. L’islam és pau”, deien. Qui determina què és i què no és l’islam? El missatge de l’islam és molt ampli i complex. Hi ha de tot, pau i violència. La resposta, a més, va ser posar nenes petites amb mocador a la capçalera de la manifestació. Islam per totes bandes. Gent demanant que s’ensenyi islam a les escoles. Quina recompensa per als terroristes! Després dels atemptats, més presència de l’islam a la societat catalana.

Quin és l’efecte d’aquesta resposta?

Genera més racisme. Dos anys després no s’ha fet cap debat sobre fonamentalisme islàmic. No parlar-ne per no estigmatitzar és contraproduent. Implica deixar-nos sols amb un problema que només ens afecta a nosaltres, perquè la majoria de famílies catalanes no tenen el perill que els seus fills es converteixin en terroristes islamistes.

Quin paper han jugat els partits polítics a l'hora de sumar musulmans a les seves llistes?

Juguen amb la inclusió de la diversitat. El mocador és gràficament molt efectiu, es veu molt. Però estan obviant tota la càrrega que té. Em sento bastant decebuda. És una actitud que a ells no els afecta, només ens afecta a les que estem en aquest context. El missatge que rebo és: en cas de ser musulmana, les meves proclames feministes les he de deixar en segon terme perquè importa més la inclusió. En alguns casos van a capitalitzar el vot musulmà, que encara no ha capitalitzat ningú. ¿Però ara hem de votar en funció de la religió de cadascú?

Què pot fer la societat occidental davant la situació que exposa?

No s’haurien d’alimentar ni considerar representatives totes aquestes teories que defensen el masclisme. Si tu no et posaries mai el mocador, no em vinguis a vendre’n les seves bondats, encara que hi hagi 30.000 noies que diuen que el porten perquè volen. S’està fent una mena de xantatge: s’apel·la a la dona feminista occidental per dir que és colonitzadora i opressora.

És un fenomen global?

Està passant a tot arreu. Als Estats Units, quan Trump va prohibir l’entrada de musulmans, va aparèixer una imatge d’una dona amb un mocador i la bandera americana estampada. No hi podia haver més concentració d’imperialismes. Estic farta que nosaltres haguem de pagar sempre el que fan aquests energúmens. Aquest discurs s’està imposant d’una manera acrítica, s’està comprant independentment del nostre context. A vegades no es veu a simple vista, n'has de seguir el rastre. Però a nivell molt concret, les dones sabem perfectament quan una cosa és discriminatòria i quan no, quan tenim llibertat i quan no. Això és inapel·lable.