BarcelonaMeryem El Mehdati, que amb 13 anys va començar a escriure fanfictions, no s’hauria imaginat mai que anys després l'escriptor Jorge de Cascante li enviaria un DM per Twitter proposant-li escriure un llibre per a l’editorial Blackie Books. Atén l’ARA després d’haver presentat a Barcelona el seu debut literari, Supersaurio. Una novel·la on la protagonista, que també es diu Meryem i que també és canària, lidia amb la incapacitat de la gent per escriure bé el seu nom mentre treballa com a becària-precària a Supersaurio, una cadena de supermercats de les illes Canàries. 

“Sempre em poso objectius petits; així la caiguda no fan tant de mal”, explica mig de broma, mig de debò la Meryem actual, de 30 anys, que tot i confessar haver-se posat com a objectiu vendre 100 exemplars dels 5.000 inicials, la realitat és que ja hi ha una segona edició. El Mehdati no té pèls a la llengua a l’hora de parlar sobre plorar a la feina i de l’humor com a eina per protegir-se contra tot allò que et pot acabar destrossant. 

Només començar, la protagonista del llibre ja explica com s’escriu i es pronuncia Meryem.

— Quan tothom et nega el teu propi nom comences a qüestionar-te moltes coses. Curiosament, els costa dir Meryem, però no Benzema o Vinicius. Malgrat que el teu accent sigui canari, sempre et qüestionen d’on ets realment. Soc filla d’immigrants, sí, vaig néixer a Rabat quan els meus pares hi estaven de vacances i al cap de 20 dies ja tornava a ser a casa meva, a les Canàries. Hi ha gent a qui li costa acceptar que la identitat de ser espanyola ha evolucionat.

Amb totes les semblances que tens amb la protagonista, Supersaurio es pot considerar autoficció?

— Més que autoficció, per a mi escriure el llibre era un exercici de representació perquè qualsevol noia musulmana pogués veure-s'hi i que la gent entengués que ser musulmana no es redueix només a parlar sobre la religió. Alhora també vaig intentar construir un personatge que, tot i ser musulmà i canari, et poguessis identificar amb les coses que li passen. Òbviament, si ets milionari no t'hi veuràs reflectit.

La Meryem plora molt a la feina i no és l’única que ho fa, però tothom ho fa sol i d’amagat. 

— Ho vaig fer sortir al llibre perquè és la broma recurrent que tinc amb les meves amigues de “ja torno a estar plorant al lavabo”. Plorar a la feina s’ha tornat normal. Moltes persones arriben a la feina creient que això les dignificarà, i a vegades és just el contrari. Però no vols que ningú més ho sàpiga, així que fas un exercici de seguir amb aquesta mentida i et trenques en privat. Som humans, estar malament és normal i plorar és normal.

Plorem a la feina, però seguim aguantant. ¿Els mil·lennials som una generació que no és capaç de posar límits?

— Crec que som una generació amb una mica de por, perquè el temps passa i no pots tenir plans de futur: et trobes que tens 29 anys i segueixes compartint pis amb cinc persones. També hem vist què passa quan ho perds tot: hem vist gent tirar-se daltabaix del balcó perquè els anaven a desnonar i hem vist amics dels nostres pares perdre la feina. Tu no vols tenir aquestes històries, així que aguantes: vas a la feina, et tracten regular i plores amagada al lavabo. Has de dir que sí a tot, perquè dir no s’ha convertit en un luxe. 

Lligat a tot aquest malestar que viuen els joves, la salut mental ha començat a estar a l’agenda del dia.

— M'alegro que ara no estigui estigmatitzat anar al psicòleg. El que em pregunto és per què s’ha tornat tan normal veure tanta gent a TikTok dient que té ansietat. Tothom ha interioritzat que el normal ara és tenir ansietat. Ara bé, em pregunto si el que t’està fent mal mentalment se soluciona realment a teràpia o se soluciona canviant com funciona el món laboral. 

Al llibre utilitzes l’humor per narrar situacions frustrants i doloroses.

— Crec que hi ha molta gent que no es pren seriosament el llibre perquè és d’humor. Si no l’hagués escrit així, seria impossible acabar-lo. L’humor és una mena de cuirassa sota la qual protegir-te. També soc conscient que és un humor molt de l’estil Twitter, en què tenim aquesta forma cínica de riure’ns de nosaltres mateixos. 

Què en penses del fet que es pugui etiquetar el teu llibre com a literatura mil·lennial?

— Jo intento fugir d’aquesta etiqueta, perquè jo no faig literatura mil·lennial, jo faig literatura de classe. No em considero la veu de cap generació. He escrit sobre un grup molt concret que té en comú una cosa: són pobres.

Abans d’escriure Supersaurio venies del món del fanfictions, històries alternatives a partir de personatges de llibres i pel·lícules. Quins són els teus referents?

— La meva principal influència literària són autores que surten del món del fanfiction. Jo vaig començar a escriure arran de llegir Irati Jiménez, que va escriure Marauder! Crack, que és el fanfic de Harry Potter més important que hi ha en espanyol. També llegia altres autores com Hermine_Weasley88 i Carla Gray. El fanfic que a mi m’agrada acostuma a ser en present i amb escenes amb moltes accions, no tanta descripció. Jo vaig escriure Supersaurio tenint en compte això i sabent que ho llegiria algú que seria de la meva edat. 

Hi ha un canvi sobre com es veu el fancfiction amb tot el boom que hi ha ara també amb Wattpad.

— Els fanfictions sempre han estat menystinguts perquè eren vistos com una cosa de noies adolescents i és per això que jo cito el món del fanfiction als agraïments, perquè jo vaig créixer amb molta gent que el menystenia com a ximpleries de friquis. I mira ara, he arribat a Blackie Books gràcies a aquestes fricades. Està passant com amb Robert Pattinson, que quan va fer Crepuscle era un pèssim actor només per a noies i ara que ha fet Batman és un actoràs.